10.07.2021 - 21:50
Rashad Hasanov, dirigent del moviment juvenil NIDA i un dels activistes pels drets civils més destacats a l’Azerbaidjan, era detingut el març del 2013, juntament amb més activistes. Havien participat en unes concentracions pacífiques i multitudinàries de protesta contra el govern, en què denunciaven la mort de soldats en situacions de no combat. Però malgrat el caràcter pacífic d’aquelles mobilitzacions, els van acusar d’haver participat en activitats il·legals de planificació d’accions violentes i d’incitació als desordres públics; els acusaven també de “terrorisme” per la possessió de còctels Molotov, els van tenir tancats en presó preventiva i més tard un tribunal de Bakú els va condemnar a penes entre sis anys i vuit anys de presó. Quan Hasanov feia tres anys que era tancat, dels set a què fou condemnat, el govern el va indultar. I un any més tard, el 2018, el Tribunal d’Estrasburg condemnava l’Azerbaidjan per haver violat el seu dret a la llibertat i, encara més important, per haver violat l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. És a dir, que el tribunal condemnava l’estat per haver intentat de silenciar la dissidència política amb aquells empresonaments.
Els paral·lelismes d’aquest cas amb el de l’empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez arran del 20-S i l’1-O són tan evidents que la defensa del president d’Òmnium els va traslladar al Tribunal Constitucional espanyol i ara també al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). El cas Hasanov és un precedent clar perquè Espanya sigui condemnada, per primera vegada a la història, per haver violat l’article 18.
A la sentència contra l’Azerbaidjan, el Tribunal d’Estrasburg tenia en compte un seguit de punts que són molt semblants als que exposa la defensa de Cuixart. El TEDH deia: “El fiscal general i el ministeri de Seguretat Nacional van fer declaracions públiques insinuant, sense demostrar-ho, que les activitats de NIDA, col·lectivament, eren temptatives il·legals per a desestabilitzar socialment el país”; valorava “el fet que els detinguts eren dirigents de la societat civil”; que “es van fer servir cossos policíacs i tribunals especials”, i que –afegia el tribunal– “hi havia informes d’organismes internacionals de drets humans que donen fe de la degradació en matèria de drets humans, sobretot en relació amb detencions d’activistes de la societat civil”.
La defensa de Cuixart recordava al TC, sense que els magistrats espanyols en fessin cabal, que el paral·lelisme era ben clar: el discurs del fiscal general de l’estat a l’obertura de l’any judicial del 2016 criticant directament el moviment independentista català, qualificant-lo de “perill per a la democràcia”; el nom del document de la querella que va engegar la causa especial, “més dura serà la caiguda”; la condició de Cuixart com a dirigent de la societat civil; la utilització de tribunals especials com l’Audiència espanyola i el Suprem, tot soscavant el dret del jutge predeterminat per llei i el de la doble instància judicial, i els posicionaments d’organitzacions internacionals criticant la detenció, la persecució i la condemna de Cuixart.
Quan Van den Eynde ho va veure
Tot plegat fonamenta la denúncia contra Espanya per la violació de l’article 18. És un dels pocs aspectes en què hi ha hagut una certa coincidència per part de les defenses de tots els presos: l’oportunitat de condemnar l’estat espanyol per la limitació de drets fonamentals de polítics i activistes amb l’objectiu real i no declarat de silenciar-los. I hi ha un primer moment en què es posa damunt la taula. El 12 de febrer de 2019, al saló de plens del Tribunal Suprem espanyol. Era el dia que començava el judici contra els presos polítics i l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, va parlar a la seva intervenció d’un article del Conveni Europeu dels Drets Humans molt important, el 18, sobre el qual el Tribunal d’Estrasburg cada vegada es fixava més. Aleshores ni el tribunal ni ningú més no li va fer gaire cabal i ara és al cor de l’estratègia jurídica de la majoria de presos perquè l’estat espanyol sigui condemnat.
