Sedició cultural

És una pèssima notícia que en una entrevista algú pugui dir que ‘la hi sua’ si la gent llegeix o no i que el diari en qüestió trobi adient de publicar opinió tan il·lustrada en capçalera. Que la grolleria es consideri interessant, un senyal d’espontaneïtat i franquesa en lloc d’un indici de l’empobriment expressiu –sovint lligat a la dependència lingüística– és greu. Però encara és pitjor la indiferència al coneixement emmagatzemat en els llibres i la contracció del pensament que sobrevé quan es deixa d’exercitar amb textos de complexitat discursiva. Arriba un punt que la capacitat lectora minva dramàticament i, així com de vegades l’arbre no deixa veure el bosc, els mots no deixen copsar el sentit de la frase.

És un símptoma de salut intel·lectual precària que la cultura dita popular –que avui comprèn bàsicament la dels mitjans de comunicació– llisqui pel pendent de la facilitat; que un abisme intel·lectiu separi allò que als anys seixanta s’anomenava cultura de masses d’allò que encara s’anomena cultura d’elit. L’ideal seria que aquestes cultures que sociològicament es giren d’esquena convergissin no pas per l’abaixament del nivell mental sinó per la gradual elevació de l’exigència. L’europeisme sempre havia estat un far per a la cultura catalana, l’aurora borealis d’on li arribava la llum, segons Joan Maragall. No hi ha cap raó per a suposar que els pols s’hagin invertit. Tot i que Europa no passa pas el seu millor moment, el raser que hi distingeix una persona culta d’una que no ho és continua essent més alt que als països transicionals. No debades la marca del nivell cultural a la llera històrica indica el cabal possible i aquest és el nivell a assolir abans de poder-se parlar d’europeïtat efectiva. Si Europa serveix per a emparar-s’hi remetent els drets a les altes instàncies judicials, també hauria de servir per a referir-hi els deures culturals. Cal ser europeus en tots els sentits. Perquè el desnivell entre tots dos vessants de la vida col·lectiva, entre el dret negat i la cultura supeditada, és l’efecte d’una mateixa opressió.

Un dels arguments més freqüentats pels qui neguen l’opressió de Catalunya és la riquesa tòpica de ‘la regió’. Aquesta riquesa sovint es proclama d’esma com un eslògan, sense cap més fonament que una mirada superficial a la metròpoli catalana. Barcelona fa goig, si més no en fan les parts més ben ateses de l’àrea urbana. Però aquests districtes són el pòsit de la història, la cristal·lització en pedra de Montjuïc d’una època en què Catalunya creava riquesa gairebé tota sola, mentre Espanya s’especialitzava a consumir-la. Passat un segle de l’època daurada de la Gran Guerra, Barcelona ja no és l’únic ni potser tampoc el principal focus de creació de riquesa a la península; per això, la persistència de la relació centre-perifèria té un marcat caràcter opressiu, acompanyada com va de l’obsolescència planificada de la ciutat com a eix de la indústria i el comerç peninsulars.

Fins i tot els qui saben les dades econòmiques, la renda per capita, els índexs d’ocupació i d’inversió, cometen l’error de tractar-les com a realitats objectives de la mateixa naturalesa que un turó o una pineda, i obliden que les dades sols són indicadors de realitats humanes interpretables, que darrere les xifres hi ha persones i darrere les persones, feina d’una determinada qualitat i intensitat. L’economia no es pot deslligar de l’ètica, diguin el que diguin els mags dels models econòmics, i èticament no és pas igual una economia productiva que una d’extractiva, encara que les xifres puguin assemblar-se. Però aquesta no és pas l’única objecció al criteri economicista, perquè judicar l’opressió en termes exclusivament econòmics és una fal·làcia. D’acord amb aquest criteri, sota el Tercer Reich els jueus no eren oprimits mentre encara disposaven dels seus comptes bancaris i l’opressió no va començar fins que no els van buidar les butxaques. Però les coses no han estat mai tan senzilles. La història dels pogroms és la història de l’opressió d’un grup caracteritzat negativament, no pas malgrat la seva riquesa sinó a causa de la seva riquesa.

