Arthur Cravan és mort, visca Jack Johnson!

Crec que el gran mèrit de l’exposició ‘Arthur Cravan. Maintenant?‘ del Museu Picasso és fer justícia a la figura, sempre a l’ombra, sempre eclipsada, del boxador Jack Johnson, el gegant de Galveston, el primer negre que va obtenir el títol de campió mundial dels pesos pesants (1908-1915), l’afroamericà més famós del món en aquell temps.

Si bé les sales dedicades a l’obra de Cravan, o a les obres dels diversos heterònims que va adoptar Fabian Avenarius Lloyd (1887-1918), són molt atractives, la cosa més interessant de totes és la incursió en el personatge de Jack Johnson, especialment, i cal subratllar-ho, en el magnífic catàleg que conté el text ‘El gegant Jack Johnson, la lluita per la supremacia individual’, signat per Aitor Quiney, un bon esbós d’aproximació a l’immens personatge.

L’atzar va voler que el campió negre, després d’anys de persecució i assetjament legal racista, fugís a Europa, passés per Barcelona, on va viure una temporada, i s’enfrontés i noquegés dalt del ring de la plaça de braus Monumental el poeta boxador, Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde. A la nostra ciutat, el món de la cultura, amb l’inevitable vernís provincià que el caracteritza, sempre s’ha mostrat enlluernat pel perdedor Cravan i les seves excentricitats; per contra, ben pocs han sabut veure i apreciar que el gran personatge d’aquell infaust combat era precisament l’altre, el vencedor, el gegant negre que tothom ha tendit a ignorar.

Jack Johnson (1878-1946), fill d’esclaus emancipats, és una figura simbòlica de la cultura i la història del segle XX, brilla amb llum pròpia per la seva fermesa i força a l’hora defensar-se,conscientment o inconscientment, del racisme més atàvic i feixista, sempre en lluita contra el món, en defensa de la seva dignitat i llibertat individual com a persona.

El colós negre va arrabassar el títol als blancs, a cops de puny entre les dotze cordes. I els blancs no li ho van perdonar mai. La resta de la seva vida va haver de lluitar contra el brutal racisme dels EUA per defensar-se de les conseqüències de la seva victòria. L’home que va gosar tombar el més fort dels blancs, esdevingué, alhora, l’encarnació de Déu, pels negres, i del dimoni, pels blancs. Jack Johnson marca un abans i un després en la història de la lluita pels drets civils dels afroamericans.

El combat del segle
Jack Johnson va vèncer el blanc Tommy Burns, per K.O. tècnic, a Sidney, Austràlia, el 1908. Un negre campió del món posava en evidència la supremacia blanca, l’elevava a la categoria de persona, d’igual a igual, cosa que el racisme nord-americà no podria tolerar. Aleshores, els negres ja no eren esclaus, però no eren veritablement lliures. A l’inconscient col·lectiu eren considerats ‘no-éssers’ o éssers inferiors, i podien ser apallissats o executats per haver-se mostrat ‘massa familiars’ amb una dona blanca, per exemple.

Johnson, a més de gran boxador era un ‘mal negre’, l’antítesi de l’oncle Tom. Desafiava la segregació racial i el masclisme blanc amb somrient normalitat: va obrir un restaurant de luxe on hi havia integració racial i música de jazz, vestia amb elegància, i era un apassionat de les noies blanques i els cotxes de luxe, una provocació en tota regla pels baixos instints racistes dels blancs.

De totes totes calia tombar Johnson, calia trobar la ‘gran esperança blanca’, demanava Jack London, i amb ell, milions de blancs arreu del món. L’honor, i la pallissa corresponent, li va tocar a Jim Jeffries. El ‘combat del segle’, potser el primer fenomen esportiu de masses de la història, es va organitzar a Reno, el 1910. Al quinzè assalt, Johnson va noquejar Jeffries fulminant-lo amb l’esquerra.

