Avui arriba a les sales de cinema comercial el film L’àvia i el foraster, del director pegolí Sergi Miralles. El protagonitzen Neus Agulló, Carles Francino i Kandarp Metha. El dia 27 de setembre s’estrena comercialment Les vacances de Mara, d’Elena Escura; i el 18 d’octubre arriba al gran públic una altra obra molt esperada, Valenciana, de Jordi Núñez. Són bones notícies. Totes tres tenen en comú que s’han produït i filmat en terres valencianes, i que tenen com a llengua oficial el català.

És la primera volta que s’estrenen tres films en català pràcticament de manera simultània. I en vindran més, perquè fa uns mesos que han començat a collir-se els fruits de les polítiques de promoció del català en l’àmbit audiovisual fetes pel govern del Botànic. Totes aquestes produccions tenen també participació d’À Punt, i algunes, de TV3. La durada del procés de producció cinematogràfica fa albirar que els mesos vinents continuaran arribant a les sales els fruits d’una collita que anirà més enllà.

Però, malgrat que l’etiqueta d’aquests films siga la de “pel·lícules valencianes i en valencià”, la realitat no és ben bé així. En el cas de L’àvia i el foraster i Valenciana, la presència de la llengua pròpia és del 60% del metratge del film.

Una tendència en la literatura, el teatre i la televisió

VilaWeb ha parlat amb Sergi Miralles i Jordi Núñez, que defensen el model lingüístic triat i coincideixen a dir que forma part del relat i de la història que volen contar. Això no ocorre únicament al País Valencià, sinó que també és una tendència creixent al Principat. És la mateixa argumentació que, d’ençà de fa uns anys, defensen alguns novel·listes que escriuen en català però que farceixen les obres amb tot de fragments o girs o frases fetes en castellà. Això fa que, de tant en tant, esclate alguna polèmica. La intenció que declaren els autors és la de donar més versemblança a la història fent “parlar” els personatges com ho farien en la vida real. Moltes voltes, obviant una feina lingüística feta per autors de generacions anteriors que han creat argots o estàndards per als seus personatges en totes les situacions. En el cas del cinema, també hi ha recursos de doblatge per a donar entenent a l’espectador l’origen de cada personatge.

Hi ha casos semblants al teatre i a les sèries de televisió. El resultat de tot plegat és que, més enllà de les etiquetes, la presència de productes culturals cent per cent en català disminueix. Al mateix temps, es projecta la imatge d’una llengua que no serveix per a expressar segons quines situacions o dissenyar alguns personatges.

‘L’àvia i el foraster’

Parlem amb Sergi Miralles durant el passi de premsa del seu film a València. Ja fa mesos que rep impactes favorables d’aquesta faula intergeneracional i intercultural que transcorre en un poble d’interior del País Valencià. Conta la història d’una dona gran que es fa amiga del venedor de fruita, que és un paquistanès que ha hagut de fugir del seu país, i no tothom al poble entén aquesta amistat.

Ja ha passat per festivals i ha fet més passis de premsa. “La pel·lícula funciona allà on la passem. A Madrid i a Barcelona la rebuda va ser molt càlida”. L’àvia i el foraster és el seu primer film. Prèviament, va treballar per a À Punt realitzant sèries com La forastera o Això és un destarifo. El pressupost amb què ha comptat ha estat d’un milió d’euros, que és, diu, la mitjana per a produccions independents.

Dissabte serà un dia especial per a Miralles, perquè el film s’estrenarà amb una gala a l’autocine Drive-In de Dénia, fundat per son pare, Carles Miralles, que el va regentar durant més de quaranta anys. Serà una projecció emocionant, perquè Carles Miralles, que va faltar al juliol, era un enamorat del cinema i va ser present en les primeres passes de la producció.

