Arnau París: “TV3 m’ha salvat la vida”

El cuiner, divulgador i comunicador Arnau París Masip (Barcelona, 1988) va fer-se conegut quan va guanyar el programa de televisió MasterChef l’any 2021. Fins llavors, tenia un futur planificat dins l’empresa familiar de material fontaneria, havia estudiat administració i direcció d’empreses i la seva relació amb la cuina no passava d’una simple afecció. A partir del seu pas per la televisió, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur, que l’ha portat a esdevenir un dels tres presentadors del programa Cuines, de TV3. Ara explica la seva trajectòria vital i professional al llibre A foc lent (Columna), un volum on descobrim que tot no són flors i violes al món audiovisual.

—Amb aquest llibre heu volgut explicar qui és Arnau París?
—La idea era explicar la història darrere el personatge. La gent coneix el perfil televisiu i de xarxes de l’Arnau, però no què l’ha portat fins aquí.

—La dicotomia persona i personatge recorre tot el llibre. Comenceu amb una escena insòlita: sou a la selva colombiana en un camp de reinserció de menors guerrillers.
—És una història que crec que és maca d’explicar, interessant i molt única. El fet d’haver pogut viure, o haver pogut conviure, en un campament de recuperació dels combatents de les FARC, en el moment més àlgid, és una manera impactant de mostrar una certa realitat, que gastronòmicament també va deixar empremta, d’alguna manera.

—Ah, sí? Llavors no us imaginàveu pas el vostre futur entre cassoles.
—Vaig arribar en aquest campament quan feia dos mesos que ells havien deixat les armes. Era un front de la guerrilla actiu feia molt poc temps i, per tant, eren gent que estava acostumada al cent per cent a viure per fer la guerra. En conseqüència, el tipus d’organització, dins uns estàndards d’organització social, econòmica i política comunistes, era molt horitzontal. Menjàvem en comuna i s’organitzaven les tasques de manera rotatòria. Cada dia anava variant i, per grups, un s’encarregava de donar menjar a tot el campament. Els ingredients que teníem eren molt escassos, i moltes vegades, en mal estat. Sovint, dels grans d’arròs s’havien de treure cucs, no tenien neveres per a conservar la carn, i l’assecaven al sol als teulats de les cases, i cuinaven amb un fogó cubà, que en deien, construït amb fang compactat i amb uns fogons on es cremava llenya. En ple segle XXI, per dir-ho així, no tan lluny de casa, i no tan lluny d’una Colòmbia totalment connectada amb el món, hi havia gent vivint d’aquella manera…

—En quin moment vital us en vau anar a Colòmbia?
—Hi vaig anar després d’haver deixat una feina en una multinacional on m’havia trobat de cara amb l’estrès, la pressió i estava força cremat. Abans d’entrar a l’empresa familiar, vaig pensar que, si no ho feia llavors, no ho faria mai.

—Vau estudiar administració i direcció d’empreses, amb el sobreentès que entraríeu a treballar a l’empresa familiar, sense haver-ho triat.
—Sense que ningú t’hi obligui, la idea és allà. Per això, entre els uns i els altres al final t’hi vas fent, decideixes involuntàriament fer el pas pel qual t’has format tant acadèmicament com professionalment. Calia provar-ho.

—La vostra experiència laboral és ben galdosa…
—Tot allò que aprens a la universitat no té gaire a veure amb allò que et trobes quan comences a treballar. Hi ha moments macos, però també et trobes que has de saber gestionar el fet de conviure amb unes altres persones, amb uns altres caràcters, amb gent que està millor o pitjor i que, per tant, t’afecta en el teu dia a dia. En el meu cas, he viscut moments de tot, moments molt bons i també moments dolents: ansietat, estrès, pressió…

—Treballant us vau inventar un personatge, el del comercial d’aixetes de l’empresa familiar.
—Portava un equip comercial de vint persones per tot l’estat i venia en mercats molt diferents, d’Andorra fins a Melilla i de Galícia fins a Mallorca. I me’n trobava de tots colors. Veus tot de persones durant el dia i has de saber com tractar amb cadascú. T’has de posar una gorra diferent, segons el client que visitis, per aconseguir la connexió personal que assegura la venda.

—Ens hem d’imaginar un català venent aixetes l’any 2017 a les Espanyes…
—Portava un calendari de la Guàrdia Civil a la cartera, i el treia quan em trobava aquells clients més reticents… D’alguna manera, em feia gràcia aprofitar l’escletxa i colar-m’hi.

—Quin és el vostre primer record gastronòmic?
—Quan era petit ja vaig demanar una cuineta als Reis. Els meus quatre avis vénen de pagès, amb la masia i l’hort, i quan passava temporades amb ells m’impregnava d’aquesta forma de vida. Per mi, anar a l’hort era com anar a jugar al parc. Tot això va arrelar en mi i em va fer entendre l’origen del producte des del primer moment, tot jugant.

