18.09.2019 - 21:50
He arribat –ja fa temps– a una edat en què crec que no m’és bo perdre el temps mirant-me el melic quan la història ens ha donat l’oportunitat d’accelerar-la, o de variar-la, segons què siguem capaços de fer i què estiguem disposats a arriscar.
La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada.
Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. Cada centímetre d’elevació. Cada persona que hi intervé. Entretant, això sí, s’asseuen al sofà perquè cap iniciativa no és prou bona.
Personalment m’hi nego. Vull construir i enlairar-me fins al terrat com més aviat millor. Costi el que costi. Fent graons rectes o malgirbats. M’és del tot igual. Quan sigui dalt, ja m’entretindré a fer els repassos, si fa al cas.
N’estic tip dels savis de torn; dels perfeccionistes; dels que per ells cap iniciativa no és bona; dels pusil·lànimes; dels que s’hauria de cremar –tant sí com no– el país; dels que hem de demanar permís a un peu per moure l’altre; dels que es graten la panxa pontificant; dels que ho rebentarien tot ‘d’una vegada’ o dels que ‘no hauríem de prendre mal’. Tots ells tenen, per mi, un alt grau de toxicitat. I tots ells tenen (conscientment o inconscientment) un denominador comú: blocatge i paralització.
L’enrenou, el batibull gratuït i la crítica permanent sense jugar-s’hi (quedi clar) ni un sol pèsol per part dels qui remenen amb fruïció aquesta mena d’olla, no m’interessen gens ni mica. Som una munió de conciutadans (una majoria del tot inimaginable fa uns anys i que continua creixent dia a dia) que estem decidits a persistir, perseverar i arriscar. I ho farem.
La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi.
Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. No tots podem fer, ni hem de fer, el mateix. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.
No m’interessen ni els que em volen entretenir, ni els que volen arribar a dalt miraculosament sense fer l’escala, ni els que es limiten a dir que no hi arribaré mai. Amb cap d’ells al davant mai no podrem assolir allò que volem. Ben al contrari, continuarem embardissats i confusos. És el que alguns d’ells volen.
Sóc dels que he dit reiteradament (i està escrit) que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la –quan vol i a consciència– els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. On hi ha ostatges segrestats per l’estat i on hi ha líders obligats a romandre a l’exili. On se’ns amenaça sistemàticament amb la repressió i l’aniquilament de la nostra manera de ser, de fer, de pensar i de parlar. On es pretén ‘castellanitzar’ els nostres nens o, literalment, ‘desinfectar-nos’. On la plena coincidència –en aquest sentit– de Vox, del PP, de Ciudadanos, del PSOE (i PSC) al voltant del 155, de la monarquia i de la unitat de la pàtria fa veritable feredat.
Per això dic, i reitero, que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. Per dur que sembli. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes. Nosaltres, dissortadament, sí.
L’estat i, també, determinada partitocràcia autonomista (cal dir-ho) s’han fregat les mans tot veient com durant dos anys ens han fet perdre el temps llepant-nos les ferides. Distraient-nos amb tota mena de festes solidàries i prou. Canviant-nos el paradigma de reclamar la ‘independència’ pel de ‘llibertat presos polítics’. Sense practicar, gairebé ni un sol dia, la resistència no violenta i la desobediència pacífica. L’estat, perquè volia enfortir-se (en contra nostra) amb nova jurisprudència que tindrem damunt la taula ben aviat (amb la sentència que tots albirem) i amb reformes legislatives que arribaran tan bon punt aquesta ‘nova jurisprudència’ sigui efectiva. La partitocràcia autonomista, perquè sempre li ha interessat fer marxa enrere i viure de la menjadora ancestral.
Cal ser-ne conscients per passar full i no caure en els nous paranys que, sens dubte, arribaran. Ara ja ens volen amatents a la diatriba indult o amnistia i, després, ens voldran entretinguts en si els presos es quedaran a Barcelona o a Madrid. I encara més, si els han de donar el tercer grau penitenciari o no. Són temes molt importants. Qüestions que, indubtablement, hauran de formar part prioritària de la seva agenda i de la dels seus advocats. Tanmateix, cap d’aquestes preocupacions no poden condicionar la lluita del país. Seria incórrer un altre cop en la mateixa equivocació i caure en el parany que l’estat, i els del 155, volen i ens proposen.
La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat. Per això cal fer camí i no podem desaprofitar cap esforç vingui de qui vingui i per petit que sigui. Tothom hi pot fer alguna cosa. Tots ens necessitem i tots hi hem de ser.
Hem tingut la sort de viure el dia més transcendent de la història de Catalunya dels últims tres-cents anys. El dia en què tot un poble es va mirar als ulls i, dempeus, va fer front a tot un estat autoritari, irat i repressor. El dia 1 d’octubre. El dia que va marcar un abans i un després de la nostra història.
Ara ve la sentència. Serà injusta, inhumana i cruel. No la podrem admetre de cap de les maneres. Personalment desconec què passarà en matèria de contesta. Tant de bo ho sabés. Sí que sé dues coses. Una, que em trobareu empenyent o estirant tant com pugui en allò que la meva capacitat em permeti; i dues, que no faré gens de cas d’aquells que remenen la immensa olla de la inacció i la paràlisi, mentre mantinguin aquest posicionament. Només amb la gosadia i fermesa del dia 1 d’octubre podrem fer front a la sentència i a l’estat que ens la voldrà imposar. Si voleu fer quelcom pel país, mireu-vos cada dia al mirall i pregunteu-vos què heu fet el dia anterior i què fareu el dia que comença. Només així arribarem allà on ens cal i volem, perquè tot el que ens cal és construir el nostre futur, el dels nostres fills i el dels nostres néts que són també els vostres.
