Arrimadas, de prop i sense filtres, un divendres al vespre

Faltaven deu minuts per l’hora prevista de l’acte. De bon matí havien aparegut uns paperets als punts més concorreguts de la ciutat de les xemeneies anunciant que Inés Arrimadas conversaria amb els terrassencs. En tornar de la feina, havia decidit que hi trauria el cap. Com devien ser aquestes converses amb la gent del carrer de la cap de files de Ciutadans, aquest invent de laboratori que s’ha convertit en la primera força de l’oposició a Catalunya? L’Arrimadas del parlament, el plató, les tribunes i els faristols de premsa la tenia ben apamada, però la Inés de proximitat no l’havia observada mai.

A les set havíem estat convocats al parc dels Catalans, un espai que cada festa major aplega milers i milers de terrassencs per escoltar el David Bustamante, el José Luis Perales, l’Amaia Montero, la Niña Pastori… Deu minuts abans hi havia menys de mig centenar de ciutadans esperant la ciutadana major. El cap dels organitzadors ordenava a dos voluntariosos voluntaris de retirar un parell de fileres de cadires. N’havien disposades cent deu. Amb dues files menys, confiaven d’omplir-ne noranta. ‘És millor haver-ne d’afegir quan ja ha començat que no pas que en quedin de buides’, deia l’home.

Converses de cent vint entre dos-cents quinze mil
Ni una sola conversa en català no vaig sentir aquella estona que vaig passejar i seure entre aquella gent. Tan sols un matrimoni d’avis que s’havien presentat al lloc amb ganes d’observar aquella gent i comentar la jugada. En les intervencions que sentiríem més tard, una mica d’introducció del representant local complia les exigències del bilingüisme més desequilibrat de la història dels bilingüismes. La puntualitat no era el fort d’Arrimadas aquell vespre de divendres. Quinze minuts després de l’hora de començar, res no feia pensar que allà hi hauria la flamant líder de l’oposició catalana per explicar a la gent allò que realment els interessava.

L’organitzador en cap ordenava als voluntaris voluntariosos que recol·loquessin les dues fileres de cadires que havien retirat gairebé mitja hora abans. I aquests, obedients, vinga a desplegar cadires una altra vegada. El retard d’Arrimadas havia afavorit que la cosa tingués un aspecte més decent que el que tenia a l’hora que tocava començar. Si hi havia cent deu cadires i no totes van tenir un cul que s’hi acomodés, comptant la gent que preferia quedar-se dreta al voltant de l’acte, potser ens comptàvem unes cent vint ànimes d’una ciutat de dues-centes quinze mil.

L’artilleria, mai més ben dit
No cal dir que, d’aquests assistents, una vintena portaven collarets i braçalets carabassa com a distintiu de membres de la cosa. Amb collaret o sense, vam ser recompensats amb l’arribada d’Arrimadas després d’una espera de vint minuts ben bons. La música, monòtona com poques, va pujar de volum i gairebé tothom es va alçar per aplaudir-la. Es va enfilar a la tarima acompanyada de dos homes amb camisa blanca. Que ja és estiu i combina bé amb el carabassa del partit. Eren Javier González, el portaveu del grup municipal, i Joan García, diputat al parlament i fill de Sabadell. A la primera fila de cadires, l’artilleria –i mai més ben dit– del partit: Matías Alonso, diputat i oficial del Cos General de les Armes de l’Exèrcit de Terra espanyol, i Carlos Sánchez, diputat i membre de les forces i cossos de seguretat, entre més.

Amics d’ETA i el 3, el 4 o el no sé quant per cent
El primer de parlar és el que juga a casa. En González diu que són un partit útil. I després de dir que han aconseguit set o vuit autobusos híbrids per la ciutat, carrega contra els comuns –’primos hermanos de Colau’– i deixa anar que són amics d’Otegi que no van als actes d’homenatge de les víctimes d’ETA i que ataquen els guàrdies civils que, segons ell, van ser atonyinats a Alsasua. Buf! Comença forta la conversa amb els ciutadans de Terrassa. Bé, quan diuen conversa volen dir monòleg, a can Ciutadans.

