Arrimats al diccionari (*)

A diferència de Ciutadanos, els de VOX, amb aquella hombría que els caracteritza, no s’han amagat mai: són feixistes i en fan bandera. Els de l’Albert Rivera no. Ara fa una mica riure perquè ja estan més que desemmascarats, però durant força temps el ball d’etiquetes per situar-los en l’espectre polític era continu. Paral·lelament, els epítets amb què els qualificàvem a causa del seu anticatalanisme germinal també s’enriquien. Sort que a la carrera vam fer una assignatura que es deia ‘Filologia endreçada: de la calaixera de mossèn Alcover a les fitxes del doctor Rafel’ (poca broma amb Joaquim Rafel que és un dels membres de l’IEC que ha fabricat més quilòmetres de diccionari, i per a això cal ser persona d’ordre). Sort, deia, que en aquella assignatura ens van ensenyar a no perdre els pòsits i paperets que els filòlegs aplicats ens anem ficant tot lo dia a les butxaques.

Això que segueix, doncs, és una aproximació etimològica al periple nominal del partit taronja. O com passar de l’esquerra no nacionalista (C. Punset dixit) a l’ultraliberalisme falangista en quatre pàgines.

Tarats. Un adjectiu que va sonar molt a la primeria, fins al punt que el va recollir ni més ni menys que Sergi Sol. No té entrada pròpia al diccionari dels catanyo, ai, al DIEC (a l’Alcover sí), però sí com a participi del verb ‘tarar’; lògicament, de la segona accepció: ‘Causar una tara (imperfecció, defecte) a alguna cosa’. Tradicionalment havia estat un insult de baixa intensitat, però amb la influència argentina (tarado és un superclàssic porteño) ha adquirit un matís vagament càustic que el fa més punyent, gairebé com a sinònim de foll, orat o trastocat.

Inadaptats. Es disputava l’espai amb l’anterior a la fase precúters, l’època que Jordi Cañas impartia classes magistrals de comèdia al parlament, abans de passar el relleu a en Carrizosa. Clarament més elegant (a diferència de tarat, no el sentiràs mai en un pati d’escola), és d’aquells vilipendis que guanyen molt deixats anar amb flegma britànica. S’ha escampat força en forma de piulades on s’explica per què Ciutadanos és el partit dels inadaptats: no els agrada la llengua catalana, no els agrada l’escola catalana, no els agraden les festes catalanes…

Quinquis, quillos. Era lògic que sortissin, ateses les maneres de milhomes que gastava l’esmentat Cañas. Són ambdós epítets en auge als anys setanta-vuitanta, pares (o avis) dels actuals chonis. Rigorosament anormatius. De fet, quinqui és una abreviatura de quincallaire (tradueixo directament del burgalès: ‘Persona que pertany a cert grup social marginat, que se sol guanyar la vida com a venedor ambulant. // desp. Persona que comet delictes o furts de poca importància’). En aquella època teníem un sinònim que s’entenia molt millor: navajeros. Quillo, per la seva banda, és apòcope de chiquillo i designa més o menys el mateix però sense necessitat d’armes. Gràcies al partit taronja han viscut una segona joventut.

Limitada (referit a la cap de colla). Un eufemisme aparentment indolor, que carrega tota la seva força en la ironia. Com els rodoredians justeta, de cor senzill o, el meu preferit, atapeïda. Combina molt bé amb aquesta onomatopeia que la descriu, ‘el nyeu-nyeu de l’Arrimadas’.

Mancats curriculars. Això sí que és un eufemisme. Sublim. Deliciós. Només apreciable per a qui es permeti el luxe, cada dia més car, de llegir articles de més de mig foli. En realitat l’expressió exacta deia ‘gent de poques llums addictes al nacionalisme banal, el masclisme barroer i les carències curriculars’. Es referia, concretament, als ultres i paramilitars que acoloreixen les manis dels de la convivencia. Però com que Xavier Diez és una de les persones que ha estudiat millor el fenomen de l’anticatalanisme de barriada, val la pena que feu un cop d’ull a tot el bloc.

Fanàtics. Un mot antic amb un present esquizofrènic. Històricament, ha acompanyat el concepte de religió i les seves derivades, les sectes. Però els Beatles van aconseguir, a través de la capacitat monosil·làbica de l’anglès, de donar-hi un sentit positiu: els fans. Ara podríem assistir a la cabriola que els simpatitzants del partit es considerin fans dels fanàtics. Manuel Delgado, que sintetitza eficaçment el motiu d’aquest epítet, també els ha titllat de ‘bossa d’espanyolitat’.

Hooligans. Per continuar en l’esfera d’influència anglesa. Cosa que de passada ens serveix per a fer una breu reflexió sobre xenismes i apropiació de mots forasters. Totes les aficions futboleres del món tenen seguidors passats de rosca, però només una ha encunyat un terme específic per definir-los, que és precisament aquest (per això van qualificar de hooligans els ‘Girauta boys’, per convertir el parlament en un gol sud). En canvi, de carallots tan cretins que no solament semblen imbècils sinó que obren com idiotes impertinents, n’hi ha a totes les cases, inclosa la nostra. Per això no necessitem gilipollas, en tenim de sobres.

Neofalangistes. Ja entrem en un terreny més tècnic, i per tant més presentable. El primer a qui recordo haver-li sentit és Germà Bel, no en va és diputat i tertulià habitual. No pots anar a la tele dient segons què, per això ‘hereus de la ideologia de Primo de Rivera’ és una descripció perfecta, per entenedora. I per esborronadora.

Colons. L’he deixat per al final perquè em sembla el més encertat. I, filològicament, el més interessant. Prové del llatí colonus, ‘pagès, conreador’, però ha estat de pega: així com colònia (‘establiment fundat per un cert nombre d’habitants d’un país que van a poblar una terra allunyada’, però també ‘conjunt d’individus d’un mateix país que habiten en una població estrangera’), és un mot d’ús quotidià, colon, probablement per culpa de l’accent mancat, o de la nodrida competència (‘Colom’, ‘colom’, ‘còlon’…), no forma part de la parla quotidiana. Bé, no en formava.

[*Avís per a ultrancers: com que arrimar està recollit al DIEC, ara toca la piulada contra el diccionari. No us equivoquéssiu, que amb tants enemics de la pàtria i de la llengua us acabareu fent un embolic].