Artsakh morta: notes esparses

El 30 de setembre, el govern armeni informava que a les dues del migdia ja hi havien arribat 100.437 refugiats d’Artsakh. 100.437.

El dia anterior, 29 de setembre, havia mort, a Armènia, el refugiat més vell d’Artsakh: tenia cent tres anys. Almenys ha mort en terra lliure (de moment).

El primer d’octubre, el defensor del poble d’Artsakh arribava a territori de la República d’Armènia amb l’últim autocar, amb els quinze darrers habitants de la capital, Stepanakert, els quals s’havia preocupat de cercar un per un.

El dia anterior, 30 de setembre, s’havia celebrat la darrera missa a la catedral de Stepanakert, buida. Ens ho mostra un vídeo devastador. Vet-lo aquí:

Diu que les Nacions Unides, i tutti quanti, envien una missió d’enquesta a Artsakh el primer d’octubre, o la setmana que ve, o el segle que ve. Ja no hi trobaran ni un armeni.

El 28 de setembre el president d’Artsakh declarava abolit el seu estat. Això és nul de ple dret, perquè només el poble d’Artsakh podria decidir-ho. Però tant se val: el poble ja no hi és, i les autoritats moribundes s’han de sotmetre a les humiliants exigències d’Alíev, en aquest simulacre de negociació a punta de pistola.

Diversos alts càrrecs, i ex-alts càrrecs, d’Artsakh han estat detinguts per les tropes àzeris. Per “terrorisme”. Ja deuen ser a Bakú. Hom pot demanar-se quants ossos els deuen quedar sencers, a hores d’ara.

Els EUA, el Canadà, la Unió Europea, tot déu comença a posar milions damunt la taula per tal de pal·liar “la crisi dels refugiats”. Que generosos, a fe! Erik Hakopian (28 de setembre): “Per més diners que ens envieu, no n’hi haurà mai prou per a recomprar-vos l’ànima” (1).

Els responsables governamentals dels Estats Units, del primer a l’últim, eviten sistemàticament de qualificar això que passa a Artsakh de depuració ètnica, perquè si ho reconeguessin haurien de respondre davant la llei dels EUA, i davant el dret internacional, per no haver-la impedida.

Putinlàndia, certament, és en una altra ona. Dmitri Peskov, portaveu oficial del Kremlin, considera que “probablement, és difícil de dir qui és culpable” de l’èxode d’Artsakh (28 de setembre). 

Precisament, l’Institut Lemkin de Prevenció del Genocidi acusa els dirigents mundials de complicitat en la depuració ètnica d’Artsakh (29 de setembre). Múltiples especialistes valoren que si Alíev ha pogut emprendre aquesta depuració ètnica és perquè li ho han permès aquells que podien fer-ho. És a dir: no tan sols Putin, sinó també els EUA i la Unió Europea. Un exemple:

Això sí; segons tots els indicis, el permís dels EUA i de la Unió Europea, per contrast amb el de Putin (i d’Erdogan), tenia una condició: que no hi hagués “gaire” violència. Vaja: que no els muntessin disset srebrenica. És que farien molt lleig a l’hora de dinar.

Corre la veu que això de muntar una, dues, moltes srebrenica, de fet, ja va passar el primer dia, als quatre primers llogarets ocupats per la púrria d’Alíev. Corre la veu que ells mateixos ho van filmar, i que ho divulguen alegrament per xarxes socials àzeris. És clar que són “fonts no confirmades”. No he vist els vídeos, i no penso mirar-me’ls.

També es diu que cinc o sis soldats russos de la força d’interposició que intentaven impedir alguna massacre foren assassinats pels àzeris a boca de canó. El Kremlin n’acusa els armenis.

Els mateixos especialistes (ho podeu veure al vídeo enllaçat) ja pateixen per Siunik: no veuen gens clar que la República d’Armènia sigui exclosa de l’acord. Un acord tàcit, és clar, sense res d’escrit que pugui passar als arxius perquè ho llegeixin els nostres néts. Algun opina, en canvi, que mentre la “comunitat internacional” considerava Artsakh “qüestió interna” d’Espanya, ai, perdó, de l’Azerbaitjan, ara un atac a Armènia sí que el considerarien una agressió d’estat (tot i la desídia amb què reaccionaren a l’agressió del 2022). I que els EUA no deixaran caure Armènia; no pas per Armènia, ni per mor de la democràcia, sinó per minar l’estratègia regional de Putin. Tots estan d’acord que no hi haurà presència otaniana sobre el terreny, però, ni en somnis. El cas és que Alíev i Erdogan es reuniren el proppassat 27 de setembre, precisament a Naxçivan, per a parlar d’obrir “el corredor de Zanguezur”, que és com ells anomenen Siunik: és a dir, connexió directa entre tots dos, a través de territori armeni; almenys armeni “encara”. Perquè el 30 de setembre el Ministeri de Defensa armeni desmentia la desinformació àzeri segons la qual Armènia havia obert foc a la frontera contra pacífics soldats àzeris que prenien el sol tranquil·lament. L’Azerbaitjan d’Alíev, ho sabeu tots, només actua per a defensar-se. Sempre.

