05.07.2022 - 21:40
Em confon i m’amoïna que la gent pensi que l’art és només un negoci.
I, alhora, entenc que tampoc no podem deixar de pensar que l’art sigui una activitat comercial, d’alguna manera o d’una altra. Perquè no podem continuar arrossegant aquell tòpic romàntic que diu que l’artista, com més pobre i amargat, més bo serà.
És lògic: l’artista vol viure de la seva feina. És per això que ha estudiat i s’ha preparat en una facultat o en unes escoles que van erigir-se amb aquest objectiu. Com passa amb els arquitectes, els enginyers, els periodistes, els economistes, els polítics… Ep!, no, mentida, als polítics per a desplegar la seva funció no se’ls exigeix cap preparació; això va per uns altres verals on els mèrits intel·lectuals o professionals no són pas indispensables. Es demostra que més aviat són un obstacle i tot.
I, tanmateix, si l’artista només mira la botiga, el negoci, esdevé un assalariat del sistema més, amb l’èxit com a principal objectiu. Com si la seva missió fos escriure molts llibres, i guanyar premis –això és molt important, arreplegar premis, com si la cultura fos com l’esport. I aleshores sorgeixen aquestes confusions que es veuen per Sant Jordi: no es parla de literatura, sinó d’economia. Jordi Oliveras ho va dir amb enginy el darrer Sant Jordi, quan va posar l’èmfasi en el doble sentit que té l’expressió “els més venuts” de la diada.
Em confon i m’amoïna que la plebs (que som tots) no vulgui distingir entre l’artista que, legítimament, vol viure de la seva feina i aquell altre que, almenys, posa uns límits a la utilització de la seva obra per part de les conveniències del sistema. La setmana passada sabíem que Daniela Ortiz (artista peruana que va viure a Catalunya durant molts anys) havia demanat al Museu Reina Sofía que tragués de la col·lecció permanent una obra seva per a protestar per la connivència del museu amb la reunió de l’OTAN a Madrid. Connivència total i vergonyosa si veiem la foto que, davant del Guernica de Picasso, s’havien fet totes les mandatàries o dones dels mandataris reunits a la capital d’Espanya per a decidir, entre altres coses, d’augmentar la despesa militar que, consegüentment, servirà per a matar gent.
Que poques vegades els artistes arremeten contra les institucions culturals amb qui el sistema els obliga a col·laborar, si volen viure de la seva feina. Però quan ho fan, com ara Daniela Ortiz, o fa més de dos anys Ferran Garcia Sevilla al MACBA, per posar uns exemples, aquests caus del sistema que són els museus perden una mica la pudor de naftalina. Els artistes morts no hi poden fer res, però els qui encara són a peu d’obra poden lluitar contra el gran simulacre: aquestes institucions que aparenten un interès majúscul per la cultura sempre que puguin desposseir-la de qualsevol punt de controvèrsia, d’anomalia, de descrèdit de la pròpia institució –de les institucions– que les obres puguin contenir. No és la primera vegada que passa: un símbol antifeixista com el quadre de Picasso ha estat utilitzat i pervertit manta vegada per la direcció del museu madrileny, prestant-se a la voluntat de monàrquics, dictadors i, ara, reunions armamentistes. I la plebs no protesta, ai las!
Em confon i m’amoïna que no canviem aquesta concepció de l’art com a cosa econòmica que serveix per a distreure’ns i prou. Aquests dies rellegeixo com un esperitat tota l’obra de Joan Brossa per a construir una exposició que s’ha d’esdevenir l’any vinent. I en una obra tan vasta com la de Brossa hi reconec l’error, l’excés de producció, la repetició, el fracàs. Però em confon i m’amoïna que estiguem predisposats a disculpar el fracàs en l’esport, l’economia, la medicina, la política, sobretot en la política, i, en canvi, exigim a l’art l’èxit i la connivència: connivència amb les monarquies putrefactes; amb els governs que volen acollir la gent que fuig de la guerra d’Ucraïna i, alhora, aplaudeixen l’assassinat de la gent que prova d’escapar-se de la pobresa dels països africans; amb el sistema que inverteix en les màquines de matar un milió de vegades més que en el pensament i la poesia.
Em confon i m’amoïna que no siguem prou conscients que la cultura, a tot estirar, et pot “matar d’avorriment”, però que les policies i els exèrcits de tot el món et lleven la vida. I ja no podem ni tan sols avorrir-nos.
