Art empoderat

Per què no hi ha hagut grans figures de dones artistes reconegudes en la Història de l’Art? Aquesta pregunta ja se l’havien plantejat les feministes dels anys 60 del segle passat. Però sí que han existit dones artistes, només que, amb freqüència, han ocupat una posició marginal al llarg de la història i han estat invisibilitzades i silenciades pel simple fet de ser dones. Són precisament les feministes les que es replantegen la posició de la dona artista al món. Però no s’ha de confondre l’art feminista amb l’art femení.

No tot l’art produït per dones té connotacions feministes, sinó que, l’art feminista té, per definició, una vocació reivindicativa que busca conscienciar a la gent al voltant de les desigualtats de gènere. Lluïsa Faxedes, professora d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, afirma que “l’art feminista fa una reflexió crítica sobre les relacions de poder -polítiques, socials i econòmiques- que es basen en qüestions de gènere”. Així doncs, aquest tipus d’art posa el focus en la societat patriarcal i busca qüestionar i trencar les seves bases, condemnant una situació de clara injustícia social.

Una reivindicació més enllà dels museu
Els museus no només actuen com espais on exposar les obres artístiques, sinó que prèviament duen a terme un procés de selecció i també d’omissió d’allò que consideren que no és d’interès públic. D’alguna manera, actuen com a agents que posen sobre la taula nous temes i, per tant, tenen una gran responsabilitat a l’hora d’articular discursos ideològics, en el sentit que decideixen allò que la societat ha de valorar artísticament.

No obstant això, moltes artistes feministes no han trobat en els museus el suficient suport per exposar les seves obres. Així doncs, davant d’aquesta dificultat, el carrer es converteix, sovint, en l’espai d’exhibició de les seves creacions. Això també es dona a causa de la important component activista que té l’art feminista. Tal com indica Maria José González, professora d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, “el component ideològic de l’art feminista fa que aquest vulgui comunicar les seves idees a tot el conjunt de la societat, no només als cercles artístics. El seu objectiu fonamental és arribar al major públic possible”.

Avui dia, les artistes feministes continuen revisant la seva imatge com a dona i els papers que se’ls ha assignat tradicionalment. Aquestes artistes busquen amb les seves obres un espai de reflexió del seu ésser i del seu cos. D’aquesta manera, sent plenament conscients de la situació de vulnerabilitat de les dones, adquireixen a través de l’art un empoderament cada vegada més gran.

L’art feminista no té un estil propi ni unes normes preestablertes, cada artista realitza les seves propostes personals. Tot i així, es pot concretar l’ús d’una sèrie de temes recurrents. El trencament dels cànons de bellesa femení n’és un d’ells. A través d’aquest marc, es comprèn que en el món hi ha una gran diversitat de cossos i formes. A més a més, artistes com les Guerrilla Girls han aprofitat per, entre d’altres, denunciar l’ús que s’ha fet del cos nu de la dona a través de creacions artístiques. L’art feminista també critica els estereotips de gènere i el paper de la dona subordinada tradicionalment a la llar i a la família. En aquest sentit, es potencia l’emancipació de la dona i s’introdueixen conceptes com el de ‘sororitat’, que fa referència a la unió entre dones per tal de recolzar-se en una societat encara patriarcal.

També hi ha una presència important de temes que giren al voltant de la llibertat sexual de la dona i el moviment LGTBI. Així, es visibilitza el fet que històricament l’estructura familiar s’ha concebut a partir dels dos sexes, home i dona, però moltes artistes feministes es pregunten per què ha de ser així.

A Espanya, l’art feminista ha penetrat profundament. Destaquen diverses artístiques, cadascuna d’elles amb el seu estil propi.

L’art feminista és només cosa de dones?
Sovint, quan es parla de l’art feminista es pensaque només té nom de dona. Però la realitat és que també existeixen artistes feministes homes. De fet, el juny de 2017, es va inaugurar a València l’exposició ‘Zona F’, una exhibició feminista on també participaven homes, com els artistes Jim Hodges i Yasumasa Morimura. Les artistes feministes es plantegen si els homes també poden participar en aquest tipus d’art i és precisament en aquest punt on s’obre un debat amb una gran diversitat d’opinions.

N’hi ha que pensen que els homes no tenen cabuda, com l’artista feminista Cinta Tort que afirma que en “l’art feminista els homes no són els protagonistes, la lluita és nostra [de les dones] i l’espai és per nosaltres”. Però el col·lectiu ‘Bravas’, format per set il·lustradores feministes, no ho tenen tant clar. Amèlia Soler, una de les membres del grup, considera que la lluita està en mans de les dones, però afegeix que “la societat canvia amb el cent per cent d’ella, no només amb el cinquanta. És per això que necessitem aliats, els homes.” Núria Ventura, il·lustradora del mateix col·lectiu, explica que en el feminisme la lluita ha de ser d’ambdós sexes. “Els homes tenen molt pel que lluitar”, afirma Ventura, que no creu en la concepció genèrica que els homes són el sexe fort que no plora ni mostra els seus sentiments.

L’art feminista no fa distincions de gènere. En un principi va sorgir de les dones i ha comptat, en part, amb el recolzament del col·lectiu LGTBI, que ha estat un dels més oprimits al llarg de la història. La realitat és que, en termes generals, el moviment feminista, igual que l’art feminista, encara no s’ha submergit de ple en la societat. Tal com afegeix Ventura, “potser si ho fes més, es comprendria per què és bo que hi participi tothom”.

Un mecanisme de transformació social
L’art va molt més enllà d’una funció estètica i decorativa. Tal com indica l’artista feminista Cinta Tort, el poder d’impacte visual que té l’art permet apel·lar a les emocions. Així, l’art es pot endinsar en la consciència de les persones i fer-les replantejar les seves actituds i les dels altres. També aconsegueix qüestionar les estructures que regeixen la societat. Lluïsa Faxedes, autora de Feminisme i Història de l’Art, sosté que “l’art és un espai privilegiat per a plantejar preguntes i, a partir d’aquí, l’espectador ha de saber interpretar la crítica i decidir assumir-la o no”. És per això que l’art demana a tot aquell que el contempli un paper actiu i una mentalitat oberta.

En definitiva, la finalitat comunicativa de l’art és innegable. Tant és així que Maria José González, investigadora del Centre de Recerca de Dones Duoda de la Universitat de Barcelona, declara que “l’art té la capacitat de fer reflexionar i moure la gent. No sé si pot canviar el món, però sí millorar-lo”.