Artsakh, una depuració ètnica davant la indiferència general en ple segle XXI

“L’Azerbaitjan és un soci fiable” (Ursula von der Leyen)

Assistim, ara mateix, a la destrucció de mil·lennis d’història armènia al territori de la República d’Artsakh, on probablement ja s’ha engegat el procés de substitució etnodemogràfica: depuració ètnica dels armenis autòctons i repoblament amb colons àzeris.

Els antecedents

Sota l’URSS, la regió armènia d’Artsakh constituïa l’óblast autònom de “l’Alt Karabakh” (1923), al si de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan. En el marc de la Perestroika s’hi engegà la reivindicació de la sobirania (1988), amb repressió oficial i, endemés, amb diversos pogroms antiarmenis per part de masses àzeris incontrolades (1988, 1990). Quan l’Azerbaitjan s’independitzà de l’URSS (30 d’agost de 1991), Artsakh proclamà la sobirania (2 de setembre), a què les autoritats àzeris respongueren suprimint l’óblast autònom i repartint-ne el territori entre els districtes àzeris veïns (26 de novembre). En conseqüència, i arran d’un referèndum d’autodeterminació impecable (10 de desembre), amb el 82,2% de participació i el 99,98% pel sí (hi hagué boicot de la minoria àzeri), Artsakh proclamà la independència (6 de gener de 1992). L’Azerbaitjan de seguida envaí militarment Artsakh, i això, és clar, afectà també la República d’Armènia, que acudí en suport dels connacionals. L’agressió àzeri, doncs, desencadenà una guerra ferotge (1992-1994), amb victòria final armènia. Artsakh es constituí en estat independent, sense poder incorporar-se a la República d’Armènia, com hauria preferit.

Ara: el conflicte s’ha arrossegat penosament durant dècades com a congelat i insoluble, perquè la comunitat internacional, començant per les Nacions Unides, lluny d’aplicar-hi la mateixa lògica que a Kossove, cas tipològicament idèntic, s’aferra fins a l’estupidesa al principi de la sagrada integritat territorial dels estats, és a dir, de l’Azerbaitjan, com si es tractés d’una annexió per part de tercers (la República d’Armènia) i no d’una lluita d’alliberament nacional (amb suport de l’estat afí, naturalment). És a dir: la comunitat internacional, contra tota evidència, simula creure’s que allò és territori àzeri, tot i aconseguir entendre que Kossove no és pas territori serbi. També és per això que internacionalment s’insisteix a designar Artsakh amb el nom de “Nagorno Karabakh”, que és com en diuen en rus: no fer servir l’autodesignació genuïna els sembla signe de neutralitat desconnotada i no d’analfabetisme funcional (1).

De fet, dècada a dècada es negava la legitimitat de totes les eleccions fetes a Artsakh (potser haurien preferit un règim dictatorial?) i s’exigia el desarmament del territori i la submissió a l’Azerbaitjan, com si ignoressin que això havia de comportar un genocidi, o, en el millor dels casos, una depuració ètnica total, a mans de l’agressió àzeri que s’hi desfermaria automàticament. Tot plegat recorda massa la inacció supina de les grans potències arran de l’agressió kemalista de 1920 contra la República d’Armènia, saldada amb el capítol final del genocidi i amb la pèrdua de la meitat del territori nacional que encara restava. El dret internacional, és ben sabut, té molt de cort de porcs. D’ací ve la tragèdia final.

Els botxins

L’Azerbaitjan, segrestat d’ençà de la independència per la dinastia Alíev (primer el pare, Heidar, marca KGB; i ara el fill, Ilham), és un despotisme mafiós estretament emparentat amb els d’Erdogan i de Putin; com qualsevol dictadura, es dedica a embutxacar-se la riquesa del país; el que en resta es gasta, és clar, a bastir unes forces armades ben potents, precisament amb l’objectiu de destruir els armenis. Perquè l’ultranacionalisme estatal àzeri és un cas antològic de teleologisme delirant, segons el qual els àzeris són un poble antiquíssim (en particular, i sobretot, més antic que l’armeni); que són autòctons del territori actual i hi han viscut, sense cap alteració, des de la prehistòria més reculada; que eren àzeris els udis, els medes, els azeroirànics i el sursum corda que hi habitaren prèviament; que els grans poetes en llengua persa que floriren al  país formen part de la literatura àzeri (encara que calgui traduir-los); i que, en canvi, els armenis (no tan sols els d’Artsakh, sinó també els de la República d’Armènia) són colons introduïts traïdorament per l’imperialisme rus, al segle XIX, en territori immemorialment àzeri.