Censura icònica racista
Els negres ho van celebrar amb entusiasme. Els blancs, furiosos, clamaven venjança. Hi va haver nombrosos enfrontaments racistes per tots els EUA, amb resultat de molts afroamericans morts. Malgrat que ells eren les víctimes, la premsa els va culpabilitzar. El London Daily Express titulava: ‘Negres embogits treuen de polleguera els blancs’. Hi ha qui ha arribat a comparar aquella convulsió política i social amb l’assassinat de Martin Luther King, el 1968.

Fins i tot, es va arribar a censurar la filmació del combat, prohibició impulsada per grups cristians, col·lectius racistes i la policia, que també pressionaven per impedir que es publiquessin fotografies a la premsa. Es va criminalitzar la imatge. El film era una immoralitat, deien, que incitava a la violència i pervertia els infants. Des de llavors, Johnson va ser perseguit, assetjat i, finalment, el 1913, aconseguiren detenir-lo i processar-lo falsament per ‘propòsits immorals’ amb una dona blanca. Ell va fugir a Europa, on va sobreviure boxant. Finalment, l’any 1915, va perdre el títol contra Jess Willard, a l’Havana, Cuba.

Del 1908 al 1915, Jack Johnson va desafiar la supremacia blanca per primera vegada en la història de la cultura de masses. Per situar-nos en el clima racista nord-americà, i la provocació que les victòries de Johnson suposaven, només cal recordar que el mateix any 1915, D.W.Griffith va estrenar l’epopeia patriòtica El naixement d’una nació, sobre la guerra de secessió del XIX. Un film molt elogiat, una fita en la innovació tècnica i narrativa, però amb un discurs racista delirant. El Ku Klux Klan sembla una bondadosa ONG, i els negres, interpretats per blancs embetumats, són éssers monstruosos, borratxos i criminals.

Barcelona, un patètic combat que farà història
L’any següent, Johnson es trobava de viatge per Espanya, quan Arthur Cravan el va desafiar, i així va ser com, després de negociar una bona bossa, va deixar K.O. al sisè assalt el poeta boxador. Era el dia de Sant Jordi de 1916. El combat va ser de circ. Cravan no en va encertar ni una. Johnson, sense immutar-se, el va deixar fer durant cinc assalts, i al sisè, avorrit, el va tombar. L’escàs públic assistent va protestar i la premsa denuncià la farsa.

Per què un dels més patètics combats de boxa de la història ha estat capaç de projectar tanta literatura, tanta història, tanta llum i tanta ombra? Per què un espectacle tan lamentable, una patotxada digna de la Banda de l’Empastre, ha seduït durant un segle artistes i diletants de tota mena i condició?

Per l’actitud, la personalitat i el gest dels dos protagonistes, tot i que, injustament, els senyorets i les senyoretes de les avantguardes d’ahir i d’avui, o a la inversa, només han tendit a fixar-se en un: el blanc, el poeta, el provocador de la seva classe.

En honor als dos, però, val a dir que entre ells hi ha nombrosos paral·lelismes, alguns coincidents, altres complementaris. Tots dos estaven sols. Lluitaven per la llibertat individual. Contra tot. Contra el món. El gest i la provocació eren les seves arts. La fermesa i la força, les seves vides. La sorpresa i la genialitat, els seus atributs.

Arthur Cravan havia de fer fantasmades per a provocar: emborratxar-se en una conferència o fer un striptease a l’escenari, disparar, boxar, vendre revistes pel carrer amb un carretó de verdulaire, etc. A Johnson, en canvi, no li calia fer res. La provocació era ell. El gegant negre, fill d’esclaus, que havia gosat protagonitzar el sacrilegi de tombar a cops de puny entre les dotze cordes el més fort dels blancs. El primer negre campió del món dels pesos pesants (1908-1915).

Dos genis de l’art i de la vida
Cravan i Johnson eren tipus genials. En l’art i en la vida. De sempre. No hi podien fer més. Ni menys. Havien nascut especialment sensibles, rebels i complicats. Tots dos eren boxadors i cadascun d’ells, a la seva manera, un gran artista. Johnson és un bon exemple de les paraules de Norman Mailer: ‘Els boxadors negres solen ser complexos. Tenen brolladors d’insospitada fortalesa i arravatament quan els follets els dominen com els cavalls sense domar… Els púgils negres són artistes, estan subjectes als canvis d’humor, són sorprenents.’

