Arnau Vilumara: “Que la televisió sempre criminalitzi la pagesia fa mal”

Arnau Vilumara (Castellfollit del Boix, Bages, 1996) i el seu germà han agafat el relleu de l’avi i porten la masia de Can Vilumara, situada al Bages d’ençà del 1600. Tot i mantenir els costums tradicionals, han adaptat el negoci familiar a les exigències actuals del sector. Vilumara es va fer conegut durant les manifestacions pageses que a començament d’any van tallar carreteres per denunciar el menysteniment de les administracions. També ha esdevingut una cara coneguda arran de la seva participació a El tros, el programa de TV3 en què s’enfrontaven gent del camp contra gent de ciutat, en el qual es va erigir en guanyador.

Com a membre de Revolta Pagesa, és molt crític amb l’acord que ha tancat la Unió Europea i Mercosur, que afecta de ple el sector ramader català. Després de vint-i-cinc anys de negociacions complicades, volen crear la zona de lliure comerç més gran del món. En cas que s’acabi ratificant, implicarà l’eliminació gradual dels aranzels sobre més del 90% de les exportacions entre la UE i Mercosur. Els pagesos i ramaders catalans no ho veuen amb bons ulls, i avisen que l’acord no compleix la normativa europea. Vilumara alerta: “Per la porta del darrere ens fan passar la carn sense cap mena de control.”

—Sou ramader i pagès a Can Vilumara. Entenem que la professió ve de família?
—La família sempre s’ha dedicat al camp. El meu avi i el meu oncle van fer les primeres granges, i jo sempre he tingut clar que seria pagès i que seguiria el negoci. A divuit anys, el meu avi em va traspassar la cartilla, perquè no donessin de baixa la granja. Tenia poquet, però de tot: un cavall, quatre porcs, quatre vedells, quatre ovelles. A poc a poc ho hem augmentat, però hem saltat una generació. La maquinària és vella, les instal·lacions són velles… Llavors era: o modernitzar-nos o morir, gairebé.

—Què és Can Vilumara actualment? Qui hi treballa? Què oferiu?
—Hem agafat la venda directa, que creiem que és, de fet, una de les maneres de sortir de tot aquest sistema de preus injustos de què sempre parlem. La nostra filosofia és fer poc producte, però fer-lo bo, i arribar directament a la gent, que sàpiga d’on surt el menjar. La meva parella, la Laia, m’ajuda en tot això de la venda directa. I a la granja som el meu germà i jo. El meu avi, tot i que té gairebé noranta anys, sempre va amunt i avall i ens ajuda, és com si tingués quatre ulls.

—Com és que la generació dels vostres pares no ha treballat al camp?
—Va haver-hi un esglaó que es va perdre, perquè la gent d’abans deia que això era una feina d’homes. El meu oncle era l’hereu, el que havia de continuar. La meva mare volia fer una altra cosa, i a la seva germana gran no li interessava. Però l’oncle va tenir un accident de cotxe, molt jovenet, i això li va impedir de continuar el negoci.

—El vostre avi deu estar content que doneu continuïtat a Can Vilumara.
—Sí, molt content. Però el fet d’haver saltat una generació, de treballar amb l’avi i no amb els pares, fa que hi hagi moltes confrontacions, perquè som generacions molt diferents. El món ha canviat molt, i els avis són d’idees fixes. I tots aquests canvis costen.

—Suposo que és molt diferent de com ho feia el vostre avi.
—L’activitat que feia el meu avi era més de compra-venda, era més de cara a la indústria, de fer cereal, de fer monocultius, de tenir molt bestiar… Nosaltres ara en tenim poquet i intentem vendre’l directament al client. Al final, el canvi més significatiu ha estat aquest, perquè realment treballem amb la mateixa maquinària que feia servir ell. La tecnologia avança molt i nosaltres mirem de treballar una mica com abans. No ens ha calgut evolucionar, en aquest sentit.