La pobresa pot ser un signe d’opressió, però no sempre ni en sentit unívoc. Hi ha pobreses de caràcter i magnitud diversos. Amb encert, Xavier Rubert de Ventós qualificà els Països Catalans de Països Políticament Pobres. La frase és exacta, però jo hi canviaria l’adjectiu pel participi. Més que pobres són països empobrits. Històricament, Catalunya ha estat expropiada amb assiduïtat, les institucions clausurades o desnaturalitzades, la llibertat anihilada. Periòdicament espremuda per les elits que administren l’estat com un latifundi, encara ha estat capaç de produir riquesa amb la vista posada en un futur que sistemàticament li han negat.

Les col·lectivitats, com les persones, aspiren a superar el present per a realitzar el seu potencial. L’opressió és blocar-les no pas per accident, per inconsciència o per ignorància sinó per la voluntat contrària, ço és, per la mala voluntat de negar-los l’ésser i rebatejar-les com es rebateja un esclau amb el nom de l’amo. El futur no és res objectiu que s’obtingui estirant la mà; és el resultat incert de la interacció entre les persones, el corol·lari d’una relació que pot facilitar-ne l’adveniment o obstaculitzar-ne el desenllaç. Europa no és sols l’origen de Catalunya; és la seva vocació i el seu destí. Posar barreres a aquesta destinació és oprimir.

Pels catalans, el Pirineu mai no ha estat cap frontera; ha estat sempre la columna vertebral d’una nació avortada. En canvi, l’anti-Europa sempre n’ha aixecades, de barreres: des de l’amplada de via ferroviària als dissuasius controls a la frontera del 29 de febrer passat, passant per l’autarquia, la desobediència al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i la voluntat primer d’impedir i després de revocar les actes dels eurodiputats catalans, els intents de clausurar les delegacions exteriors i l’esforç per a destorbar els contactes diplomàtics i empresarials i per censurar o dificultar les activitats acadèmiques a universitats estrangeres amb por cerval a l’ús de la paraula sense restriccions.

Opressió és impedir amb violència, injustícies i presons d’assolir la condició d’europeus en tant que catalans. Concedir-los-la en tant que espanyols és una manera de privar-los-en, o a l’inrevés, una manera d’anul·lar la catalanitat. El zel de l’estat espanyol per mantenir els catalans per sota del nivell de participació en la construcció del futur continental és una manera notòria d’opressió, car imposa una desigualtat política en la manca de representació directa i redueix la catalanitat a quelcom d’heterònom, a un objecte sense volició ni llibertat, a una supervivència no futurible.

Allò que defineix l’opressió és la prohibició d’alterar la situació en sentit positiu, d’expandir els límits dintre els quals es pretén tancar la vida, des de l’idioma a la competitivitat geopolítica i, en relació amb ambdues expressions vitals, la dignitat i l’alçada del pensament. És per això que una forma de rebel·lió eficaç i no imputable penalment consisteix a superar la frontera cultural plantant-se al bell mig d’Europa amb tot d’accions constructives que comportin un moviment vers la llibertat i una penyora d’europeïtzació. Aquesta voluntat de diferenciació i no pas el riu Ebre és la frontera sud d’Europa i el sentit profund de la batalla que lliuren els polítics catalans a l’exili. Les victòries obtingudes als tribunals per Gonzalo Boye, Wolfgang Schomburg i Aamer Anwar tenen de contrapunt necessari l’elegància política de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La crispació i grosseria que embruten les causes més justes són estranyes a aquests polítics i la pulcritud que posen a la façana europea de l’independentisme distingeix el plet català del populisme. La serenitat en l’acusació és la denúncia més eficaç de la falsa harmonia que proclama l’estat espanyol de portes enfora, mentre promet de restablir-la a condició que Europa li faci obsequi dels rebels que han gosat pertorbar-la.