Cravan volia destruir i provocar. Johnson volia construir-se i vèncer. Ho va fer, el van considerar un provocador i li van fer la vida impossible per poder viure del seu talent i la seva força. Cravan es disfressava de marxant d’art, de desertor o d’aventurer per provocar. Johnson es vestia amb elegància, com un blanc ric, amb esmòquings de colors, armilles florejades i barrets de copa, i la societat blanca se sentia provocada. Tots dos creien que dominaven els ressorts de la incipient cultura de masses.

Cravan odiava la vida real, volia destruir-la. Johnson estimava la vida real, volia dominar-la. Cravan interpretava infinitat de personatges, per a ell la vida era un teatre. Per a Johnson, també, però no interpretava, només li calia ser ell. Cravan fart, empatxat, regurgitava la vida amb cara de lluç. Johnson se l’empassava, l’assaboria entre grans riallades.

Per als blancs, Cravan era un mal blanc. Per als blancs, Johnson, un mal negre. Per als negres, Cravan no existia. Per als negres, Johnson era Déu. Per als seus, Cravan era un boig, un fracassat, un inútil. Per als seus, Johnson era l’encarnació de l’èxit universal en estat pur. El rei del món. Cravan era efímer, fugaç, literari. Johnson, etern, sòlid, arquitectònic. Si Cravan escopia sobre els seus avantpassats, Johnson els alliberava. Cravan feia cara de pomes agres. Johnson delectava tothom amb el seu somriure daurat.

Els dos eren grans actors, dominaven l’escena, hipnotitzaven el públic, van avançar-se a Dalí i al punk, a Cassius Clay i als rapers, en l’art d’enlluernar el públic.

En tots dos es confonen l’obra i la vida. La persona i el personatge. Les dues morts, els seus dos finals, són de pel·lícula. Discret, misteriós, controvertit, poètic, el de Cravan. El 1918 va desaparèixer en una barca al golf de Mèxic a alta mar, i va esdevenir llegenda. Johnson ja n’era, de llegenda. El seu final va ser estrepitós, horrible. Va morir-se el 1946 en un accident de cotxe, a Raleigh, Carolina del Nord. Conduïa a gran velocitat, encegat per la ràbia, l’acabaven de fer fora d’un restaurant on s’havien negat a servir-lo per ser negre. La seva unforgivable blackness contra la qual va lluitar tota la vida, fins a l’últim sospir.

Jack Johnson, el rei del segle XXI
Arthur Cravan és mort. A força de repetir una i mil vegades les mateixes anècdotes de la seva vida, l’hem exhaurit. El provocador contra tot i tothom, l’home de les mil identitats, el poeta boxador, únic i múltiple autor dels cinc números de ‘Maintenant?’, desertor i lladre de joies, dadaista i punk avant la lettre, és mort. ‘Cal posar el futur en joc, una vegada a l’any’, deia i feia Cravan. Ell mateix es va encarregar un dia de fer-ho per sempre. De diluir-se en l’espai i el temps. De dinamitar-se. De fer-se llegenda. Abans que el capitalisme ho comprés i podrís tot.

Tot, menys la força de la llibertat individual. Ens queda Jack Johnson, el colós negre que va lluitar contra tot i tothom per defensar la seva dignitat i llibertat com a persona, com a negre. Ell va ser el precedent de Joe Louis i de Muhammad Ali, homes que han trasbalsat el món, estremint-lo en un instant. El tot en un cop de puny. La síntesi perfecta. Inevitable. ‘No es passa del fet possible al real’, deia Maria Zambrano, ‘sinó del fet impossible al verdader’. Cravan ha estat el rei del segle XX. Johnson serà el rei del segle XXI. Arthur Cravan és mort, visca Jack Johnson!