Arthur C. Brooks: ‘Una Catalunya independent podria ser un exemple de vitalitat i dinamisme econòmic’

Arthur C. Brooks (1964) és un economista nord-americà i president d’un think tank conservador de renom, l’American Enterprise Institute. És autor de llibres de molt d’èxit, com ara Who Really Cares: The Surprising Truth about Compassionate Conservatism i Gross National Happiness: Why Happiness Matters for America—and How We Can Get More of It. Parla un català fluid, perquè va viure a Barcelona de jove, quan era músic i tocava la trompa a l’orquestra de la ciutat. La seva dona és catalana. I aquesta setmana, convidat pel Diplocat, ha tornat a la ciutat on va viure tres anys. Ara, per fer una conferència sobre Trump i el populisme al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i també per reunir-se amb el president Puigdemont. Arthur C. Brooks, catòlic practicant, arriba a peu a la seu de VilaWeb.

—Heu vingut a parlar de populisme en el moment adient.
—El populisme és una qüestió molt important, avui dia a tot el món. Sobretot a Occident: Àustria, els Països Baixos, Brexit. Parlaré d’allò que anem aprenent als EUA, amb Trump. El problema és que des d’aquí es veu Trump com un exemple de racisme, d’odi. No seré jo qui el defensi. No el pas vaig votar, tot i que em considero de dretes i conservador. Però conservador de veritat, no com ell. Ell és populista. I fins fa quatre minuts era demòcrata, i fonamentalment d’esquerres.

—Trump és d’esquerres?
—Sí. Des del punt de vista d’un nord-americà, Trump és d’esquerres. Per a un europeu, no. Però mireu: Trump és intervencionista i no vol reduir el deute nacional. Coses d’esquerres. La gent no el van votar pel racisme, o per l’odi. El van votar per una altra cosa. Als Estats Units hem fracassat amb la classe treballadora. La classe treballadora va preferir votar Trump abans que no algú de l’establishment com Hillary. Hi ha molta gent a qui fa anys que no han apujat el sou. Que fa anys que perden feines. I els polítics de Washington no els fan cap mena de cas. Trump no els va menystenir. Va parlar-hi. Va dir-los: jo sé què us passa. Jo sé qui sou. Això els va dir. Fracassarà, segur. No té idees sòlides. Però té empatia i escoltava la gent.

—Qui va entendre Trump, crec, va ser Bernie Sanders. Dient una cosa molt semblant a això que dieu: Trump ha connectat amb la classe obrera i Clinton no.
—La veritat és que són semblants. Passa que Sanders és molt més competent, intel·ligent, potent… i perillós.

—Perillós?
—Sí, Sanders és comunista. Efectivament, súper d’esquerres. Molt d’esquerres. Per als europeus, seria vist com un home de centre-esquerra. Però als Estats Units és vist com un comunista d’extrema esquerra.

—La crisi econòmica dels EUA més Donald Trump portarà el país a una revolta?
—De cap manera. Vivim un desequilibri polític. Hi ha societats on el populisme és un equilibri. A la nostra és un desequilibri. No som xenòfobs, ni antiimmigració. Al revés. Som una cultura d’immigració. Però, això sí, cada cinquanta anys, tenim un període populista. Duren entre dos i deu anys. Són períodes antiimmigració, i anti-lliure comerç.

—Abans de Trump, qui hi havia?
—William Jennings Bryan. Candidat demòcrata tres vegades contra Roosevelt. 1896, 1900 i 1908. Un polític molt important i populista, contra les elits, i contra el lliure el comerç. I va fracassar al final. Als Estats Units el populisme no ha funcionat mai perquè va contra l’esperit americà, l’esperit dels pioners. Hi ha un estudi molt important, de tres economistes alemanys, que s’acaba de publicar, que diu que després d’una crisi financera sempre hi ha creixement econòmic, però no es comparteix. I demostren, amb estudis en 20 països, 800 eleccions i 120 anys, que normalment després d’una crisi econòmica tenen un augment del 20% de suport als candidats populistes de dretes. Però que s’acaba evaporant prou de pressa.

—No tornarà a guanyar, Trump?
—No ho crec. Ara necessita creixement. Necessitem creixement, i que no es creixi asimètricament, sinó per a tothom. Per a la classe treballadora també.