La dictadura àzeri, mancada del menor sentit del ridícul, ha insistit sempre, doncs, a reivindicar Artsakh. L’obsessió d’Ilham Alíev –el qual citem– és la depuració ètnica total dels armenis (“rates”, “paràsits” que cal expulsar “com gossos”), si més no dels d’Artsakh (“Si no voleu morir, marxeu de la terra àzeri”). Vol Artsakh, però sense armenis. No és cap secret que també ambiciona la regió de Siunik, part integrant de la República d’Armènia (“un país sense cap vàlua”, “una colònia dirigida des de l’exterior”), per tal de bastir la contigüitat territorial amb l’enclavament de Naxçivan, i amb Turquia. És clar que la contigüitat de Naxçivan amb la resta del territori nacional àzeri és al sud; però aquest sud és territori oprimit per l’Iran, i és més fàcil de fer el milhomes amb una Armènia agafada amb pinces que no amb una potència militar de gruix com l’Iran.

Naturalment, no és pas que, per alguna misteriosa maledicció metafísica, armenis i àzeris no puguin viure com a bons veïns, ni que els àzeris incorporin un “gen de la barbàrie”, etc.: ha estat una tria conscient del règim dels Alíev, per xenofòbia supremacista i perquè necessiten un enemic exterior com a coartada amb què legitimar-se davant el poble.

Les forces en presència

Internacionalment, Artsakh, una democràcia precària, és considerada part integrant de l’estat tirànic que vol destruir-la. Ni tan sols Armènia ha reconegut Artsakh, precisament per por de ser acusada internacionalment d’annexió (com s’esdevindria indefectiblement, per automatisme absurd). Un exemple: Ucraïna sempre ha donat suport a l’Azerbaitjan contra Artsakh, com si el cas d’Artsakh envers l’Azerbaitjan fos anàleg al de Crimea o el Donbàs envers Ucraïna, i no al d’Ucraïna envers Rússia. D’ací vénen els excessos de gesticulació d’Artsakh per tal de congraciar-se amb el presumpte protector Putin: si el març del 2021 Artsakh cometé l’enorme error de cooficialitzar el rus, el febrer del 2022 Putin va reconèixer per primera volta la “integritat territorial de l’Azerbaitjan”, és a dir, amb Artsakh a dins.

La nació armènia (Artsakh inclosa) és una de les més antigues del món, amb continuïtat lingüístico-cultural des de l’antiguitat (en època romana ja existia una Armènia habitada per armenis que parlaven armeni); té un patrimoni històrico-cultural riquíssim i un poble laboriós. Però la República d’Armènia d’avui dia, com Artsakh –últims racons perifèrics de l’Armènia històrica, amb un genocidi dels tres quarts (1915-1916, 1918, 1920)–, manca de riqueses naturals amb què comprar amics. Un exemple lacerant: Israel, lluny de solidaritzar-se amb Armènia per l’experiència comuna del genocidi, treballa activament contra el reconeixement oficial del genocidi armeni, perquè considera que això llevaria al poble jueu l’exclusiva de la victimització. Règim híbrid durant molts anys, d’ençà de la Revolució de 2018 la República d’Armènia és una democràcia en construcció (Nikol Paixinian), tot i que, fins ben recentment, infeudada al règim de Putin: abandonada per allò que hom insisteix a anomenar “Occident”, havia d’aferrar-se a l’únic aliat disponible, tot i constar-li que amb aquesta mena d’amics ja no et calen enemics. Per exemple, l’OTSC, “l’OTAN de Putin”, no acudí en suport d’Armènia (que n’és membre) quan l’Azerbaitjan (que no n’és) l’atacà directament, el 2022; Alíev sabia bé què feia. Dels veïns immediats d’Armènia, Turquia i, no cal dir-ho, l’Azerbaitjan, li són obertament hostils (la República de Turquia fou fundada pels autors del genocidi armeni, i encara avui propaga el negacionisme); Geòrgia mira d’implicar-s’hi al mínim (i, a més, oprimeix una comarca armènia, Djavakhkètia); i només l’Iran dels aiatol·làs li té una certa condescendència, per la comuna enemistat amb l’Azerbaitjan (no hi fa res que Armènia sigui un dels països de tradició cristiana més antiga, ni que l’Iran i l’Azerbaitjan comparteixin la fe xiïta: el conflicte no té res a veure amb la religió).