Amb les tres estrenes tan concentrades, fem una pregunta a Sergi Miralles que, en condicions normals, no caldria fer. I aquesta és la resposta: “És natural que els personatges parlen les seues llengües. El personatge principal és d’un poble de valencià, i és natural que parle valencià. Però també teníem clar que cada personatge parlara la seua llengua. El paquistanès parla castellà perquè reflectim una realitat, però també parla urdú amb la seua filla. Enric, el protagonista, viu a Anglaterra i la seua xicota és d’allà, quan parlen, ho fan en anglès. Ho hem tractat de la manera més natural possible”, diu.

Amb tot, Miralles no ha considerat l’opció de doblar al català els personatges. Diu que entén que molta gent prefereix veure el cinema doblat, però que a ell li agrada que reflectesca la realitat quotidiana. “En una pel·lícula on parlem de la multiculturalitat, crec que era natural que hi haguera moltes llengües.”

Quant a aquesta coincidència a les cartelleres d’aquests productes, Sergi Miralles pensa que és el resultat de molts anys de donar suport públic al cinema valencià, però afegeix que hi ha un altre element que encara reforçarà aquest camí. “Se’ns ha obert un nou camí amb la llei estatal de suport a les llengües cooficials. Actualment, és més fàcil aixecar una pel·lícula en valencià que una en castellà, perquè hi ha més finestres i més opcions de finançament. A pesar del que vulguen els polítics, els anys vinents hi haurà molta producció en la nostra llengua, perquè no diran que no a uns diners que vénen de Madrid o d’Europa. Per molt que ací no ho vulguen, és el corrent que hi ha i l’hauran de seguir.”

Quant a trobar canals normalitzats per a l’exhibició dels seus treballs, li recordem unes paraules d’Álvaro López Jamar, que és el director de l’Institut Valencià de Cultura d’ençà del mes d’abril: “Eliminarem l’obligació de programar pel·lícules en valencià.” Miralles recorda l’ofici de la família, i diu que la gent veu allò que es programa. “Necessitem que les nostres pel·lícules arriben al públic i que els exhibidors també tinguen suport. És una bajanada no mantenir les ajudes a la promoció de pel·lícules que ha produït l’Institut Valencià de Cultura.”

‘Valenciana’

Jordi Núñez, el director de Valenciana, també veu lògica la normalització de la realitat lingüística a casa nostra. “És la nostra llengua materna i és normal que expliquem les nostres històries en eixa llengua.” Explica que filmar en català no va ser una decisió. “Era el que demanava orgànicament la història i no tenia sentit fer-ho d’una altra manera. Tampoc no em sembla que tinga sentit doblar-la.” En la seua primera obra, Núñez va optar per fer el mateix, filmar en la llengua que li demanaven els personatges o les circumstàncies.

Valenciana, que parla de la València de la Ruta del Bakalo, de Canal 9, de l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser, és filmada un 60% en català i un 40% en castellà. “La relació que s’estableix entre aquestes dues llengües conta moltíssim d’aquests personatges i conta molt de com s’entenen i com s’ubiquen dins la història. També ens conten d’on vénen i qui són.”

Com a Sergi Miralles, demanen a Jordi Núñez si es va plantejar en cap moment doblar-lo tot al català. “Això de les llengües és un recurs narratiu i dramàtic que m’encanta utilitzar a favor de la història i entendre’n el perquè. La forma lingüística que té és la que demana el fons.” Quan el film es distribuesca fora de l’àmbit lingüístic català, anirà subtitulada. “M’agrada consumir les pel·lícules en la forma en què han sigut concebudes, sense menystenir l’escola de doblatge, que és tot un art en si mateix, però crec que la dimensió i la riquesa de les pel·lícules es percep més en la forma original.”

El pressupost per a fer aquest film, que parteix d’una obra de teatre de Jordi Casanovas, ha sigut de 800.000 euros i s’ha filmat en quatre setmanes. El director diu que està molt orgullós del resultat i que l’aparença és la d’un film amb més pressupost.