L’art forma part del camp de batalla!

On són els límits de la protesta? Aquesta pregunta, fixeu-vos, ja descarta tot un segment de la població que no se significa mai per protestar, si de cas en privat: a casa, escarxofat davant el televisor, o a la barra d’un bar. Si formeu part d’aquest segment i no heu anat mai a una manifestació ni heu participat en cap vaga o, encara menys, heu tallat una carretera no m’entendreu. Ho sospito, ho sé. El que m’amoïna o, per ser sincer, m’indigna són aquelles persones que estan més o menys avesades a la protesta col·lectiva, a la lluita per defensar causes justes, però que hi posa uns límits que a mi em semblen erronis. I, en conseqüència, començaré per una sentència: els qui surten del seu confort per a protestar en directe mereixen molt més respecte que els qui, com jo avui i aquí, ho fem des d’una taula. I, per tant, no se m’acudiria mai de dir-los on han de protestar ni de quina manera. Que de savis entaulats n’anem sobrats.

Abans d’anar on realment vull arribar, posaré un parell d’exemples més generals sobre la qüestió. El primer: dins la causa independentista hi ha hagut moltes protestes, bé prou que ho sabeu. Però n’hi ha algunes (Urquinaona, aeroport, la Jonquera…) que no han comptat amb l’aprovació general: que si es van cremar contenidors, que si es va perjudicar gent innocent, que el vandalisme projecta una mala imatge… És a dir, que hi ha un tipus d’independentista que accepta la protesta sempre que no s’arribi a uns determinats supòsits, que són precisament els que marquen el poder: protesta tant com vulguis però no molestis ningú. El segon exemple, més genèric encara: tots aquells que, quan un col·lectiu fa vaga, es queixen fins a l’insult dels infortunis que aquella vaga els ocasiona a ells: a ells i només a ells. Sou d’aquests? És a dir, que la queixa està bé sempre que no interfereixi en la vostra vida o en les vostres comprensions empetitides de la cosa comunal.  Ai, caram!

I, ara, vaig ràpidament al que més m’amoïna i m’indigna, a banda i banda. I que la mestra Mercè Ibarz ja va tocar dissabte passat amb la seva elegància literària. Jo sóc més rude, ho sé. La cosa va de l’acció que dues activistes del grup britànic #JustStopOil van realitzar a la National Gallery de Londres el dia 14, empastifant el vidre (com subratllava la Mercè: el vidre) que protegeix una de les versions dels gira-sols que va fer Vincent Van Gogh. Però el que m’amoïna i m’indigna no és l’acció, ben al contrari, si no la reacció –un mot que ens arriba lligat a un altre: reaccionari– de tot un seguit de persones pretesament cultes que van denigrar, insultar i escarnir aquelles dues joves mentre ells llegien la notícia en els seus dispositius electrònics. I això malgrat un fet essencial: se suposa que tota aquesta gent està d’acord amb la denúncia del context que va portar aquelles noies a escenificar la protesta: el món se’n va a la merda.

Una mica d’informació. Just Stop Oil és una coalició de grups que, sota el lema “Els combustibles fòssils ens van matant”, treballen per a exigir que el govern britànic es comprometi a posar fi a totes les noves llicències i consentiments per a l’exploració, desenvolupament i producció de combustibles fòssils al Regne Unit. Però estableixen col·laboracions amb més països. Si entreu a la seva web veureu que, lluny de protestar des de casa seva, fan moltes trobades i mobilitzacions, barrejant la informació amb l’acció directa: ara mateix hi ha set persones a la presó o encausades arran de les seves activitats. Poca broma!

Divendres passat, un altre activista de la formació va llançar pintura taronja sobre la façana d’una rellotgeria de la casa Rolex, al distingit (és un sarcasme) barri de Knightsbridge, a Londres. Però, ves per on, d’això no n’han fet foguera els meus estimats col·legues (això també és un sarcasme). I jo em pregunto per què? És a dir: per què posen el crit al cel quan una acció passa dins d’un museu d’art, però resten inanimats si la cosa passa en un altre indret. Per què arriben a dir que “l’art no s’ha de tocar”, si ells saben que la cultura no és neutral; que les obres d’art custodiades als museus (especialment als museus enciclopedistes) tenen un origen nobiliari o burgès; que els museus serveixen per a emblanquir empreses carronyaires de les que embruten el planeta amb donacions, restauracions d’obres, etcètera; que els museus són uns llocs enclaustrats on la majoria de la població no entra mai?

Jo, que m’he dedicat i em dedico professionalment a la història i la crítica d’art, puc dir amb coneixement de causa que l’art forma part del sistema. Ningú no en queda fora: jo mateix he participat en projectes pagats per empreses nauseabundes, en sóc conscient. I per això mateix sé que és erroni donar la sensació que el món de l’art i, especialment, dels museus conforma un oasi incorrupte. L’art forma part del camp de batalla, és clar que sí. N’ha de formar part per més que la imatge d’una agressió al tan venerat Van Gogh (un atac simulat, recordeu que hi havia un vidre) ens remogui. O, precisament, perquè ens remou.

Tots els qui han fet befa o han insultat aquelles dues activistes que mirin la composició dels patronats dels grans museus del món, també dels museus catalans, i veuran que aquell origen aristocràtic o burgès de les obres d’art del passat es perpetua. Tots el qui, empoltronits en còmodes butaques o asseguts a a tassa del vàter, llancen proclames virtuals en favor d’un futur millor, que aplaudeixin irrevocablement les accions dels qui surten de la seva comoditat per a cridar de debò. Que no busquin excuses. Si no t’agrada el món on vius, no denunciïs  els qui tenen la valentia d’assenyalar amb el dit l’origen del mal: val més que miris cap a on ens porta el dit per no ser còmplice d’aquell mal.

Si m’ho permeteu, acabaré amb una astracanada, altrament no dormiria tranquil: espero que una altra vegada les activistes de qualsevol part del món aboquin productes de tota mena a una obra d’art que no tingui protecció. Es perdrà un tros de tela o un paper, i què? Com deien aquelles noies davant el Van Gogh, la vida està –ha d’estar– per sobre de la seva representació. Ara m’he quedat assossegat (aquest és l’últim sarcasme d’avui).