—I qui ho aconseguirà, això?
—L’economia es pot corregir, als EUA. Passa que ara anem molt lents, perquè cada vegada tenim un govern més socialdemòcrata. I això evita la possibilitat del país de corregir-se ràpidament. Volem una xarxa de serveis. I ho entenc perfectament. Jo sóc favorable a la xarxa. Però també entenc i he vist que hi ha gent que no ha treballat en dues o tres generacions. Per què no treballen? I et responen que no volen perdre els subsidis. Subsidis no tan sols per als negres i els hispans. El 60% dels subsidis, o de la prestació de desocupació, són per a homes, blancs i de la meva edat. Als EUA hi ha 12 milions de persones que tenen un subsidi per discapacitat permanent. El govern et dóna 1.000 dòlars el mes fins que arribis a 62 anys, quan cobraràs la seguretat social. És patètic. Terrible. És una vida sense dignitat. Perquè la feina dignifica.

—La feina dignifica, però amb quatre hores fem. Vuit al dia, no cal. Repartim.
—A la indústria d’idees, com vosaltres, potser sí. Però si tinguéssiu una feina normal, no tan creativa, podríeu treballar tranquil·lament vuit o deu hores. La cosa més important és que un home ha de treballar. Entre els psicòlegs i els economistes diuen que la felicitat s’aconsegueix a través de quatre pilars. Cal invertir en quatre aspectes per ser feliç: fe, família, comunitat i treball. Quan dic fe dic vida espiritual. No cal religió. Jo sóc tradicionalment religiós. Catòlic. Però potser un altre pot fer meditació. La comunitat, són els amics. I certament, si treballes 18 hores al dia, no pots dedicar-te als altres pilars. I tindràs un problema.

—Mirant la vostra biografia, trobo molt interessant que passéssiu de la música a l’economia. Hi ha cap lligam entre música i economia?
—Els neuròlegs diuen que sí. Que la part musical del cervell és al costat de la part de les matemàtiques. En el meu cas, tocava a l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Vaig viure-hi tres anys, aquí. I no hi era feliç. Tenia vint-i-set anys o vint-i-vuit. I sempre havia volgut estudiar a la universitat. Per tenir idees, per pensar, per pensar amb l’intel·lecte. I contra el tòpic, la música clàssica no és gens intel·lectual. No ho és. És com ser un atleta. Tocar, tocar, tocar. Jo volia tenir més experiències intel·lectuals. I vaig començar a estudiar matemàtiques i economia a la universitat oberta dels EUA. I em va canviar la vida.

—Per què?
—Mireu, el meu compositor favorit era Bach. I Bach va dir: ‘L’objectiu final de tota música no és res més que la glorificació de Déu i reanimar les ànimes.’ Podia dir-ho, jo, com a músic? No podia dir-ho. No glorificava Déu ni reanimava els meus germans. Per això vaig canviar d’ofici. Ja ho veieu, el millor músic del món, Bach, em va fer economista.

—I ara, com a economista, glorifiqueu Déu i reanimeu les ànimes?
—Sí. Perquè si més no intento fer alçar el poble, ajudar els pobres. El propòsit de la lliure empresa és ajudar la gent, la perifèria de la societat. A mi els rics no m’importen. I la taxa dels impostos als rics, tampoc. La pobresa, en canvi, sí que és important. Moralment important. La lliure empresa és el sistema que ajuda.

—Hi ha gent que creu que s’ha de fer una guerra contra la pobresa. I n’hi ha que diuen que la guerra s’ha de fer contra la riquesa.
—En conec. I no hi estic d’acord. La riquesa és una cosa bona. Recordeu les quatres àrees: hem de tenir vida espiritual, familiar, de relacions i laboral, rica. Com més rica, millor. I de vegades els mercats et diuen: mira, quants diners tens. I com a periodista potser no et faràs mai ric, però et pots guanyar la vida i ser ric en els altres tres. Hem de combatre la pobresa, no la riquesa. L’enemic és la pobresa, no la riquesa.

—Hi ha gent que als independentistes catalans els diuen populistes. Què n’opineu?
—Depèn de què vulguin dir, amb la paraula. Als Estats Units populisme és xenofòbia i anti-lliure comerç. Però el populisme també pot ser una cosa bona: si vols un poble fort, menys pobresa, societat expansiva, i no només beneficis per les elits, solidaritat social, tot això també és populisme. El populisme té la connotació negativa i destructiva. I quan algú et vol atacar, et diuen populista.

