Carta estroncada al president del Tribunal Constitucional espanyol

Benvolgut senyor Francisco Pérez de los Cobos Orihuel,

Li envio aquesta carta per fer-li saber que hem anat passant. Escric en català perquè estic convençut que, amb el seu pressupost de vint-i-un milions d’euros anuals, bé poden pagar un traductor. De fet, també escric en català perquè s’hi vagin acostumant, ja que no s’hi van voler acostumar mentre compartíem piset. Com li deia al principi, hem anat passant sense esperar-los. Si us plau, ho podrà dir als seus onze companys? Per cert, veig que tan sols hi ha dues senyores, al seu grup. Concretament, una basca i una catalana, proposada pel PSC-PSOE, que també ha aprovat aquest paper que ens van enviar ahir amenaçant representants del nostre poble.

Senyor Pérez de los Cobos, ens sap greu que facin feina debades i això els impedeixi d’anar més sovint a les corrides de toros o a caçar bestioles pels boscos d’Espanya. Bé, pel que hem vist, treballar no treballen pas gaire, perquè es dediquen a validar allò que els porten preparat des del govern espanyol. Al cap i a la fi, s’ha d’obeir aquell qui t’ha donat la feina. Ja ho diuen que qui té el cul llogat no seu quan vol. No hi perdin més temps, amb nosaltres. Hem decidit que no els farem cas i ja saben que no hi ha més sord que qui no hi vol sentir.

Li puc fer una pregunta tafanera? Si no vol contestar, no contesti. Ho entendré perfectament, després d’això que li acabo de dir. Però és que tinc molta curiositat. Enviaran una carta amenaçadora als membres del govern espanyol per l’incompliment de la seva sentència sobre la invasió competencial en matèria de gestió i concessió de subvencions amb finalitats d’assistència i serveis socials? Ho faran per l’incompliment de la seva sentència en matèria de beques i ajuts per a estudis universitaris i de nivell mitjà? Ho faran per l’incompliment de la sentència sobre la creació del Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local? Ho faran amb totes les sentències que han sortit del seu tribunal i que l’estat espanyol incompleix any rere any? Va, si us plau, respongui’m aquestes preguntes, encara que sigui com un regal de comiat.

Tot això, ben aviat no serà gens important per a nosaltres. L’estat espanyol ja no podrà envair més competències, ni podrà tancar aixetes, ni podrà prohibir a les companyies aèries amb vols intercontinentals que aterrin al Prat, ni podrà frenar el corredor mediterrani, ni podrà impedir que el parlament protegeixi els qui no tenen recursos per a escalfar-se durant l’hivern, ni podrà impedir que a l’escola s’ensenyi en les llengües que més convingui als alumnes, ni podrà impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu, ni podrà impedir tantes i tantes coses que ha impedit fins ara. Li ho explico –i faci-ho arribar als seus companys, si us plau– perquè potser d’ací a un temps decideix de venir a viure aquí amb nosaltres. Som un país acollidor i vocacionalment integrador.

Ara veurà com anem fent les maletes. Dilluns les vam anar a comprar. Les vam triar ben grosses perquè hi cabés tot. Sí, ja ho sé. Els encarregats d’omplir-les es discuteixen i no es posen d’acord sobre com es fan ni qui les ha d’acabar d’omplir. Tampoc no es posen d’acord a decidir qui conduirà durant el viatge. Miri, quan es vol anar a prop, amb cotxe n’hi ha prou. Aleshores, cal un sol conductor. Però, quan es vol arribar lluny –com és ara el nostre cas–, val més enfilar-se a un avió. I, com vostè sap, un avió no el pot conduir una sola persona. Cal un copilot i tota la tripulació. És una cosa complexa, però possible. I cal posar-se d’acord i saber quin paper ha de fer cadascú. El problema és que ja hem comprat les maletes i el bitllet. I no és pas d’aquells que es poden tornar.

Bé, no el volia importunar amb aquests problemes domèstics. Són cosa nostra i ja els resoldrem. De fet, ara que hi penso, si no els resolem, tot això que li he dit abans no servirà de res. Vull dir que vostès continuaran tenint l’oportunitat de recordar-nos una vegada i una altra que van guanyar la guerra ja fa uns quants anys i que ens trinxen per dret de conquesta. Jo li volia dir que no cal que perdin més temps, però ara m’adono que aquí ens compliquem la sortida tot solets. Ara ho veig: vostès han preparat tot l’arsenal i ja han començat a disparar i mentrestant aquí demanem a un dels millors pilots que es retiri. La majoria va comprar els bitllets sabent que el pilot fóra ell, però un dels set membres de la tripulació diu que no es pot volar amb aquest pilot. Sí, ja sé que tan sols és un dels set, però no vol. Deu pensar que som bojos. Som així. Ens agrada complicar-nos la vida quan ja n’és prou, de complicada. En alguns altres moments de la història ja ho hem fet i hem acabat derrotats.

Miri, si li sembla bé, fem una cosa. Jo li envio aquesta carta igualment, encara que no hàgim emprès el camí que dilluns vam acordar. Quan vegi que sí, que engeguem els motors de l’avió, agafa la carta i la torna a llegir. Aleshores tindrà sentit. Mentrestant, tindrà raó que sona una mica patètic i, fins i tot, pedant que li digui tot això si som incapaços de volar. Això sí, sàpiga que no penso tornar el bitllet.