Arnau Puig i el perfum d’un art viu

Arnau Puig ha mort. I sé que he de dir alguna cosa, per contrarestar ni que sigui una mica la generositat que ell sempre va desplegar cap als qui veníem darrere seu; per recordar ara mateix la colossal dimensió de la seva trajectòria intel·lectual. He de dir alguna cosa, més que pels qui el van conèixer, pels qui no van tenir aquesta sort; que sàpiguen que, encara que no els soni el seu nom, algunes de les idees de l’Arnau són en l’aire, formen part del nostre perfum cultural de fa molts anys. He de parlar sobre Arnau Puig i no sé com fer-ho, perquè no voldria caure en la necrològica habitual, en l’hagiografia desmesurada, ni acabar parlant de mi, com tantes vegades passa quan parles d’una persona estimada. I, tanmateix, no ho puc evitar: ahir vaig sortir de l’hospital després d’uns dies ingressat i, just quan vaig arribar a casa, dèbil i superat per l’anomalia col·lectiva i per la meva pròpia d’aquests dies, Joan Sala, l’editor de Comanegra, gran aliat d’Arnau Puig aquests darrers anys en la difusió del seu pensament, m’enviava un missatge on em comunicava que, mentre jo passava l’última nit a l’hospital i podia tornar a casa per mirar de restablir-me, ell se n’anava per sempre. I ho feia sol, com tantes persones moren en aquests temps de deshumanització. Per més necessari que sigui per tal de no expandir l’anomalia, pensar en la seva gran humanitat en la solitud d’un llit hospitalari em causa un dolor incommensurable.

No sé com fer-ho, però hi ha coses que no se’m poden escapar. La primera és que l’Arnau va ser un mestre per a molts de nosaltres. Un mestre que sabia combinar com ningú més he conegut l’exigència amb la indulgència; ja sé que sembla una paradoxa, però és que ell es movia sempre entre paradoxes, aquell territori fronterer del pensament on corres més risc. D’una banda, t’exigia, i et fotia els clatellots més aguts i contundents sobre la teva feina; d’una altra, ho feia amb un somriure burleta, aquella ironia seva tan pròpia, que acreixia la crítica i, alhora, la temperava. Ell va ser un mestre per a tots els qui volíem acostar-nos al fet artístic sense comoditats, entre altres coses. Li ho havia dit més d’un cop, perquè de vegades no entenia els seus textos o els lligams que hi proposava. I ell somreia, perquè la seva escriptura era transparent, no usava argúcies críptiques de filòsof ni de crític d’art aristocràtic, però tampoc no volia donar-ho tot mastegat, et demanava o t’exigia esforç.

Un mestre diferent, ja ho veieu, en els coneixements del qual van beure les generacions de la crítica d’art de la postguerra. I, tot seguit, les que vam venir després. I les següents. Que era l’últim supervivent del mític grup Dau al Set és cert, però la seva pertinença a aquell grup no és important en si mateixa, sinó que ensenya que, des de ben jove, va començar a crear una trajectòria complexa, voluntàriament complexa, en què prenia l’art com a instrument per al coneixement. L’art fora de les vel·leïtats burgeses (feixistes en temps de Dau al Set, submises després), de vegades fins i tot un pretext o una excusa per a parlar d’unes altres coses. Quan jo era president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), lloc que ell ja havia ocupat, li vaig demanar que fes un discurs en l’acte de lliurament dels premis que atorga l’entitat, i ell, en una sala plena d’artistes, es va embalar i va dir que l’art sense la crítica no és res, que els artistes sense els crítics van perduts. I ho va arrodonir amb una sentència que explica molt bé l’actitud intel·lectual de l’Arnau: els crítics som com els gossos pigall i només els artistes que es deixin portar podran superar els obstacles. Ei, tot això ho va dir, el veig ara mateix, amb el seu somriure burleta i candorós.

No sé si he sabut impregnar-vos d’aquell perfum seu, exigent i amistós, profund i sempre amb la mà oberta amb tots els artistes que anava coneixent. (La foto que acompanya aquest text és de l’artista Joan Casellas.) Aquest perfum tan sòlid i original es troba en tots els seus textos, en els llibres, en els articles, en les exposicions que va comissariar: ell no feia distincions, sempre s’esforçava al màxim. Fins i tot quan enviava correus electrònics. No em puc resistir a deixar-vos llegir el fragment d’un que em va enviar arran d’un article que vaig publicar aquí mateix:

«Sempre és un plaer rebre les teves abrandades paraules, complaguin o emprenyin; almenys indiquen que vius (en altre temps hauria escrit: existeixes; però ara ja no sé on acaba el viure i comença l’existir –la biologia i l’existència; no són frases fetes sinó indicatius o graus de mesellatge) i això és el que més importa saber a l’actualitat, si som ramat o consciències inquietes.»

Un text que explica el Puig més essencial, que t’exigeix que escodrinyis la seva escriptura, tot i que sempre despunta la idea de la llibertat fonamental de l’individu. L’Arnau tenia la generositat de trucar-me moltes vegades per comentar les coses potser eixelebrades que publico a VilaWeb sobre temes culturals. D’una banda, em renyava; d’una altra, reia i rèiem plegats. Vull pensar que ell sabia que, per mi i per molts col·legues d’aquest món, ell era –i sempre serà– un mestre, encara que mai no puguem arribar a desprendre amb les nostres accions i els nostres escrits aquell perfum existencial que ell va assolir en la seva llarga i munífica vida.

Adeu, Arnau. Em quedo amb tot el que ens has deixat.