19.01.2021 - 05:50
Raquel Barba. Al llarg de la història, les dones han recorregut un llarg camí per a aconseguir el reconeixement social que avui tenen, però encara continuen trobant barreres que dificulten el seu creixement professional. Tot i que la presència de dones en els estudis universitaris ha augmentat fins a equiparar-se al nombre d’homes, el percentatge varia entre els diferents camps d’estudi, per la qual cosa encara queda un llarg camí per a abastar la igualtat de gènere.
Les dona en l’arqueologia: Un sedàs en piràmide
L’arqueologia és una de les professions que fins fa poc de temps era considerada d’homes, però que ha sofert una transformació, i de fet avui compta amb una major presència de dones que d’homes entre els professionals. «Ja fa molt de temps que la major part de les matrícules en la universitat són dones, perquè el seu interés per estudiar arqueologia és alt, o almenys igual al dels homes». Qui parla és Begoña Soler, doctora en Estudis sobre la Prehistòria per la Universitat de València i conservadora en el Museu de Prehistòria de València.
Aquesta incorporació massiva de les dones als estudis arqueològics té lloc des dels anys vuitanta del segle passat, però això no vol dir que estiguen en igualtat de condicions a l’hora d’accedir sobretot als càrrecs de responsabilitat. «És el que es coneix com a “sedàs en piràmide”: la base és majoritàriament femenina, però a mesura que va pujant, el nombre de dones descendeix d’una manera important», explica Soler. En els estudis de postgrau la presència femenina ja és molt inferior a l’existent en els estudis de grau, i residual quan parlem de la incorporació de les dones a les càtedres universitàries.
Açò és degut, segons Begoña Soler, al fet que «les dones han d’esquivar molts més obstacles que els homes per a arribar al mateix lloc», un fet que ratifica Margarita Díaz, investigadora en la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats, i professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. «Arriba un moment en què hem de moure’ns molt geogràficament i això és incompatible amb una vida familiar estable», explica Díaz, «a més, són encara les dones les que porten la càrrega familiar i les que han d’escollir entre la vida professional i la personal».
Des del mes de juny, Margarita Díaz és una de les investigadores que abandera el projecte «ArqueólogAs», una iniciativa que pretén recuperar les històries de les dones que es van dedicar a l’arqueologia en el passat i que han sigut silenciades en la història, i així traure-les a la llum i donar-les la importància que mereixen. «El que pretenem és recuperar aquelles dones que es dedicaren a l’arqueologia professionalment, però també les que ho prengueren com una afició», assegura.
A l’hora de buscar documentació, es trobaren que algunes d’elles sí que publicaren articles o són nomenades en altres arxius, però moltes altres no van publicar mai res. «El més curiós és que moltes d’elles no ho feien per a donar prioritat a l’home; es consideraven a si mateixes inferiors», assenyala Díaz, qui continua: «No podem pensar que totes les pioneres han sigut revolucionàries, perquè el normal aleshores era tindre una mentalitat d’acord amb l’època. Per això hem de fer una història crítica de per què aquestes dones mai no publicaren».
Aquesta mancança d’arxius documentals dificulta la tasca d’investigació, però compten també amb el testimoni de moltes arqueòlogues que es van dedicar a la professió al llarg del segle passat i, encara que amb la història oral no es pot abastar el segle XIX, sí que poden apropar-se «inclús fins a 1930», assegura.
La nova prehistòria
Recentment, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la idea que les dones de la prehistòria dugueren a terme tasques que fins ara s’associaven als homes, com ara la caça o la batalla. Margarita Díaz insisteix en el fet que açò no és nou. «Des de fa trenta anys aquests descobriments estan eixint a la llum amb articles sobre les dones guerreres d’Àsia o les vikingues comerciants. Però la qüestió és si se’n fa cas o no».
Begoña Soler, per la seua part, manté que la manera en què hem interpretat el passat té molt a veure amb com veiem les societats del present, des d’un punt de vista androcèntric. «Quan es va considerar que la caça era l’activitat més important en la prehistòria, es va suposar que eren els homes qui la realitzaven. Fins ara no hi havia cap evidència científica d’açò i quan es trobava un esquelet amb armes s’assumia que era un home», assegura. «Ara, mitjançant anàlisis d’ADN que abans no es feien, hem pogut comprovar que alguns d’aquests cossos pertanyien a dones».
Aleshores, si l’arqueologia fa tants anys que parla d’aquests descobriments, per què ens costa tant assimilar-los? «De la mateixa manera que encara hi ha desigualtats en la societat, de la mateixa manera que hi ha dones que cobren menys que els homes en el treball… Reconéixer que les dones prehistòriques caçaven trenca els estereotips establerts des del segle XIX», respon sense titubejos Soler, al que afegeix Margarita Díaz: «Perquè som fills i filles del nostre temps i hem arrelat tant eixes idees que trencar els esquemes costa molt».