—Hi ha gent que vol fer un país nou, aquí.
—Em sona. He sentit la notícia. Llegeixo VilaWeb, també.

—Doncs quins consells donaríeu, si poguéssiu fer un país des de zero?
—És molt difícil, fer un país des de zero. La gent ja pertany a una societat i té unes expectatives. No em fico en política, és cosa vostra, però és molt important, per als americans, l’autodeterminació. Per això els nord-americans tenen simpatia per moviments com el vostre.

—Molt més que els europeus.
—I tant. Perquè els europeus són centralistes. Els americans són anticentralistes i tenim un sistema federal radical, profund. Per molta autonomia que tingui, per exemple, el País Basc, no té res a veure amb la de Texas. Molta més en té, Texas. Suïssa i els EUA són els sistemes més federals. I en canvi aquí a Espanya el sistema és supercentralista. Per a nosaltres és inconcebible tenir un sistema sense governadors autònoms, amb estats amb diferències entre si, on aquí es pot fumar marihuana i allà no. El cas català, als Estats Units, no es coneix. Però quan els l’expliques et diuen: és clar, normal, referèndum, decidir. No per independentistes, sinó per partidaris de decidir. Ara, és curiós, des del punt de vista dels americans Catalunya té una oportunitat: Catalunya independent podria ser l’Hong-Kong d’Europa. I ensenyar com créixer econòmicament un continent que està en declivi. Europa està molt malament, també demogràficament. Els americans mirem les dades i veiem que Europa és com Disneyland: ple de castells, esglésies i pedres antigues. Una Catalunya  independent podria ser un exemple de vitalitat i dinamisme econòmic. Però amb el socialisme, malament rai. És impossible. Des del nostre punt de vista, que sempre pot ser equivocat. Però amb un nou estat de lliure empresa, d’oportunitats, i econòmicament viable… Passa que moltes vegades la lluita per la independència la porta gent molt d’esquerres. Però molt d’esquerres.

—Aquí tenim independentistes a Convergència. PDECat, perdó.
—Cert. Però també a ERC, que és d’esquerres. I Esquerra Republicana és Bernie Sanders.

—Heu anat canviant d’opinió, sobre la relació Catalunya-Espanya, des que vau viure aquí?
—Quan jo estava aquí, l’any 1992, no hi era tan present, aquest tema. Passa que la meva dona és catalana.

—Ah.
—Catalana de mare canària i pare català. Molt interessant. Vaig haver d’aprendre els dos idiomes, català i castellà. Una feinada. [Riu.] I vaig viure el fet tan sorprenent per a nosaltres de veure com es canvia d’idioma constantment, en una mateixa conversa. Doncs ara ho faig jo! En fi. La família de la meva dona, però, políticament no es posicionen gaire. No són independentistes ni unionistes. Però jo sí que m’ho he mirat. I Catalunya té una oportunitat, des del meu punt de vista, de ser un exemple. Un exemple que no existeix en més parts d’Europa. Europa té el patrimoni cultural d’Occident. Cosa fantàstica. Que ha salvat el món. Mireu, jo treballo molt amb el Dalai Lama.

—Amb el Dalai Lama?
—Sí. Hem fet una pel·lícula junts. Hem escrit junts per al New York Times. I el Dalai Lama també ho ha dit: el capitalisme d’Occident ha fet miracles. I ho diu ell, que es defineix marxista. I el capitalisme d’Occident on ha començat? Als EUA? No. Ha començat a Europa. I a Espanya, originalment, on va ser una cosa molt potent. El bressol és aquí. Hem de revitalitzar la cultura europea, occidental, des d’on? Des de Bèlgica? No. Des de Rússia? No. Des de Catalunya? Per què no? Per què no, des de Catalunya? Per això dic que el liberalisme és molt important. Catalunya té una cultura del liberalisme, de comerç, del treball, emprenedor. Si a Catalunya es perd el liberalisme… El liberalisme i la socialdemocràcia fan una balança. I no es pot perdre massa cap a un costat ni cap a l’altre. Des del meu punt de vista, si això passés es perdria la possibilitat de ser un exemple positiu per al món.