Deia Van den Eynde: “L’article 18 del conveni limita l’abús de poder. És clar que els drets fonamentals es poden limitar per algunes raons, però no per qualsevol raó, ni amb la intensitat que es vulgui. S’ha de raonar qualsevol limitació de drets. Però és que aquí, en aquest procediment, s’han restringit tots els drets! Tots els drets de la constitució. Vaig agafar la constitució i em costava de trobar quin dret no s’havia vulnerat. I no dic pas la violació d’un dret, sinó la restricció: el tracte degradant, la llibertat, la intimitat, la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions, la llibertat de circulació, la llibertat d’expressió, la reunió i manifestació, el dret de participació política, els drets processals, la legalitat penal, la llibertat ideològica…”
Van den Eynde també feia esment del discurs del president del Tribunal d’Estrasburg, Guido Raimondi, a l’obertura d’aquell judici feia tan sols dues setmanes. “El president Raimondi deia que la democràcia és en risc a causa del tractament de l’oposició política d’enemiga del poble.” En efecte, al seu discurs, Raimondi feia un esment explícit a la importància de l’article 18 i a la preocupació pel creixent nombre de condemnes a estats que l’havien violat. “Aquesta provisió, que és crucial per a una democràcia plural, ha estat vulnerada tan sols dotze vegades, però cinc han estat durant el 2018. És un símptoma preocupant i revelador.” Revelador, segons deia, d’una tendència a voler “reduir l’oponent al silenci”.
Geòrgia, Rússia, Turquia…
Un d’aquests cinc casos del 2018 era el del dissident azerbaidjanès Rashad Hasanov. Abans, el 2017, hi havia hagut una altra sentència de la gran cambra del Tribunal d’Estrasburg, que es considera determinant per a fixar la doctrina que s’aplica actualment sobre l’article 18: la que va condemnar Geòrgia per haver vulnerat els drets del dirigent polític opositor Ivane Merabishvili. Un altre precedent fonamental per als dirigents polítics independentistes, perquè diu que l’estat va fer un abús de poder amb la finalitat de neutralitzar l’oposició política quan va perllongar d’una manera indeguda el seu empresonament preventiu.
Merabishvili era un dels dirigents més destacats de la Revolució de les Roses que el 2003 va posar punt final a l’era soviètica, i va ser durant anys ministre del govern de Mikheil Sakaixvili i durant uns mesos, el 2012, primer ministre fins que el seu partit va perdre les eleccions. Després de l’entrada del nou govern, fou acusat i condemnat per abús de poder, ocultació de proves i uns altres delictes, i va passar gairebé set anys a la presó. La sentència del TEDH del 2017 va dictaminar que li havien estat violats els drets fonamentals. I l’advocat Jordi Pina esmenta, als recursos al TEDH de Josep Rull i Jordi Turull, el cas de Merabishvili.
Pina diu: “La prova més evident d’aquesta persecució ideològica per part d’un tribunal incompetent i parcial és que aquells membres del govern català que van abandonar la política després dels fets tan sols van ser castigats per desobediència, un delicte sense penes de presó. Com va proclamar eufòricament l’aleshores vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, gràcies a l’empresonament dels seus dirigents el govern del Partit Popular havia ‘decapitat’ el moviment independentista. Entre els casos que el TEDH considera contraris a l’article 18 s’inclou, com és obvi, la ‘motivació política o econòmica darrere de persecucions penals’ (Merabishvili v. Georgia [GC], § 332).”
Hi ha més casos recents que són precedents a tenir en compte. Rússia fou condemnada per la violació de l’article 18 per haver mantingut en arrest domiciliari l’opositor Alexei Navalni per motivacions polítiques. I Turquia també va ser condemnada, el novembre del 2018, per l’empresonament del dirigent kurd Selahattin Demirtas, entre més raons, per haver vulnerat l’article 18 del conveni. La sentència considerava que l’empresonament responia a una voluntat oculta i no declarada que anava més enllà de la persecució d’un presumpte delicte; volien apartar-lo de la vida pública i de l’escena política turca en un moment decisiu en què es tramitava una reforma constitucional transcendental per a atorgar més poders al president de la República.
Hi ha diferències, és clar, entre tots aquests casos i el de la persecució dels dirigents independentistes catalans. Però també hi ha moltes similituds i connexions inquietants. Tal com explicava l’advocat Benet Salellas en aquesta entrevista a VilaWeb, es podria obrir un precedent molt important si el TEDH entrés a valorar aquesta qüestió. “Presentem una cosa que no ha passat encara, que cap estat de l’Europa occidental no ha estat condemnat per l’article 18 vinculat a drets de protesta i a l’oposició política. Nosaltres ho posem damunt la taula en relació amb allò que sempre hem dit del judici polític, llançant el guant al tribunal perquè hi aprofundeixi en relació amb un estat de l’Europa occidental. És un plantejament molt de màxims, però pensem que és interessant d’obrir-lo, perquè permet de construir un marc comú amb totes les causes de judicis polítics que tenim pendents, com la causa del 13, i unes altres sobre mobilitzacions i protestes. Totes tenen en comú la utilització de la justícia amb la finalitat de neutralitzar l’oposició.”
