L’art de la Bonet

Cinquanta anys de veu i música, la Bonet. Mig segle, i està fresca com una oreneta inspirada de bon matí (una angrineta en el meu parlar d’origen, la primera paraula que em ve quan la sento). Lluminosa com un gira-sol, la flor emblema que l’acompanya des de l’Havana, el darrer port de moment del seu periple pel mar i les cançons. A Cuba va enregistrar el 2017 i estrenar el setembre passat el disc Ultramar, que dóna nom a la celebració d’aquest aniversari que no se centra en un dia sinó en tota una estesa de mesos i de recitals. La Bonet continua sent una artista discreta i no se’n senten gaires bombos ni platerets. No ens en queixem: la Bonet no seria la mateixa. I està molt bé com és, què fa, com ho fa i les voltes que dóna pel món i els artistes que l’acompanyen i amb qui col·labora tothora, pel Mediterrani i per Ultramar.

Maria del Mar: També aquesta setmana us recomano un documental, que porta per títol el seu nom de pila, que podeu veure ací si és que no el vau veure al ‘Sense Ficció’ aquesta setmana. És un recorregut alegre i resplendent per una trajectòria artística de la qual no som conscients. En Llach ho diu rebé: ‘De tots nosaltres, és la que més col·laboracions ha fet amb un grapat enorme de músics i veus.’

M’impacta quan veig els recitals a Damasc, el 2004, abans de la guerra que està destrossant Síria. M’exalta que em recordin les col·laboracions amb Quico Pi de la Serra, el gran gamberro i millor músic i poeta, amb qui la Bonet ha actuat i enregistrat discos meravellosos amb què ha exercitat el vessant jazzístic i de blues que també té. Ah, ‘Jim’, quina cançó.

Exulto quan li sento dir, en el documental (direcció de Joan López Lloret i guió amb Jordi Bianciotto), que li van proposar el 92, en les festasses olímpiques, d’interpretar-hi ‘El cant de la Sibil·la’ i ho va deixar córrer: ‘Tinc massa respecte per la Sibil·la per a cantar-la dalt d’una columna no sé com…’ La Bonet als setanta-dos (Palma, 1947) segueix sent, ho diuen tots els vells amics, l’artista de conviccions serenes i clares que no s’ha deixat temptar gaire per les il·lusions dels que manen. Quan l’èxit internacional la va acaronar el 1981 amb ‘L’àguila negra’, la seva versió de la francesa Barbara, totes li van pondre no sols per a cantar en altres llengües sinó també per a bastir una carrera més comercial que no la de ‘Què volen aquesta gent?’, aquell crit que no para mai de ressonar. No pas, va dir la Bonet. Dirigiria ella la seva pròpia trajectòria artística. No havia començat a cantar ni a arreplegar cançons pageses balears perquè hagués nascut i crescut en el franquisme, no canviaria de registres perquè el dictador s’hagués mort. La construcció de la pròpia trajectòria, peti qui peti, vet aquí la Bonet. No és l’única, és clar que no, és només, potser, la més desconeguda des d’aquesta perspectiva. Aquesta dona fa el que vol.

Li ha costat, és clar que costa. És clar que li costa a una dona, a una artista. Que toca tantes tecles: cançó d’autor, folklore, jazz, blues, world music (la Bonet ja en feia quan Peter Gabriel i companyia es van inventar l’etiqueta per donar presència a les músiques del món), improvisació, música pagesa… Quan se’n va a Cuba a recollir un dels molts premis que pel món li han donat, aquest una mica diferent per no provenir de les aigües mediterrànies, no en dubta: vol conèixer els músics que la reben amb tanta calidesa i vol sobretot tocar amb els col·legues que han conservat les músiques pageses de l’illa i barrejar-les amb el piano de José María Vitier, agermanant cançons de Cuba i de Mallorca. Vitier combina la música de càmera i la popular amb incursions jazzístiques, són bessons.

Com tants de nosaltres, veig la Bonet sovint a través dels ulls de Toni Catany, el fotògraf que tant la va acompanyar. Ho podrem tornar a comprovar en l’exposició que aquest dijous 18 s’obre al Palau Robert de Barcelona.

I, sempre, amb el so, la veu i la lletra de ‘Jo em donaria a qui em volgués’, de Palau i Fabre, una de les cançons que canto sovint. S’havia de ser valenta per a musicar el 1969 –quan Palau era un poeta malmirat en els dominis alts de la cultura catalana– aquesta lletra sobre l’amor sensual que pot cantar qualsevol veu sense distinció de gènere ni d’estat civil ni de la professió del sexe.

Llarga vida, senyora. Per molts anys més. Hi ha art, hi ha música, perquè hi ha artistes, músics. L’art de la Bonet és aquest: ella.