En contrast, l’Azerbaitjan dels Alíev és carn i ungla amb Turquia, encara més sota Erdogan  (“dos estats i una sola nació”, se’n diu, impròpiament); s’entén a la perfecció amb Putin; Israel li subministra armament ultramodern i en grans quantitats (ambdós són enemics de l’Iran); per als EUA és un peó útil en la contenció de l’Iran; i té la complaença de la Unió Europea, que n’ignora voluntàriament el caràcter dictatorial, perquè aporta el petroli de Bakú (ho aprofita per a emblanquir-ne de rus, però tothom mira cap a una altra banda).   

Ara mateix

En contrast amb la solidaritat abocada (per interès o per miracle) envers la Ucraïna agredida, ningú no ha entrebancat les agressions criminals d’Alíev, desfermades amb una actitud d’expansionisme manifest digna del segle XV; la qual cosa il·lustra, i força, sobre la distància entre els elevats principis internacionalment reconeguts (afortunadament reconeguts), d’una banda, i la praxi obscena de les relacions interestatals, d’una altra.

En efecte: en una primera guerra d’agressió, del setembre al novembre del 2020, l’imperialisme àzeri d’Alíev, amb implicació oberta i declarada de la Turquia d’Erdogan (més mercenaris gihadistes), envaeix Artsakh i n’annexa i depura ètnicament bona part, amb la resta surant en els llimbs jurídics d’una “interposició” militar russa que no ha impedit cap agressió àzeri, però sí que ha mirat d’interceptar al màxim la qualitat democràtica a les despulles d’Artsakh i a tot Armènia. Tot plegat, amb la comunitat internacional limitant-se a deplorar la violència “de tots dos bàndols” i a insistir en la inviolable integritat territorial de l’Azerbaitjan, mentre l’únic agressor, entre inacció i complicitat de les forces d’interposició russes, escalava les provocacions fronteres (fins a envair breument la República d’Armènia el setembre del 2022) i desfermava un blocatge genocida d’Artsakh (a partir del desembre del 2022), indiferent a la condemna fulminant del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia (febrer del 2023).

En aquell moment, l’Azerbaitjan ja havia comès, reiteradament, però amb impunitat, almenys tres dels quatre crims internacionals codificats (crim d’agressió, crims de guerra, crims contra la humanitat); n’estalviem els detalls més esgarrifosos, sobradament documentats. Malgrat nombrosos crits d’alarma sobre el perill imminent de genocidi (relators especials de les Nacions Unides, organitzacions humanitàries i de defensa dels drets humans, juristes, estudiosos del fenomen genocidiari, preguntes parlamentàries), la comunitat internacional ha deixat fer.

Finalment, el proppassat 19 de setembre l’Azerbaitjan desencadena l’ofensiva definitiva contra Artsakh (“operació antiterrorista”), en desdeny sarcàstic envers les Nacions Unides, que aquell mateix dia celebraven una Assemblea General sobre la preservació de la pau al món. Immensament superiors en nombre, armament i infrastructura, en vint-i-quatre hores els sicaris d’Alíev forcen la rendició incondicional (20 de setembre) d’un país que, encerclat, desnodrit, aïllat de tot contacte exterior i ara desarmat, ha esdevingut un camp de concentració on el poble, atrapat, resta inerme a la mercè de les hordes del gàngster de Bakú, formades des de l’escola bressol en l’odi cerval contra els armenis. Mentre a Bakú hom celebra la “gloriosa victòria” enarborant banderes russes vora les àzeris, al Consell de Seguretat de les Nacions Unides la delegació russa ja anomena la capital d’Artsakh, Stepanakert, en àzeri, “Xankendi”, i la propaganda de Putin culpa de tot la República d’Armènia, en un intent de tombar Paixinian i el règim democratitzador.

