Operació romànic: el fascinant procés d’incorporació de fragments inèdits a tres conjunts d’art romànic del MNAC

El 13, 14 i 15 de setembre, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va obrir les portes als trenta especialistes en pintura mural medieval més prestigiosos del món. El museu, que és un referent mundial d’art romànic, va fer valer una vegada més la seva col·lecció extraordinària. Però la part més significativa d’aquestes jornades va consistir a mostrar els avenços del MNAC en les incorporacions recents d’alguns fragments inèdits de pintura en tres dels seus conjunts més destacats: Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal i Sant Joan de Boí. Aquesta actuació, és tan sols és un dels projectes del programa “Més Romànic”, sobre diferents accions que es duen a terme sobre la col·lecció d’art romànic. És molt important perquè completa molt significativament la lectura de tots tres conjunts: la nova distribució i incorporació d’imatges permet al públic d’entendre com podia ser la percepció original de l’espai i recrear l’experiència primigènia de les pintures. Tot plegat, coincideix amb el centenari del redescobriment, arrencament i museïtzació de les pintures murals que conformen el nucli de la col·lecció i els nou-cents anys de la consagració de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

Cristina Martí, conservadora-restauradora del MNAC, i Carme Ramells, cap de l’àrea de Restauració i Conservació Preventiva del museu, ens ho expliquen un matí de final d’octubre. Ja han fet les intervencions als conjunts de Taüll i Burgal i ara treballen en la incorporació de quatre fragments a la sala de Sant Joan de Boí, una intervenció tècnicament molt més complicada que no pas les altres i que s’ha endarrerit més que no preveien.

Repassem un per un els treballs que hi han fet.

Sant Climent de Taüll i la figura de Caín

La incorporació de la figura de Caín al primer arc de l’absis del conjunt de Sant Climent de Taüll és una de les incorporacions més importants fins ara, atès que, durant anys, s’havia exposat exempt i emmarcat com si fos un quadre, tal com explica Carme Ramells. De fet, el fragment de Caín havia estat guardat a les reserves del museu d’ençà del 1936 (del 1923 al 1930 va estar exposat al Museu de la Ciutadella i, el 1934, en van fer el traspàs al Palau Nacional de Montjuïc, actual MNAC) i el 1995 el van exposar desvinculat del lloc d’origen de l’absis, tal com va estar exhibit fins al 2011. És cert que s’intuïa que la figura religiosa podia anar a l’arc de la mà dreta de Déu (l’arc més pròxim a l’absis), però no va ser fins a l’última restauració de Taüll, l’any 2013, que es van veure uns vestigis que demostraven que, efectivament, Caín anava a l’arc de Taüll i no pas com una representació pictòrica a part. Al mateix arc, s’hi podien veure les ofrenes de Caín i d’Abel, Caín matant Abel i Caín condemnat amb gest de penediment. Aquest darrer és el que s’hi ha incorporat.

Una de les coses més destacables d’aquest descobriment, segons Ramells, és el canvi de la gamma cromàtica del conjunt, atès que, fins ara, els tons blavosos eren els predominants i, en canvi, ara s’hi afegeixen els colors ocres de la pintura de Caín. De fet, s’ha pogut comprovar que els colors originals s’han mantingut amb molt poques alteracions i que la gamma cromàtica és molt més àmplia que no se sabia fins ara. “Les barreges de colors i la superposició de capes de colors aconsegueixen de recrear la sensació de volum”, comenta Ramells. El taller del mestre de Taüll també feia servir la geometria per distribuir la composició, tècniques que demostren que l’art romànic és molt més complex que no s’havia cregut durant molt de temps.

A més, les anàlisis de quaranta mostres de l’absis i del fragment de Caín han permès d’identificar materials fins ara desconeguts. Entre els descobriments, s’han trobat restes de làmines d’estany oxidat, un material que era emprat en els frontals romànics per crear falsos daurats. També s’ha descobert que hi ha mini (mineral del qual s’extreu plom vermell) barrejat amb cinabri (mineral de color granat compost de mercuri i sofre), una mescla que s’usava sobretot en els tractats medievals quan es pintava sobre fusta. Una altra de les novetats que s’han descobert arran de les investigacions i les anàlisis químiques és que les primeres capes de pintura són al fresc i, en canvi, les darreres són pintades al sec.

Sant Pere del Burgal i els set profetes

La intervenció a Sant Pere del Burgal demostra que la recerca i el coneixement sobre les obres del museu són un procés d’evolució constant, atès que això que s’exposa ara és molt diferent d’allò que s’exposava al maig. Martí ho descriu amb aquesta claredat: “Fins que no comences el procés de restauració no t’adones de com és en realitat.”

En el cas del Burgal, no s’hi incorporen figures noves, sinó que es canvia l’emplaçament de dos profetes després d’haver-ne comprovat l’emplaçament original a l’arc triomfal de l’absis gràcies a una fotografia antiga del 1923 en què apareix el restaurador Arturo Cividini: si fins ara els profetes havien estat a la part esquerra de l’absis, a la fotografia de Cividini es pot comprovar que originalment eren a la dreta. Aquesta confusió és deguda al fet que, a la part dreta de l’absis originalment hi havia un fragment de grans dimensions que representava la part inferior de cinc profetes, de manera que els dos profetes formaven part d’aquest grup de cinc. Però, durant l’actuació del Burgal, on s’exposava per primera vegada al públic aquest fragment dels cinc profetes, es va veure que els uns i els altres no encaixaven. De fet, hi havia uns vint centímetres d’encavalcament entre figures. Gràcies al procés de restauració es va poder corregir l’emplaçament de les figures i reintegrar-les en el conjunt, on també s’ha incorporat un fragment de sanefa de l’arc.