—Molta gent va descobrir més coses sobre la vostra feina gràcies a programa El tros, on vàreu participar… Creieu que ha ajudat a tenir una altra visió de la ramaderia i la pagesia?
—A aquest programa ja hi vaig anar una mica enganyat, entre cometes. Em van trucar perquè buscaven gent, i em van dir que el programa seria per a fer visible el sector, que s’hi veuria el dia a dia d’una granja. Al final va ser un concurs amb temàtica de pagès –que ens ho vam passar molt bé, eh?–, però hi vaig anar enganyat i el resultat final va ser totalment diferent del que m’esperava. D’això de fer veure a la gent com era el dia a dia, res. Va ser un concurs, com qualsevol altre, que en comptes de cuina era de pagès.

—Si més no, aparèixer al concurs us deu haver donat més visibilitat…
—Sí! Personalment, també hi vaig anar per això, per la venda directa i perquè la gent ens conegués. D’això, n’estic molt content, sobretot perquè amb la meva parella vam fer molta amistat i és una persona molt activa a les xarxes, i les vendes ens han augmentat. Però em queda l’espina clavada, de preguntar-me: quan faran un programa que sigui per a fer visible la pagesia? Als pagesos sempre ens foten merda per la televisió. El documental de Porca misèria es va fer famós dins el sector perquè deixava la pagesia molt malament. Però al final, els pagesos catalans som els que tenim les lleis més exigents del món.

—…
—Les lleis més exigents del món són les europees, en el terreny de la pagesia. Els catalans sempre diem que tenim tres problemes: complir les lleis europees, complir les lleis del ministeri [espanyol] i, a més, complir les lleis de la Generalitat. A Catalunya som els que passem més lleis i som els que tenim un producte alimentari, per dir-ho així, més segur i més sa del món. I un benestar animal dels més reals del món. Llavors, que sempre hi hagi programes de televisió que criminalitzin la pagesia fa mal. I que un programa sigui un concurs per a anar de colònies, et deixa l’espina clavada d’esperar que facin un altre programa ben parit a la televisió.

—Pagesos i ramaders us heu manifestat en contra del polèmic acord de la UE amb Mercosur. Per què?
—Sí, per això que deia. Nosaltres passem les lleis europees, que són unes lleis superestrictes. Això que diu la gent, que la carn vermella porta antibiòtics, és mentida. La carn d’aquí no porta absolutament res, passa molts controls. Tenim una sanitat alimentària extraordinària. Però els productes que vénen de fora, tot al contrari: allà donen hormones als animals que aquí fa dècades que han estat prohibides, perquè hi ha estudis científics que demostren que són cancerígens. Per la porta del darrere ens fan passar la carn sense cap mena de control. Eliminen tots els aranzels de transports, de quilòmetres de combustible, amb tot el que gasten aquests vaixells, i a nosaltres ens posen impostos de CO₂ als cotxes i ens impedeixen d’entrar a les grans ciutats. Hòstia, és que al final no és la pagesia, és que afecta tota la societat. Hi ha un missatge que volem fer arribar a la societat, d’avisar-la que ens prenen el pèl. Que els cotxes de gasoil que fabriquem aquí, però que no podem vendre perquè ara resulta que hem de comprar cotxes elèctrics, els enviem cap a Sud-amèrica. Ens prenen el pèl.

—Una de les crítiques que feu és sobre la rebaixa d’aranzels. Com pot afectar els ramaders i pagesos?
—El producte d’allà és molt més econòmic. Fan servir productes que aquí són prohibits, que al final augmenten els rendiments, i produeixen més amb el mateix cost, o fins i tot amb un cost molt menor que el d’aquí, i els surt una carn molt més econòmica. Si la porten aquí, el preu d’aquí baixa, perquè hi ha més producte que demanda. I els aranzels eren per a regular tot això, per a regular una mica l’entrada d’aquest producte, però si els retires encara abarateixes molt més els costos i serà més llaminer per als productors d’allà de portar la carn cap aquí. És un peix que es mossega la cua.

