19.12.2023 - 21:40
No me n’amago: jo no crec en cap Déu. I encara crec menys en l’església catòlica com a representació de la presumpta paraula d’un dels Déus idolatrats arreu del món. Però això és irrellevant, el que jo cregui o deixi de creure és una cosa meva, íntima, com ho haurien de ser, al meu entendre, les creences de cadascú.
El problema és quan les conviccions personals d’uns quants es transformen en poder, ja sigui real o simbòlic. Uns poders que venen de molt lluny, que han estat hegemònics durant molt i molt de temps i que el meu camp, el de l’art, ha servit tradicionalment per divulgar-los i fer-nos creure que són inqüestionables. Només cal veure la inabastable imatgeria cristiana que l’alta cultura i la cultura popular ha generat fins a omplir cases i museus de tot l’orbe.
Ho puc dir? Perquè som en una societat legalment laica, però moltes vegades sembla que això no és així. Continuem amb un calendari oficial d’origen religiós, les donacions a l’església via la declaració de renda enguany han crescut, la televisió espanyola continua emetent una missa catòlica setmanal, gent disfressada de natzarens encara ocupa carrers públics per setmana santa (mentre les televisions públiques emeten Ben-Hur) i per Nadal tot s’intensifica… I, malgrat tot, els ateus, agnòstics, laïcistes, infidels o menjacapellans, com vulgueu anomenar-nos, sembla que ens hàgim de justificar.
Jo no vull convèncer ningú de què o amb qui ha de creure, són els altres els qui han fet i fan ostentació i proselitisme de les seves creences: uns truquen a casa meva per explicar-me ‘la paraula de Déu’ (aquella secta que pot arribar a deixar morir els seus fills abans de que fer-los una transfusió de sang); uns altres, dalt d’un púlpit o d’un micròfon, et diuen en què has de creure, és a dir, què has de pensar. Fora de tota argumentació, per les decisions jeràrquiques de l’església o de les esglésies. I si treus a col·lació algun tema controvertit, com el dels mossens depredadors sexuals, et despatxen per impiu. Jo sempre he pensat que, en comptes de participar de l’obscurantisme que l’Església practica sobre aquest tema, és justament la comunitat cristiana la que hauria de liderar la protesta —no he vist mai una pancarta o una manifestació davant d’una parròquia— en contra d’una institució que ha amagat i amaga aquesta perversió tan abominable.
Aquest article no és una declaració de guerra. Ben al contrari, és un clam perquè no confonguem els àmbits públic i privat. He conegut l’activitat de gent arrelada a la religió (ara em ve al cap l’enyorat Jaume Botey; o Alfons Carles Comín) que ha escampat bones paraules i millors accions pel món. No se m’escapa. També he conegut i conec, però, funcionaris de l’església amb tan poca empatia com un buròcrata seglar. Al meu poble fa anys que ve un mossèn que sempre llegeix d’esma les seves intervencions públiques, maquinalment, com si no pogués recordar res del que diu dia rere dia; i quan oficia el funeral d’alguna persona a penes se sap el nom del difunt, ai las! Potser els feligresos s’han queixat al bisbat i jo no ho sé. O tant els fa, tampoc no ho sé.
En tot això, combrego amb les idees de l’arqueòleg Eudald Carbonell, entre més. Un dia li vaig escoltar una idea que m’inquieta: en els estudis sobre les societats humanes primigènies s’han trobat rastres que permeten dir que elles ja van començar a practicar una espiritualitat que maldava per explicar allò que no entenien. Carbonell afegia que li resultava sorprenent que milers d’anys després, una part de la societat s’arrapés encara a explicacions animistes o espiritistes quan la ciència, la raó, ja havia donat explicacions als dubtes essencials. Després de la revolució neolítica, les religions s’havien convertit en formes de control social i, d’aleshores ençà, encara ens trobem en el regne dels dogmes. Enfront del coneixement, els gustos i les fes. És a dir, el debat impossible.
La fe com a autoajuda l’entenc, de vegades la vida és un embat constant i la raó pot ser freda i insensible. Però les pors, els dubtes, les incerteses, els drames o les tragèdies personals haurien de restringir-se a l’àmbit privat. I no interferir en els mecanismes democràtics d’una societat laica. És la meva humil opinió. No cal que ningú s’emprenyi amb mi. Que jo, al contrari que el poder religiós, no vull convertir ningú a cap idolatria que no pugui ser discutida amb l’ús de l’empirisme i una metodologia.
Que el 2024 us sigui pròsper!
