04.10.2022 - 21:40
Qui té el poder el vol conservar. I si les coses no van com haurien d’anar, es dispensa ell mateix, perquè creu que els altres –el problema sempre són els altres– ho farien pitjor. Això passa perquè qui té el poder és un cínic, perquè ha d’alimentar els seus correligionaris o perquè està veritablement convençut (és una mena de trastorn que podríem anomenar la síndrome del Dèspota) que el seu camí és l’únic viable. I s’inventa arguments per a convèncer tothom que això és així, com una llei inqüestionable. El problema és que qui té el poder sempre arrossega al seu voltant un grup de persones, petit o gran, això no és gaire rellevant, que creuen en allò (discursos, proclames, consignes…) que escolten, i també acaben transmetent la idea que els altres ho farien pitjor. Aquests seguidors o militants sovint cauen en el fanatisme, i insulten els contraris, que potser ni tan sols són contraris, només discrepen o dissenteixen o, fins i tot, poden arribar a xiular. Però els partidaris del poder això mai no ho toleren. Per cinisme, per ingenuïtat o perquè la síndrome del Dèspota és encomanadissa, la qual cosa la converteix en un trastorn o deliri que sens dubte la psiquiatria hauria d’estudiar en profunditat, si tal cosa fos possible, atès que ni els científics poden alliberar-se de l’influx malaltís del poder.
Qui té el poder no suporta que li portin la contrària. Si jo mano, ho faig bé; i si protestes ets un mal ciutadà. Si tu manes, ho fas malament; i la meva obligació és denunciar-te. Ho hem viscut al llarg de les nostres vides, llargues o curtes, tant se val; cada dia que passa algú amb poder diu o fa el contrari del que havia denunciat quan no el tenia; i viceversa: qui havia proposat alguna cosa quan tenia el poder, ara no vol que es compleixi perquè qui té el poder són els altres. Aquesta és una màxima que segurament es repeteix des de la Grècia antiga, però els meus coneixements són limitats per a demostrar-ho. En tot cas, això té lògica: la síndrome del Dèspota es caracteritza, com ja he escrit, pel convenciment absolut de qui té el poder de l’absoluta bondat dels seus propòsits, de la necessitat ineludible de portar a terme les seves estratègies per al bé comú. I si no és per al bé comú i és un bé parcial i sectari és perquè resulta impossible de treballar per a tothom i sempre hi pot haver víctimes propiciatòries; o allò que en llenguatge militar en diuen “foc amic” o, pitjor i tot, “danys col·laterals”.
Qui té el poder, en conseqüència, es parapeta en les institucions i estratagemes que li serveixen per a ésser poder. I una de les estratègies que fa servir és la bel·ligerància contra els qui protesten. I a més a més ho fa amb afirmacions orgulloses, altisonants. En aquest cas, la cosa no va solament contra els altres, sinó també i especialment contra les faccions o segments dels seus seguidors o dels seus votants. (No sé si ha quedat clar que aquí no parlo pas de sistemes autoritaris: en les dictadures hi ha dèspotes, ras i curt; en les democràcies, en canvi, es produeix la síndrome del Dèspota, que és una cosa més paradoxal i digna d’estudi.) Tinc la impressió que això mostra un cert infantilisme per part dels qui ostenten el poder o els poders: a més de manar necessiten que els aplaudeixin, sentir l’escalf de la gent, com diuen ridículament alguns. És com les policies: colpegen la gent, atonyinen amb ràbia (us en recordeu, oi?, del Primer d’Octubre? O d’Urquinaona? O dels desallotjaments forçats de pisos?) i després et denuncien per no haver obeït l’autoritat, és a dir, el poder. Ah! Em deixava un poder resclosit, amb pudor de putrefacció, de togues i sales antiquades: el de la justícia. Aquí veiem una de les màximes expressions del poder que s’escolta a si mateix i no admet de cap de les maneres una escletxa, no d’insurgència, sinó de simple contestació. Ells t’envien a la presó i nosaltres hem d’acatar-ho com s’acaten totes les decisions de tots els poders. I a callar, hòstia!