Les pintures del Burgal són importants perquè van formar part de les primeres llistes de compra de pintures romàniques que la Junta de Museus va negociar amb el bisbat d’Urgell l’any 1919. Així i tot, el bisbat havia reservat les pintures per a particulars. Per això l’any 1926 Cividini les va arrencar per encàrrec de Lluís Plandiura, que finalment les va vendre a la col·lecció de la Junta de Museus el 1932.

Les quatre columnes de Sant Joan de Boí

L’equip de restauració del MNAC ara treballa en les intervencions a la sala de Sant Joan de Boí. És un procés obert al públic, igual que les altres dues actuacions. Aquesta sala és una recreació de l’interior de l’església de Sant Joan de Boí, però no n’és una reproducció exacta, sinó tan sols una museografia suggeridora perquè el visitant pugui fer-se la idea de com és l’original.

Ara hi incorporen quatre fragments de la decoració de les pintures que hi havia en quatre de les columnes de l’església i que fins ara eren desades a les reserves. Però no és un procés gens fàcil. A diferència de les altres dues intervencions, que eren en superfícies planes, aquestes s’han de fer en superfícies cilíndriques, i això ho complica molt més, sobretot per la mena de pressió que s’ha de fer sobre els fragments perquè s’adhereixin bé.

Ramells explica que en un dels assaigs generals que van fer per veure com s’incorporarien els fragments decoratius a les columnes, els equips tècnics van constatar que les pintures no encaixaven perquè les columnes de la sala no tenien les mides exactes de les originals i que, per tal, calia remodelar-les. Així doncs, a partir de les dimensions de les pintures, els restauradors han hagut de recrear i afegir el volum necessari a les columnes falses perquè els fragments s’hi adaptin a la perfecció. Cal tenir en compte que tan sols refan el lloc que ha de suportar la pintura, i no pas la columna sencera. D’aquesta manera, es manté part de la museografia. En aquest punt, Ramells explica més detalladament com es treballa amb la tècnica de l’strappo per arrencar les pintures i de quina manera després s’enganxen, en aquest cas, als conjunts del MNAC.

El procés d’arrencament per strappo és el següent: una volta fet el morter i abans no s’assequi, l’artista hi pinta a sobre. És allò que se’n diu “pintures al fresc”. Això fa que la pintura es cristal·litzi i s’enganxi com una pel·lícula sobre el morter. Per arrencar-ho, s’encolen teles de cotó (teles d’arrencament) amb cola animal (obtinguda a partir de cartílags i pells) i es col·loquen sobre els frescs, de manera que la pel·lícula de pintura s’hi enganxa. Després, per fer el traspàs de les pintures a un altre suport, s’han de crear les teles de traspàs i encolar-les per enganxar-hi les pintures (adherides a les teles d’arrencament). Per adherir bé les pintures arrencades a les teles de traspàs es fa servir el caseïnat de calci, una mescla que a principi del segle XX era feta amb calç, formatge i llet. Quan les pintures s’han adherit del tot a les teles de traspàs, les teles d’arrencament es retiren i la pintura s’instal·la al nou suport.

En aquest vídeo podeu veure pas a pas el procés d’arrencament de les pintures murals de Sant Joan de Boí l’any 1978.

Ara l’equip de Martí treballa en tots aquests processos, també en els d’intervenció en la museografia actual, per adequar la forma de les columnes a les pintures.

Martí explica que l’interior de l’església de Sant Joan de Boí havia estat totalment decorat amb pintures murals romàniques. Amb els anys, l’església va ser reformada moltes vegades i per això no ha estat possible de recuperar-les totes. Però, després de les campanyes d’arrencament dels anys 1920 i 1970, el MNAC conserva tota la decoració mural romànica que en van poder extreure. La majoria són fragments de les dues naus laterals (segons que sembla, hi havia un cicle dedicat als sants), uns pocs vestigis del mur occidental (pintures en què apareixen bèsties a l’infern) i la decoració exterior de la portada. Les pintures de les columnes que adhereixen ara són, sobretot, imitació de marbrats. Tal com diu Martí, això indica que donaven molta importància als detalls i als materials nobles, atès que la pintura els servia per a evocar materials de qualitat.

Les pintures de Sant Joan de Boí són úniques, molt diferents de les d’uns altres conjunts catalans. A més, són considerades les més antigues de la Vall de Boí i del MNAC. Són datades entre els segles XI i XII i es vinculen estilísticament a la cultura artística d’Occitània i Catalunya Nord.

Una vegada acabada la intervenció de Sant Joan de Boí (Ramells i Martí calculen que serà a final de novembre), s’haurà acabat una part del projecte Més Romànic. Mentrestant, els equips tècnics del MNAC continuaran estudiant, investigant i restaurant peces i fragments pictòrics per garantir la conservació de la col·lecció d’art romànic més important del món.