Aromàntics i asexuals: viure les relacions fora de la norma

“Sóc aromàntic, no m’enamoro.” Així es descrivia en Javi, un dels personatges de la sèrie Cites Barcelona en un dels darrers capítols. El concepte dóna joc per a una història d’aquesta mena, però no és pas inventat ni restringit al terreny de la ficció: hi ha persones que es defineixen com a aromàntiques i se senten completament alienes al procés d’enamorament, a l’amor de parella entès de manera convencional, al vincle considerat especial i màgic, a les papallones a la panxa o al sentimentalisme excessiu.

Quan es parla d’aromanticisme sovint també apareix el concepte d’asexualitat. Tot i que són coses diferents, ambdues se situen fora de les expectatives que desperten les idees preconcebudes sobre les relacions, que se suposa que han de tenir aquella fusió obligatòria entre activitat sexual i passió romàntica. Ambdues també tenen cada vegada més visibilitat, especialment a internet i concretament en xarxes com TikTok.

La definició d’aromàntic

“Les persones aromàntiques no s’enamoren, no conceben aquesta manera de vincular-se. No és una elecció ni és fruit de l’educació rebuda, simplement són maneres diferents de funcionar”, explica la psicòloga Eva Garriga, especialista en psicologia afirmativa asexual. Juan Carlos Pérez Cortés, activista relacional, estableix un paral·lelisme amb l’asexualitat: “De la mateixa manera que les persones asexuals no senten atracció sexual –que no vol dir que no tinguen desig o excitació–, les persones aromàntiques no tenen atracció romàntica, l’atracció que tenen no la identifiquen com allò que culturalment hem après que vol dir romàntic, la relació que entenem que és de parella.”

El context i la cultura en què es defineix aquesta visió del que és romàntic és important. Malgrat que ens poden venir al cap certes coses quan sentim la paraula “romàntic” –afany, passió, fantasia, bogeria, aventura, detallisme…–, no sembla que tothom en tingui la mateixa definició. Alguns assenyalen la toxicitat intrínseca al romanticisme, la possessió o la pèrdua absoluta del seny i del jo que exaltaven els escriptors dels segles XVIII-XIX. Alguns altres, en canvi, se centren en elements positius relacionats amb la il·lusió o l’afectivitat. Sigui com sigui, els aromàntics expliquen que aquest sentiment que barreja tot això –i també les famoses reaccions químiques que es generen– simplement no els apareix, i no passa res perquè no aparegui. Es parla també de l’espectre aromàntic, que implica que en alguns casos sí que pot aparèixer, o només en determinades circumstàncies.

Que aquesta atracció “romàntica” no aparegui no vol dir que no es pugui sentir estima, o fins i tot que no es pugui tenir parella. En tot cas, seria una parella fora de la idea habitual. “Hi ha moltes parelles que funcionen així. Tenim molt vinculat el romanticisme a l’estima i a vegades no és igual”, explica Garriga. “Hi ha tantes maneres de tenir relacions de parella com ens puguem imaginar, i no solament es fonamenten en l’amor o en l’atracció sexual. Les persones aromàntiques no senten atracció romàntica, però potser sí que poden sentir-ne de sexual o afectiva. Hi ha el model d’atraccions separades: hi ha una diferència entre l’atracció sexual, l’atracció romàntica, l’atracció sensual, l’atracció afectiva i l’atracció estètica, i es poden sentir de maneres independents.”

L’asexualitat, també fora de la norma

Com que sovint s’entén el sexe i l’amor com dues coses força unides, moltes vegades l’asexualitat i l’aromanticisme s’acaben posant en el mateix sac, però, precisament perquè les diverses atraccions esmentades es poden sentir separadament, són dos conceptes que cal explicar separats. Un asexual és aquell qui no sent atracció sexual o en sent amb una freqüència o intensitat per sota d’allò que es considera normal, un concepte que també és subjectiu. Això no vol dir que no tingui desig ni excitació sexual, que no es masturbi, ni que tingui cap problema físic, simplement vol dir que habitualment no orienta aquest desig cap a ningú. Té la capacitat física d’excitar-se, però generalment ningú no li desperta atracció sexual, tot i que potser sí d’una altra mena. “Tot això es pot confondre perquè hem après una sexualitat de blancs o negres, sense matisos. Però una cosa és que físicament no se’t desperti la resposta fisiològica i una altra que no se’t desperti l’atracció, que seria el cas de les persones asexuals, tot i que costa de discriminar-ho”, explica la sexòloga Elena Crespi.

“S’ha de diferenciar desig sexual d’atracció sexual –explica Garriga–. El desig és com tenir gana, et ronquen els budells, però és gana en general. En canvi, l’atracció és tenir gana d’alguna cosa en concret. Pots ser asexual i no tenir aquesta atracció, però sentir desig. De la mateixa manera que una lesbiana no sent atracció sexual envers els homes i no passa res, hi ha gent que no sent atracció sexual, que només en sent en situacions concretes, que en sent amb poca intensitat… I no és pas cap manca de res.” De fet, es parla de l’espectre asexual, en què s’encabirien intensitats i circumstàncies diferents.

