Artistes en risc

Aquest cap de setmana s’ha representat a Barcelona l’obra Ma mare i la invasió total, de la dramaturga Saixa Deníssova i l’actor Aleksei Iudnikov. Els dos artistes ucraïnesos fa un any que estan a Catalunya, després de fugir de Rússia, on vivien de fa anys. El dia 24 de febrer de 2022 els va canviar la vida. Com a ucraïnesos a Moscou, quan van començar els bombardejos de Putin al país veí, van fer les maletes ràpidament. El 9 de març farà un any que Aleksei va travessar la frontera amb Finlàndia i la seua companya Saixa va fugir a Varsòvia. D’aquest exili, i de la distància mateixa, n’ha sortit la peça. Un monòleg que s’ha vist al CCCB de Barcelona i aviat girarà per Catalunya, on la senyora Olga Ivànovna, de vuitanta-un anys i mare de la Saixa, representa que explica el paral·lelisme entre els bombardejos alemanys de la Segona Guerra Mundial i els actuals de Putin sobre Kíiv. Ella no ha volgut abandonar mai la seva ciutat, perquè se sent a casa i és des d’on articula la història d’arrelament o de desarrelament, es miri com es miri, i de com aquestes sensacions es transmeten, de generació en generació, entre els membres d’una mateixa família. La senyora Olga Ivànovna manté en directe converses amb els caps d’estat i els seus ex-marits, fent un recorregut a la història política del seu país a través dels propis afectes. Perquè la petita història familiar sempre parla de la gran història, i no hi ha res que em sembli més necessari que connectar les subjectivitats domèstiques amb els grans relats polítics, com fan les obres mestres. Ara em ve al cap l’espectacular Els anys de la francesa Annie Ernaux, que acabo de llegir.

La Saixa i Aleksei Iudnikov han viscut gairebé un any a Barcelona, on han tingut allotjament i espai per a continuar el seu treball artístic, amb l’ajuda de l’ICUB i de la Fabra i Coats. Artistes en Risc, el nom català d’Artists at Risk, és la secció catalana d’aquesta associació internacional que fa deu anys que ajuda artistes perseguits i amenaçats a crear en espais segurs. Abans de la guerra d’Ucraïna ja havia acollit artistes a 26 llocs de 19 països del món. Des que va començar la invasió russa, un munt d’institucions s’hi han inscrit a tot Europa per tal de traslladar i donar suport a sis-cents artistes dissidents i treballadors culturals de Rússia i Bielorússia, amb risc de persecució, empresonament o pitjor, que han sol·licitat ajuda. A part de la Saixa i l’Aleksei, han ajudat les fundadores de Pussy Riot, Maria Aliòkhina i Nàdia Tolòkonnikova; la dissident vietnamita Mai Khoi; o el poeta egipci Galal el-Behairy, per exemple.

La vergonya de l’estat espanyol

Si enguany els artistes que hi ha en el punt de mira són els que han hagut d’exiliar-se de Rússia, el panorama d’artistes amenaçats per diversos estats és molt més ampli, i ens toca, com sabem, de prop. Cada any, una ONG que es diu Freemuse publica un informe en què explica la situació dels artistes per país. Encara recordem els resultats del 2019 i 2018, quan l’estat espanyol va encapçalar la classificació mundial –sí, he dit mundial– amb catorze artistes condemnats a presó, escandalosament, davant de països com l’Iran, Turquia, Myanmar i la Xina. L’estat espanyol va ser responsable del 31% dels casos on es van aplicar mesures antiterroristes a la llibertat d’expressió dels artistes. Valtònyc o Pablo Hasel –que encara és a la presó, perquè la pena de nou mesos se li ha anat allargant– en són només dos.

Un altre fet sorprenent, segons aquestes dades, és que entre els artistes els més damnificats són cantants i músics. La música és l’expressió que s’escola al cor, que travessa fronteres, que pot compartir-se gratuïtament a la xarxa i crear himnes. Potser per això la música sembla l’art perillós, el més capaç de generar lletres blasfemes, insultar els governants o usar paraules per incitar al terrorisme.

Les dones artistes, capítol a banda

I si els homes es troben en risc, les dones encara més, i val la pena dir-ho aquesta setmana del Vuit de Març. Durant l’any 2022 centenars de dones van ser condemnades pel fet de tractar, des de l’art, temes com la salut sexual i, en canvi, ser considerades autores de temàtiques obscenes. Segons dades d’aquesta organització, s’han registrat disset dones jutjades per treballs qualificats d’indecents. A més, trenta-dues persones van ser condemnades per orientació sexual o identitat de gènere. Entre els països on la vulneració de drets de les dones ha estat més flagrant aquest últim any, hi trobem l’Iran o l’Afganistan. Des que els talibans van tornar al poder, l’agost del 2021, moltes dones han estat apartades de l’esfera pública i empresonades. De fet, moltes artistes han hagut de cremar la seva obra, obligades i per por de represàlies. Això mateix ha passat a la Bielorússia d’Aleksandr Lukaixenko, que acumula centenars d’artistes amb processos penals. També cal esmentar Polònia, on diversos creadors han estat acusats de blasfèmia o d’insults a sentiments religiosos, i acusats de fer obres d’art LGBTQI+. Encara recordem el cas de la galeria d’art nacional de Polònia, que va eliminar un vídeo de la col·lecció, enregistrat als anys setanta, per motius morals l’any 2019. Les imatges mostraven una dona jove menjant sensualment un plàtan.

En qüestions d’exilis, val la pena de no perdre mai la perspectiva. I no fixar-nos només en els països més llunyans, apel·lant a l’esperit universalista que ho veu tot menys allò que té a prop. Només fa tres anys l’estat espanyol va encapçalar la classificació mundial –sí, he dit mundial. Estaria bé que Saixa Deníssova i Aleksei Iudnikov coneguessin Valtònyc o Pablo Hasel i que els diàlegs sobre l’exili poguessin ser compartits més enllà dels marcs estatals, i dels calaixets que senyalen què és una democràcia i què no ho és. Els artistes es troben en risc, aquí i allà, i precisament l’amenaça més gran és privar-nos de les seues històries.