—Quan fèieu de comercial, vau descobrir restaurants de carretera, mercats, espais insòlits fora de les rutes més gastronòmiques…
—Viatjava tres setmanes el mes i em desplaçava bastant. La cuina era una manera de conèixer les regions. Recordo que en un bar de carretera vaig demanar un gaspatxo, pensant en la sopa freda refrescant, i em van portar un gaspatxo manxec, que és un guisat de caça! O a Ceuta, on vaig menjar molt bon peix i marisc.

—En quin moment vau decidir de concursar a MasterChef?
—Els amics m’hi animaven, creien que ho podia fer bé, fins que un dia un m’hi va apuntar. És a dir, va fer el primer pas per mi, però com que tinc aquest punt d’inconsciència, que a vegades va bé i d’altres no tant, vaig decidir anar al càsting. Hi vaig acabar entrant, vaig guanyar i tot plegat va causar un tomb salvatge a la meva vida.

—Dieu al llibre que no hi tornaríeu…
—No ho faria dues vegades en una mateixa vida. Estic agraït al format per aquest canvi de vida, però és una experiència molt dura, en la qual hi ha una gran diferència entre el que t’imagines, i que idealitzes, i la realitat de què és. Si tornés enrere, diria a l’Arnau del passat que en gaudís, però tenint en compte unes quantes coses.

—MasterChef és un concurs de cuina, amb molts elements de programa de telerealitat.
—És un talent show, per tant, hi ha una part d’espectacle, on tu has de saber jugar el personatge. És un programa que dura molt, tres hores, seria molt estrany tenir catorze persones callades cuinant. Per guanyar-te l’audiència has de tenir la capacitat d’aconseguir que la gent empatitzi amb tu. Perquè hi ha molt de patiment darrere les càmeres. És un format molt demandant personalment i emocional, amb molta pressió.

—Vau estar tres mesos fora de casa, sense poder-ne dir res i sense poder dir que havíeu guanyat.
—Tres mesos i mig des que entres fins al final, convivint en una casa molt gran de superluxe, als afores de Madrid, sense mòbil, sense internet i amb deu minuts la setmana per a trucar a la família. Això et porta força al límit. A més, la gent es pensava que era en una clínica de desintoxicació, a la presó o al seminari… Mira que he fet coses estranyes, però fer-me capellà no m’havia passat mai pel cap!

—Com era l’Arnau de MasterChef? Us va servir l’experiència de comercial?
—Ser comercial et dóna eines per a sortir-te’n, de situacions de tota mena. Et dóna agilitat, saber reconduir les coses, tenir recursos… Això anava bé quan els jutges et valoraven coses només per fer-te saltar. Intentava respondre sempre de manera educada, graciosa però punyent. Recordo que en una de les primeres valoracions de càsting em van dir que semblava menjar d’hospital. Els vaig dir que ho proposaria a una clínica privada i ens en repartiríem els beneficis.

—Als programes d’aquest tipus hi ha perfils molt marcats: el qui plora, el psicòpata, etc. Vós qui éreu?
—L’estrateg, sens dubte. El programa en necessitava un i vaig adoptar aquest paper. No em considero pas una persona estratega, però vaig establir una estratègia per a eliminar els companys. Al principi també era una mica fatxenda, i després hi ha gent que m’ha dit que era més simpàtic del que semblava, tot i que al final vaig acabar-ho matisant.

—Quina ha estat la millor cosa i la pitjor de l’experiència del programa?
—La millor, sense cap mena de dubte, tot allò que ha vingut més tard. Acabar treballant a TV3 i comunicant a casa. També hi vaig conèixer la meva parella, la xef Rais Esteve. Realment m’ha canviat la vida, però també hi ha una part fosca, que és que coneixes la maquinària de la televisió, les xarxes, la publicitat. La pitjor és haver descobert aquest desencís. Quan m’ho miro ara, penso que ha pagat la pena, però si m’ho haguessis preguntat fa tres anys, t’hauria dit que no.

—Hi ha una promesa trencada d’esdevenir xef de renom al programa?
—Hi ha formats televisius que mostren un ofici amb una òptica que no és la real. Tu veus passar pel programa cuiners de tres estrelles Michelin, t’hi emmiralles, i quan surts la realitat d’una cuina professional és una altra molt diferent. MasterChef no mostra la realitat de la gastronomia. Hem d’entendre que la televisió és televisió, però la feina d’un cuiner al 95% dels establiments d’hostaleria és molt més sacrificat i mal pagat que no sembla.

—Heu fet pràctiques a la cuina de l’Atempo, de Jordi Cruz, i dels Casals, d’Oriol Rovira. Quina diferència hi ha entre l’un i l’altre?
—Són dues cuines totalment diferents. L’un fa una proposta de cuina molt més molecular, i l’altre molt més basada en el producte. M’ha agradat molt treballar en tots dos llocs. Abans d’entrar al programa tenia com a referents Jordi Cruz i Dabiz Muñoz, però després d’haver-me format, Oriol Rovira i Jordi Vilà són referents. Gent que defensa una cuina catalana, de territori, de proximitat, que no es tanquen al món, i fan elaboracions amb productes d’aquí.