Finalment, qui té el poder vol perpetuar-lo. Aquí els mecanismes ja no són d’ordre psiquiàtric, tot i que en pengen; en són una desinència. Si qui té el poder creu que ho fa bé, ha de deixar el poder en els seus deixebles, en els alumnes més avantatjats, perquè la seva obra no caigui en les mans dels altres. El poder, tots els poders, busquen la manera d’incomplir els procediments transparents, la veritable democràcia, directa i a voltes atzarosa. I designen successors a dit, o convoquen concursos o primàries que estan resolts molt abans que es convoquin. Ells i elles han de controlar-ho tot, que no entressin en les entranyes de les seves institucions subjectes díscols, ingovernables. El poder ho vol deixar tot lligat i ben lligat, com aquell dèspota l’ombra del qual plana entre nosaltres, entre els nostres poders presumptament democràtics. Però afectats em sembla que pandèmicament per la síndrome del dèspota. O dels dèspotes.
Nota aclaridora. Podria deixar aquest escrit aquí, en aquesta versió intemporal i universal, i buscar el vostre consens. Que cadascú llegís aquest article com volgués, que l’interpretés segons les seves inquietuds i les seves posicions, però em trairia a mi mateix i us trairia a tots vosaltres si no us digués quines han estat les fonts de la meva inspiració, si això no sona massa presumptuós, coses que he vist i he llegit aquests darrers dies. Serien alguns exemples actuals d’aquesta síndrome que m’he inventat, però que existeix de debò; tots sabeu que un percentatge important dels qui arriben al poder s’hi aferren com les pagellides. Quins exemples?
Que Isona Passola, per defensar la seva presidència contestada de l’Ateneu Barcelonès, arribi a dir –i potser a creure-s’ho, segons el que he explicat abans– que la institució perilla i que, per tant, només ella la pot salvar. Que ERC i Junts per Catalunya es reparteixin mútuament insults, escopinades verbals de to gruixut, però que mentre escric aquest text ningú no faci el pas d’abandonar el poder, s’hi vulguin quedar encara que sigui amb els mocs enganxats que es llencen els uns als altres. Encara més, que els seguidors d’aquests dos partits mantinguin i propaguin aquesta actitud bel·ligerant, gairebé militar, però siguin incapaços de trobar en les seves pròpies files o fílies les contradiccions que tots arrosseguen. Que a l’Arc de Triomf es xiuli Carme Forcadell i, en canvi, s’aplaudeixi amb fervor Carles Puigdemont, com si tots no fossin corresponsables en un grau o en un altre del fracàs d’aquella declaració d’independència interrompuda per la violència espanyola, però també per la insolvència dels nostres governants. Que a la concentració de dissabte, Xavier Antich s’emprenyi pels xiulets que alguns li van dedicar; més tenint en compte que la seva presidència va ser designada per Jordi Cuixart, i els socis d’Òmnium no podien votar-hi en contra, d’acord amb aquesta tendència a perpetuar-se dels qui ostenten el poder, o els petits poders. Com la Fundació Tàpies, que persisteix en la prevaricació de convocar un concurs presumptament democràtic per a trobar el nou director, però posant-se el seu patronat com a únics deliberadors de la decisió final i, així, controlar qui els entra a casa. Això no és nou: el centre d’art Hangar ja ho ha posat en pràctica abans; i, en plena sintonia amb la síndrome del Dèspota, adduïen que no ens havíem d’amoïnar perquè ells “ho farien bé” encara que t’admetien que si una altra fundació fes allò mateix, ho farien malament. Que Mireia Boya escrigui que a la concentració de l’Arc de Triomf havia guanyat l’antipolítica, com si la societat que mostra disconformitat amb el poder, o els poders, no fes política. I, finalment, que Antonio Baños (quines conviccions les seves, tan allunyades del poder) hagi aconseguit una altra vegada posar nerviosa la judicatura espanyola. Quines lliçons que ens ensenya en Baños quan, en aquelles salen tan ràncies, ell es manifesta tan alliberat del despotisme i les seves seqüeles.
PS: Tinc un gran respecte i complicitats amb algunes de les persones que esmento. Per tant, us demano que ara no em poseu en la banda dels altres, en la banda de cap “altre”. Perquè jo diria que ara mateix no pertanyo a cap banda, que prou feina tinc a saber què penso i què he d’escriure. Gràcies.