—Un dels sectors més afectats és el dels ramaders de carn de vedella. Com el vostre cas. Per què?
—Perquè a l’Amèrica del Sud hi ha un sector de la carn molt potent, tant de vedella, com de pollastre, com de xai. De la mateixa manera que aquí tenim la indústria dels cotxes, allà tenen la indústria càrnia. I el terreny, el clima, etc., afavoreixen molt la producció d’aquests animals.

—Unió de Pagesos rebutja qualsevol acord que no inclogui les “clàusules mirall”. Què vol dir? Hi esteu d’acord?
—No he llegit concretament què demana Unió de Pagesos. Però imagino que les clàusules mirall deuen demanar que el producte que arriba de fora passi les mateixes normes que els productes d’aquí. No que ens suprimeixen a nosaltres les normes, sinó que passem tots els mateixos controls. Simplement, que puguem jugar a la mateixa lliga.

—Revolta Pagesa, què demana exactament?
—Ens neguem rotundament que s’accepti l’acord. I si s’acaba acceptant, haurem de demanar que se segueixin uns controls superestrictes, que hi hagi inspeccions dels productes i sobretot que hi hagi uns impostos i uns aranzels de contaminació dels transports.

—En aquest acord, aneu més units amb els altres els sindicats de pagesos?
—A Revolta hem creat el gremi de la pagesia per mirar de fer front comú amb tothom. Amb les cooperatives, les associacions que hi hagi, amb les JARC, amb Unió de Pagesos… Passa que amb els sindicats alguna vegada hem intentat fer un front comú per defensar el sector, però al final els sindicats cobren, i miren per a ells. Cobren del govern, cobren subvencions, i ells miren per al seu propi bé, més enllà del bé comú. El gremi es va crear per mirar de fer front comú amb totes les entitats. Qui vulgui pujar al carro sempre hi serà benvingut, i qui no, per ell fa.

—Hi ha crisi en la pagesia i en el sector ramader?
—Del moment que vius de les subvencions que et dóna el govern és que vius en una crisi. I la ramaderia fa molts, molts anys que viu de les subvencions de la Unió Europea. Llavors, fa molts anys que viu en crisi. Un sector que, a més a més, és el que alimenta la població, un sector que cobra del govern, que no es pot guanyar la vida dignament venent el producte amb el valor de la seva feina.

—Quin hauria de ser el camí?
—Crec que per sortir d’aquest sistema de subvencions que ens ofega, de preus injustos i de subvencions que ens dóna el govern, el camí és la sobirania alimentària, que els pagesos comercialitzin el seu producte. Si no podem anar a l’Amèrica del Sud a agafar pinya o mangos, doncs tindrem taronges de València. Passa que això demana unes infrastructures i una logística a les quals no estem acostumats. I segurament no tothom pensa com jo. Cal mirar els pros i els contres. Avui dia és impossible: ens ve molt producte de fora, però també exportem molt, per exemple, porc. Però a casa ho hem provat i ens ha anat bé: tenir poc producte, però valorar-lo valorar al preu que penses que té la teva feina.

—Defenseu la ramaderia extensiva, que dieu que és la que té més cura del territori.
—Defensem la carn de pastura i, de fet, intentem vendre carn de pastura, tot i que a vegades no és 100% així, bàsicament perquè al nostre país, si no plou, no hi ha pastures. Intentem fer agricultura regenerativa, que va un punt més enllà de l’agricultura ecològica. Es basa en el benestar de l’animal, a tenir-ne cura com si visqués sempre a fora, sempre a la natura.

—Per què és important saber d’on ve la carn que mengem? Dieu que hem de consumir producte de quilòmetre zero.
—Els que tenim cura dels terrenys i dels boscos som els pagesos. A tots ens agrada sortir amb bicicleta, sortir a córrer, i veure-ho tot bonic i ben arreglat. Comprant carn de proximitat ajudes precisament el teu poble, la teva comarca. Al Bages hi ha molta terra abandonada, i a la nostra zona tenim incendis molt grans. Sempre ho dic, que més que boscos, tenim jungles. I el nostre clima no està preparat per a tenir una jungla. Tot això es combat comprant producte de proximitat.