—Heu esdevingut un comunicador gastronòmic, finalment.
—Sóc un privilegiat perquè he pogut portar la cuina al terreny que a mi m’agrada i això li passa a poca gent. L’he pogut transformar en una manera de viure tot fent allò que m’agrada més: cuinar i comunicar. Ser a TV3 m’ha permès formar-me com a comunicador gastronòmic, tenir un espai propi i desenvolupar un tipus de cuina concret. He pogut muntar una empresa on ofereixo tallers per a empreses i esdeveniments privats.

—Us ha temptat la idea d’obrir un restaurant?
—Mai. La meva família paterna són productors d’oli, de vi i tenen una casa de turisme rural. Allà vaig començar a organitzar sopars a l’estiu. Entre el juliol i el setembre ho deixo tot, desaparec i em tanco al Molí de la Vansa. Hi faig menú degustació amb la meva parella, que és cuinera. Cuinem davant el client, amb productes de casa i de l’entorn, amb un menú degustació de reserva oberta. Allà és on m’oblido de les xarxes, la televisió, i amb això ja en tinc prou.

—Què us allunya de la idea del restaurant propi?
—El restaurant és molt esclau i incert. Tinc amics que treballen a restaurants d’estrella Michelin i hi ha dies que no fan ni un client. No hi va ningú ni a dinar ni a sopar. I allà tens una plantilla a qui pagues la nòmina, vingui algú o no. Tens les cambres plenes, l’estructura. Ara mateix la meva vida necessita molta flexibilitat i, si vols tenir un restaurant, crec que hi has de ser. No pot ser ara vinc i ara me’n vaig a filmar no sé què. Potser em plantejo obrir alguna cosa tipus un frànkfurt, de tiquet mitjà-baix, amb molta rotació i una cuina més estandarditzada.

—Què vol dir la cuina “pim-pam”?
—La cuina “pim-pam” és la del dia a dia, la que hem de reivindicar i ha de fer que la gent torni a cuinar o cuini una mica a casa. Penso que hem de donar idees perquè la gent no agafi menjar per a emportar-se, i que convisqui aquest menjar per a endur-se, de tant en tant, amb les coses que tens al rebost. La cuina “pim-pam”, més que una recepta seguida al peu de la lletra, és tenir unes idees generals que puguis aplicar a allò que tens a casa.

—Dèieu això que la gent no cuina tant, perquè no té temps o perquè no en sap o perquè dedica el temps a una altra cosa, però, en canvi, a les xarxes socials hi ha un munt de contingut gastronòmic, entre receptes i recomanacions…
—Avui dia hi ha menys temps, hi ha menys ganes i es prioritza el lleure, anar al gimnàs. Hi ha gent que treballa moltes hores i no té temps per a cuinar. Això es veu als lineals dels supermercats, on cada vegada hi ha més productes precuinats. Ara, quan algú em diu que ha fet una recepta meva em fa molta il·lusió. Perquè la gent té la idea d’una cuina que necessita molt de temps, i el que proposo es basa en el rebost de tota la vida, on segur que tenim llaunes de tonyina, pots de llegums, espècies, una ceba o un all. Al congelador pots tenir una verdura tallada, que només has de saltar per a tenir un plat arreglat.

—Què ha representat ser un dels tres presentadors de Cuines?
—D’alguna manera, TV3 m’ha salvat la vida. Ho dic amb sinceritat. Venia d’un format molt salvatge i vaig aterrar a una cadena on la gent m’ha tractat sempre molt bé. Sense anar a toc de xiulet. Un format que és cuina al cent per cent, amb un toc d’entreteniment, però cuina al capdavall, i amb una audiència que parla la meva llengua materna. Això en l’àmbit comunicatiu és d’agrair, perquè quan parlo en català és quan sento que puc comunicar millor. M’agrada molt el que faig, fer una mica d’humor, interpel·lar l’audiència amb quatre idees que poden acabar fent que la gent mengi millor.

—Finalment, a Cuines, hi veiem l’Arnau París persona i no el personatge?
—En aquest cas, amb la cuina “pim-pam”, el format s’ha adaptat a l’Arnau, no pas l’Arnau al format. Per tant, a l’Arnau que es disfressa, que fa brometes, que parla dels seus amics quan cuina, que té aquest tracte més dinàmic, amb una cuina més reduïda i de supervivència. Sóc un paio que em bellugo molt, que estic tot el dia amunt i avall. Un cul de mal seient, que deia l’àvia. Doncs, això és el que s’intenta transmetre. Bon rotllo, energia, gaudir de la cuina sense necessitat que això sigui un esclavatge. I en tot el programa, hem aconseguit un equilibri entre una cuina molt elaborada per a la gent que li agrada molt cuinar i una cuina molt dinàmica, més pensada per al dia a dia i per a la gent que no té tantes ganes de cuinar.