En un article anterior, qui signa cometia l’error d’acusar el dret internacional vigent de “cort de porcs”. M’errava, endut per la indignació del moment: en realitat, el dret internacional vigent és altament perfectible, és clar, però és el millor, i el més progressista, que hem tingut mai, de bon tros. Per la mera existència, ja ens demostra que, malgrat tot, som en una altra era. La cort de porcs no és pas el dret internacional, sinó la seva violació desvergonyida, és a dir, el funcionament objectiu de les relacions interestatals. 

Som, certament, en una altra era, però les grans potències continuen funcionant amb mentalitat típicament primitiva. Som en una altra era, però les grans potències la forcen a funcionar com a l’edat mitjana. Sí: hom pot indignar-se pel cinisme monstruós de les grans potències; tant més de les que invoquen la democràcia i els drets humans, perquè, almenys, les altres hi estan en contra i ho diuen. Hom pot indignar-se pel cinisme monstruós de les grans potències, unes i altres, però els “nostres” partits no sembla que corrin a alçar la veu en exercici de solidaritat internacionalista, tampoc. Deu ser que en el cas d’Artsakh “no toca”.

El primer d’octubre, el gran Taner Akçam, historiador turc i un dels màxims especialistes en el genocidi armeni, exiliat, naturalment, i, per tot això, un dels darrers dipositaris de l’honor de la nació turca, feia una piulada denunciant l’emblema de braç que duen els soldats àzeris (si més no, els desplegats en l’operació d’Artsakh). L’emblema duu aquest text: “No corregueu, armenis. Solament aconseguireu de morir cansats”; al centre, s’orna amb un retrat d’Enver Paixà, un dels líders més destacats dels “joves turcs”, i un dels arquitectes principals del genocidi armeni de 1915-1916 (i de 1918, també). “Per tal d’evitar la frase no ho sabíem –diu el mestre Akçam–, recomano a tothom que distribueixi aquesta foto.” Li fem cas; la foto és aquesta.

La BBC informa, tota objectiva (a què juguen, ara?). Quan s’inicià el blocatge genocida, el desembre passat, la BBC informà, molt objectivament (ho recordo bé), que “els armenis de Nagorno Karabakh [sic] DIUEN que estan sotmesos a blocatge”, etc., etc. Ara la BBC informa, tan objectivament com sempre: “Nagorno Karabakh [sic]: Armènia DIU que cent mil refugiats han fugit de la regió.” Algú, amb perdó, els ha engegat a la merda.

No val la pena adreçar-se als dèspotes, però potser sí a les respectabilíssimes potències campiones de la democràcia i dels drets humans: amb Artsakh definitivament buidada, de debò que deixareu que això es repeteixi a Siunik, part integrant d’una democràcia anomenada República d’Armènia? Serveix de res, encara, ser estat membre de les Nacions Unides? Demano.

Avui que els catalans acabem de commemorar la victòria del Primer d’Octubre, penso en Artsakh i commino el nostre país a bastir una república digna que contribueixi, en la mesura que pugui, a arrencar la política internacional d’aquesta interminable prehistòria, i a arrossegar-la a la nostra era, a l’era que ens correspon, protagonitzada per éssers humans que, finalment, basteixen la història. “Ara us preguem per Catalunya, oh Déu!” (Joan Fuster).

Potser divago. M’explicaré.

Escric aquest recull desesperat de notes disperses, malgrat un aclaparament que no puc dir,  perquè és més forta la indignació. I perquè els companys de VilaWeb m’han demanat que us n’informi, tot i la impotència que ens aclapara a tots. I perquè això que passa a Artsakh no és pas l’única tragèdia que s’esdevé ara mateix al món enmig de la més plàcida de les indiferències (hi ha el Uiguristan, hi ha Birmània, hi ha…), però sí que és una de les tragèdies més greus que s’hi esdevenen: en si, i per les implicacions internacionals a llarg termini (2).

Ah, sí! El papa de Roma demana a l’Azerbaitjan i a Armènia que cooperin a solucionar la crisi dels refugiats.

No teniu prou diners…

(1) “There’s not enough money that you can send us that will ever buy back your souls.”

(2) Reiterem la citació de l’especialista en relacions internacionals Stepan Meister, útil per sintètica, i alarmada en la mesura exacta: “És un precedent molt greu el que s’estableix ara, que també mina la credibilitat dels països democràtics i la via de mediació pacífica dels conflictes; i això no s’entén prou a Europa. No es presta prou atenció al perill d’aquest conflicte en establir vies autoritàries de solució de conflictes per la força bruta” (22 de setembre de 2023).