05.12.2021 - 21:50
És sabut que les coses s’aprecien al moment de perdre-les. Mai un paisatge no ens sembla tan esponerós com al moment que desapareix, mai una ciutat tan intensa com abans de marxar-ne per sempre. El 23 de març de 2017 vaig trobar Carles Puigdemont a l’entrada de la plaça del Vi de Girona. Havent-lo saludat, vaig voler encoratjar-lo, tot pregant-li: “No ho deixi, president.” La resposta, en vista del que succeí després, no l’he oblidada mai. El president em digué, lacònicament: “A Girona s’hi viu molt bé.”
Ha calgut que el Tribunal Suprem ratifiqués l’espoliació lingüística de Catalunya perquè, tot d’una, s’alcés una munió de laments i els responsables del govern es conjuressin a preservar el model, bàsicament fallit, de la immersió a l’escola. Fallit, perquè ni mai s’aplicà amb el rigor que permetia l’estatut, ni, en la mesura que s’aplicà, més per la voluntat dels mestres que del Departament d’Educació, serví per a garantir el domini de la llengua entre el jovent ni, pitjor encara, per a promoure’n l’ús als àmbits relacionals on els idiomes evolucionen integrats en la intimitat i convivència de les persones.
Però ja fa molt que el català fou tocat per l’àngel de la mort. L’ansietat derivada d’aquesta percepció, dolorosa com tota consciència de la fi, generà a escala col·lectiva la negació de la realitat, reacció típica dels éssers febles. Es cregué que negligint els símptomes s’enganyaria el mal. Fa molts anys, gairebé un quart de segle, que, en una taula rodona sobre l’estat del català, un director de Política Lingüística de la Generalitat em confessà a cau d’orella que les estatístiques, sistemàticament optimistes, sobre el coneixement de la llengua no es corresponien amb la realitat. Confessió innecessària, perquè l’arraconament del català llavors ja era evident per a qualsevol que tingués oïda. Durant anys que aviat esdevingueren dècades, les persones a qui he expressat alarma pel retrocés del català, que he vist agreujar-se entre viatge i viatge, m’han respost gairebé sempre amb un incomprensible cofoisme o bé derivant la responsabilitat cap a unes altres instàncies. Tanta conformitat sols s’explica per manca de coratge per a enfrontar-se amb la realitat i alterar-la de manera resolutiva. Com passa als estats depressius, com més s’encongeix el jo per tal d’oferir menys superfície sensible a la realitat, més li costa de revertir la tendència a l’autodisminució.
Fa poc deia en un altre article que no és pas la independència que garantirà el futur del català sinó la salut del català que podria impulsar la independència. L’arrelament del derrotisme lingüístic ja feia preveure que el procés polític descarrilaria, no tant per la correlació, d’altra banda comprovada, entre identificar-se com a catalanoparlant i reivindicar la independència (la qual cosa implica la correlació contrària) com per manca de coratge per a afirmar-se en l’una voluntat i en l’altra. El dèficit de coratge es manifestà no sols amb el titubeig del president i els consellers per a enllestir el procés declarant inequívocament la independència; s’ha vist sobretot amb l’ensulsiada de l’independentisme quan l’estat hi ha oposat els mitjans repressius de què disposa. Ben aviat el valor, fatxenda i tot en alguns polítics, s’esfondrà fins a convertir determinats partits en comparses de la negació, que no pas l’abnegació, que Catalunya pugui afirmar-se en el seu ésser.
No sols la voluntat d’independència minva en proporció a l’eixamplament de la base electoral de determinats partits, sinó que l’evolució conformista revela el vertader enemic de l’independentisme: ell mateix. La por de la repressió il·limitada de l’estat és, com la por de morir, objectiva. L’amenaça de destrucció personal no és pas il·lusòria i l’estat l’aplica a l’engròs com si perseguís una heretgia. Però mai la por d’una amenaça externa no ha doblegat el coratge de qui lluitava pels drets fonamentals. La por física es pot superar quan té un objecte de referència, perquè tot objecte és limitat i per si sola la violència no resol res. Talleyrand sabia que amb les baionetes es pot fer qualsevol cosa menys seure-hi al damunt. En canvi, espiritualment, no es tem pas allò que no forma part d’un mateix i aquesta immanència fa que el temor derivi no d’un objecte sinó del subjecte. Inconcreta i inatacable, la “mort dins l’ànima” ens enfronta a nosaltres mateixos, ens divideix i ens desmoralitza. En concretar-se la por en una negació objectiva del dret d’ésser, el Primer d’Octubre esdevingué una manifestació excepcional de coratge. L’amenaça a la integritat física de les persones suscità una reacció equivalent de l’esperit d’autoafirmació. Però després sobrevingué una por igualment singular de la pròpia flaquesa, divisió i limitació.
Culpar-ne exclusivament els polítics és hipòcrita. Ells són l’expressió de la societat que els delega la voluntat. No s’hi val a disculpar-se per raó dels incompliments dels partits, perquè no se’n vota pas el programa sinó l’actuació. Existeix la limitació de legislatura a fi que el poble sancioni els governants, confirmant-los o apartant-los de la funció pública segons que justifiquin o decebin la confiança dipositada en ells. Si avui demostren la seva ineptitud en forma d’impotència, no és sols per mediocritat –perquè representen la mitjana de la intel·ligència social–, sinó per la por de la majoria d’afirmar-se contra les forces hostils a l’ésser català. En això cal ser aristotèlic: el poder, allò que els grecs anomenaven energia (acció, força còsmica, vigor) és la capacitat d’un ésser d’actualitzar-se, de fer-se actiu malgrat l’oposició d’altres éssers. I d’ençà del franquisme, l’energia emprada a actualitzar la catalanitat mitjançant l’idioma ha estat tan baixa que res no justificava de creure que allà on mancava coratge per a defensar-lo a la vida diària n’hi hauria prou per a una temptativa d’alliberació.
Així i tot, el Primer d’Octubre la pujada baromètrica del valor evidencià una energia espiritual que els votants segurament desconeixien en ells mateixos. Aquell accés d’ànim revelà l’essència de la catalanitat en forma de radicalitat democràtica i permeté d’albirar una terra promesa en la solidaritat. Resumint-ho amb una frase del teòleg Paul Tillich: “El coratge participa en l’autoafirmació de l’ésser-mateix, participa en el poder d’ésser que preval contra el no ésser.” Aquesta participació és, al capdavall, la qüestió verament urgent, pròpiament existencial, dels catalans: si participen, ço és, si prenen partit per l’ésser més enllà de la forma fugaç que prenguin els governs i de les falses dicotomies coagulades en els partits. Amb això vull dir que la qüestió decisiva és l’ontològica. Mentre l’independentisme es debat hamletianament entre l’ésser i el no ésser, la voluntat d’anul·lació avança incontinent amb tanta decisió com en altres moments de la història.