El següent és en García, el diputat de Sabadell que, després de les bromes de rigor sobre les dues ciutats rivals, té l’encàrrec de disparar contra Convergència (ells no diuen mai PDECat) i PSC. Diu que Terrassa va començar la legislatura actual entrant a l’AMI de bracet del pacte dels socialistes amb ‘la Convergència del 3, el 4 o el no sé quant per cent’. I carrega contra el batlle socialista que, en una entrevista a VilaWeb havia dit que no pensava impedir el vot dels terrassencs al referèndum d’autodeterminació. Això, que el batlle no volgués impedir a la gent d’introduir un paper en una urna, li semblava al tal García un escàndol intolerable. En qualsevol cas, com si es tractés d’una crida a la participació en el referèndum, va acabar dient que a partir de setembre ens hi jugàvem molt. I va afegir: ‘El camí del processisme té data de caducitat. L’independentisme té data de caducitat. Ells mateixos se l’han posada.’

Les llistes d’espera i els sous del govern
Ara sí. Finalment, tenia la paraula Arrimadas. Després dels discursos entrebancats, inconnexes i matussers dels dos de la camisa blanca, la cap carabassa –ells posen el color ‘taronja’ a tot arreu i a totes les frases de to positiu– teixia aquell discurs afilat que ens té acostumats. I una mica més. Perquè a la plaça, sense càmeres ni ningú que pogués respondre, preguntar o protestar, Arrimadas anava molt més enllà. Una de les primeres afirmacions fou que a Catalunya tenim les llistes d’espera de la sanitat més llargues de tot l’estat espanyol. Però que no tan sols som campions d’aquest rànquing. També ho som del dels sous dels membres del govern més alts de l’estat espanyol.

Només els rics poden ser independentistes
La cosa prometia i els aplaudiments a cada clatellot contra el govern de la Generalitat devien escaldar els palmells de més d’un. ‘Diuen que Espanya ens roba i els que ens roben són els Pujol’, va engaltar sense manies la cap de l’oposició al parlament. ‘Aquest embolic del procés és un invent per a justificar la continuïtat de persones que mai no han tingut cap feina fora de la política’, continuava Arrimadas. Perquè, segons ella, ‘la preocupació de si al DNI hi posa Espanya o Catalunya només potser de qui ja ho té tot pagat i té diners a doll.’ En canvi, i contra tot el que indicava el fet de d’haver-hi dedicat el 90% del temps de la seva intervenció, ‘a nosaltres això no ens preocupa’, deia Arrimadas. És clar, ‘ens preocupa que la gent pugui viure bé’, venia a dir, més o menys amb aquestes paraules.

Ciutadans ha aconseguit que el permís de paternitat hagi passat de quinze dies a un mes. Que la primera llei que s’hagi aprovat al congrés espanyol hagi estat la dels autònoms. Tot això deia Arrimadas per a poder dir a continuació: ‘Uns van al congrés a parlar d’independència i nosaltres hi anem a defensar els autònoms i la gent.’ I no podia trigar gaire a arribar la referència: ‘Rufián i la gent d’ERC van dir que marxarien del congrés després dels divuit mesos. Es van complir aquest dilluns i s’ha demostrat que era una altra mentida.’

El carnet de l’ANC i la família i els parents col·locats
Que si el govern no vol pagar els llibres de text, però sí que vol subvencionar el procés i els mitjans públics que facin propaganda de l’1 d’octubre… Que si Puigdemont no troba el consens ni en el seu govern ni en el seu partit, com pot generar consens entre la societat… Que si no cal tenir estudis ni preparació per a ser conseller del govern perquè n’hi ha prou amb el carnet de l’ANC… Que si parlen molt però no s’atreveixen a signar res… Que si Mas i Borràs s’han acovardit davant del jutge i s’han inventat excuses o han donat les culpes als funcionaris… Que si molt ‘indepes’, però ‘el patrimoni que no me’l toquin, que m’ha costat molts anys de partit’… Que si tots tenen família i parents col·locats als departaments de la Generalitat… El clàssic, però més passat de voltes i encara menys rigorós –si és que és possible– que habitualment.

Hi ha urnes de veritat i de mentida
I finalment, ‘que posin les urnes de veritat i no les de mentida. Que posin unes urnes on els guanyarem i governarem d’una vegada per totes’, demanava Arrimadas. Que diu que volen entrar al govern per alçar unes catifes que tapen tanta i tanta corrupció. ‘Els que ens han robat són els que diuen que Espanya ens roba’ i ‘No hi ha estelada tan gran ni tanta tela per tapar els casos de corrupció de Convergència’. Així. Pel boc gros. Sense filtres ni matisos. Sense perdre el somriure burleta. Sense cap prevenció ni precaució. I més palmells escaldats. Com si també els volguessin tenir de color carabassa.