El sexe sense amor és força acceptat socialment, però en canvi l’amor de parella sense sexe és més estigmatitzat. És el que experimenten molts asexuals, que potser senten atracció romàntica o afectiva, però no sexual. Això, en una societat tan hipersexualitzada, pot implicar sentiment de culpa o desavinences. Garriga explica que, així com encara no ha tingut pacients aromàntics, sí que n’ha tingut d’asexuals: “Em trobo casos en què tots dos són membres de l’espectre asexual i casos en què només un, cosa que suscita molta incomprensió. Pel que fa a les parelles en què tots dos són asexuals, recordo una que va dir-me que volien tenir relacions sexuals normals, ‘com se suposava’ que havien de ser. Els vaig preguntar d’on venia la motivació: si era pròpia o imposada de fora. El desig es pot treballar, però si la persona realment no ho vol és una mala praxi. Els vaig parlar sobre l’asexualitat i ell va dir que alguna vegada havia pensat si ho era; la noia es va posar a plorar i em va dir que ara entenia moltes coses. Després de desmuntar aquesta mena de creences, ara poden connectar-se de manera diferent. Per què fer una cosa que no t’agrada? Quantes vegades hem sentit allò de ‘Si m’estimessis faries això’. Doncs no necessàriament.”

Cal deixar clar que orientació no és sinònim de conducta. “Hi ha persones a qui es desperta una atracció més romàntica, n’hi ha que més sexual en algunes circumstàncies… Això no té res a veure amb la decisió conscient de tenir relacions sexuals. Pots voler tenir-ne en algun moment”, explica Crespi. “Dins l’asexualitat hi ha diverses preferències en relació amb el sexe –sexepositiu, sexeneutre i sexenegatiu–, segons si els fa res o no tenir relacions sexuals compartides”, afegeix Garriga.

“Això és que no has trobat la persona adequada”

El pes que es dóna al sexe i a l’amor romàntic és tan fort que sovint els aromàntics i asexuals se senten jutjats i pressionats pel seu entorn, obligats constantment a validar i demostrar la seva orientació. El comentari de “això et passa perquè no has trobat la persona adequada” pot aparèixer, com si l’individu estigués en un estat d’espera permanent fins a l’arribada de la persona que l’enamori o l’exciti sexualment. “És com dir que el que viu ara no és vàlid, que s’ha d’esperar a conèixer algú per saber si ho és o no. No tens cap necessitat de trobar algú perquè ja ets feliç com ets ara… Aquest test que es fa a les persones asexuals no es fa a les heterosexuals. A un adolescent que et diu que és heterosexual te’l creus encara que no hagi estat amb ningú, perquè no cal estar amb ningú per a poder validar la teva orientació”, diu la psicòloga. “A una altra persona li preguntaríem si es masturba? Per què ens creiem amb dret de preguntar-ho a les persones asexuals?”

Entorn del concepte d’aromanticisme també poden aparèixer les acusacions de por del compromís o de promiscuïtat sense responsabilitat afectiva. Generalment són prejudicis, tot i que Garriga diu que, en alguns casos, hi ha qui pot apropiar-se de manera poc responsable d’aquestes etiquetes i utilitzar-les com a excusa per a no tenir cura de les seves relacions. En algun cas també hi pot haver un blocatge emocional o un bagatge de males experiències, però els experts alerten que cal anar amb compte a assenyalar això i intentar de cercar sempre explicacions, per tal de no invalidar aquestes persones.

Proliferació d’etiquetes

Tot i que el concepte d’asexualitat era més conegut, aquests darrers anys han proliferat etiquetes com aromàntic, demiromàntic, demisexual o grisasexual, que són molt poc conegudes i que a vegades es debat si no encotillen o limiten massa les realitats de la gent. “A les persones que no necessiten aquestes etiquetes això se’ls pot fer gros, però als qui les necessiten perquè no encaixen en allò que ens han ensenyat els va molt bé etiquetar”, conclou Crespi. “Podríem entrar en una discussió sobre si cal delimitar tant o no, però ens han tancat en unes capses tan binàries i tan estretes que la gent que no hi encaixava també havia de poder-se definir.”

“Les etiquetes són útils si són descriptives, i no prescriptives –diu Garriga–. M’ajuden a saber com he estat fins ara, però no m’han de dictar com ser d’ara endavant. Potser dues persones tenen una mateixa vivència i l’una se sent còmoda amb l’etiqueta d’aromàntica i l’altra no. Nosaltres donem sentit a les etiquetes i poden ser flexibles, però com puguis canviar demà no invalida allò que sents avui.”

Fora de les diverses orientacions, aquests darrers anys també han aparegut etiquetes que qüestionen la manera convencional d’entendre les relacions, com ara el poliamor, l’anarquia relacional, les no-monogàmies… I, de fet, el feminisme també ha qüestionat molt la idea d’amor romàntic i tots els mandats que se’n deriven. “Alguns tenim la utopia d’erosionar la idea que les relacions romàntiques són especials, erosionar les bombolles de parella i construir xarxes que no tinguen eixe element tan prevalent que anul·la la part col·lectiva de les cures”, conclou Pérez Cortés. Tanmateix, diu que mentre la societat continuï tal com és, cal respectar i fer visibles totes les identitats.