Amb l’aplaudiment entusiasta d’Erdogan, la complicitat activa de Putin, l’assentiment efectiu dels EUA i la Unió Europea (mitjançant protestes merament verbals i massa tardanes), i cap condemna ni interposició de les Nacions Unides (blocades pel vet rus), no tan sols es consuma l’annexió, o sigui, es redueix un poble sobirà a ramat de súbdits. Endemés, tot resta a punt per a alguna combinació de genocidi selectiu (classe política, exèrcit, policia, intel·lectualitat i qui els vingui de gust) i, posteriorment, d’èxode massiu (els supervivents) que, amb força probabilitat, esborrarà d’Artsakh tot rastre dels mil·lennis de continuïtat armènia: una depuració ètnica a gran escala, a tocar d’Europa, en ple segle XXI, davant la indiferència general, tret de posar a punt l’espectacle de l’ajuda humanitària per a les previsibles cues de refugiats en la misèria.

Ara mateix, només una intervenció molt ferma (i improbable) dels EUA podria impedir la consumació del crim; però si els armenis s’hi quedessin, ja saben prou què els esperaria, sota l’Azerbaitjan: el despotisme de la dinastia Alíev; l’etnocidisme que ja hi pateixen altres pobles al·lòfons; un ultranacionalisme armenòfob generalitzat; una divisió administrativo-territorial (ja prevista de fa dècades) que fragmenta Artsakh entre cinc demarcacions de majoria àzeri; i un milió de colons àzeris ja preparats per a instal·lar-s’hi, amb l’excusa que són la minoria àzeri d’Artsakh fugida, o expulsada, durant la primera guerra… minoria que llavors constava d’unes quaranta mil persones, com a màxim. (2)

Ha estat, precisament, la negació internacional del reconeixement, l’obtusa fixació en la integritat bla-bla-bla, és a dir, aquesta complicitat del club internacional de socis, allò que ha encoratjat les invasions, i la depuració ètnica, i les ha legitimades. La comunitat internacional ha venut els drets, la seguretat i la vida de cent cinquanta mil armenis sobre territori plurimil·lenàriament patrimonial, a canvi d’una victòria emblemàtica i exemplaritzant de la immarcescible doctrina de la sacrosanta integritat territorial dels estats, o dels patrons, o dels amos, precisament en un cas on això, segons la sentència de Kossove, no és pertinent, perquè el cas d’Artsakh és el d’un poble oprimit que s’independitza de l’estat opressor, l’Azerbaitjan, i no pas d’un estat que n’agredeix un altre per a annexar-se’n territoris (que és, precisament, això que acaba de fer Alíev). Mentrestant, les tropes àzeris encara ocupen diverses porcions estratègiques de territori de la República d’Armènia que arrabassaren el 2022, potser en preparació del pas següent, que pot ser la reivindicació de Siunik.

L’especialista en relacions internacionals Stefan Meister, del Consell Alemany de Relacions Exteriors, avisa, alarmat: “És un precedent molt greu el que s’estableix ara, que també mina la credibilitat dels països democràtics i la via de mediació pacífica dels conflictes; i això no s’entén prou a Europa. No es presta prou atenció al grau de perill d’aquest conflicte pel fet d’establir vies autoritàries de solució de conflictes per la força bruta” (22 de setembre de 2023). El prestigiós publicista armeni Erik Hakopian en conclou, ben a desgrat: “Allò que hem après és que el món ens reclama odi i venjança: és això que volen; és això que respecten. Crec que hem d’interioritzar aquests valors, i retornar-los al món amb interessos quan arribi el moment. Tota la resta és xerrameca” (21 de setembre de 2023). Què, si no?

(1) És com si de les Terres de l’Ebre en diguéssim, per exemple, “Bajo Ebro”.

(2) Certament, potser mig milió d’àzeris foren expulsats de comarques veïnes conquerides llavors per les forces armènies (fet lamentable, sí, però que es produí en el context d’una guerra de supervivència). Ara bé: tots aquests territoris ja els recuperaren els d’Alíev arran de la guerra del 2020 (juntament amb uns altres de purament armenis, com Xuixí i  Hadrut) i, com que no hi queda ni un armeni, cal suposar que el gruix de refugiats ja s’hi deu haver reinstal·lat. Així doncs, com és que, el 2023, s’arriba de quaranta mil a un milió és una pregunta que hauria de respondre el règim d’Alíev, que és la font de la xifra.