17.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 19.11.2021 - 11:18
“Vaig tornar al parc de la Ciutadella a enregistrar un curtmetratge perquè aquell lloc on m’havia passat una cosa dolenta tornés a ser positiu per a mi.” Arnau Móra té vint-i-quatre anys, estudia cinema i treballa en un negoci familiar mentre fa front a l’acusació que fa temps que pesa sobre ell i sis activistes més: tres anys de presó i tres mil euros de multa per desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions.
La causa s’enfila al 30 de gener de 2018, dia de la investidura fallida de Carles Puigdemont. Els CDR van convocar una concentració davant el parlament i l’Arnau va decidir d’anar-hi. Hi va haver actuacions contundents dels Mossos d’Esquadra, però no va ser detingut fins al cap d’uns quants mesos, després d’haver descobert que li havien fet seguiments. Parlem amb ell al lloc dels fets, el parc de la Ciutadella de Barcelona, ara que s’acosta el judici als anomenats “7 del 30-G”, que començarà el 25 de novembre. Valora positivament que la Generalitat finalment hagi retirat l’acusació contra ells, però és crític amb el fet que l’hagin mantinguda durant tres anys: “No s’hi haurien d’haver presentat mai.”
—Com van anar els fets?
—Vam decidir d’anar a la concentració per defensar la investidura de Puigdemont i ens vam trobar les portes del parc de la Ciutadella obertes. Els Mossos diuen que les vam obrir nosaltres, però no és veritat. Vam anar davant el parlament i de cop ens van dir que hi havia càrregues de policia. Vam acostar-nos a veure què passava. Hi havia gent que volia entrar, gent que volia sortir… Era una mica caòtic, i n’estàvem farts, volíem marxar i no buscàvem brega. Aquell dia esperàvem la investidura i l’única resposta oficial que vam rebre va ser la càrrega dels Mossos. Primer no ens deixaven marxar, però després de les càrregues es va calmar tot i vam sortir. No em van identificar ni res, fins al 8 de març.
—Què va passar?
—Vaig anar a la manifestació feminista i, mentre esperava el tren, van venir dos agents de paisà i em van fer demanar que m’identifiqués. Em van dir que m’assemblava a una persona que buscaven. No va ser fins el 10 d’abril de 2018 que em van venir a buscar a casa. Jo anava a estudiar i em va trucar el meu pare, que em va dir que vindrien dos agents dels Mossos a detenir-me a l’estació.
—Va ser el mateix dia de l’operació contra Tamara i Adrià Carrasco.
—I també van detenir uns altres amics més o menys pel mateix que jo, tot i que els van absoldre. En el meu cas tot va anar normal fins que, a comissaria, els agents em van dir si tenia tatuatges. Vaig dir que sí i, com que no es veuen, em van fer treure la samarreta i els pantalons i em van fer fotografies per tot el cos. Jo no sabia que això era il·legal fins que no m’ho va dir el meu advocat. No sé si em volien deixar en ridícul o atemorir-me més… També em van ensenyar unes fotografies en què em veia, per exemple, prenent un cafè al centre on estudiava. Fotografies que demostraven un seguiment policíac. Em van tenir unes quantes hores allà i després vaig anar cap a casa, sense declarar, i vaig escriure una carta.
—Què vau pensar?
—Vaig al·lucinar. Jo estudio cinema i vaig veure que muntaven un bon guió… A la gent que apunyala o viola no els passa res, i a mi, per haver protegit una investidura, em passa això? L’única cosa que vaig fer aquell dia a la Ciutadella va ser ajudar una senyora amb cadira de rodes perquè no rebés de la policia, i això no és cap delicte. Estava com clavada, perquè hi havia unes tanques, allà enmig de la batalla que hi havia. Jo em vaig posar entremig perquè, abans que rebés ella, m’estimava més rebre jo. L’acusació no s’aguanta per enlloc i no m’ho explico.
—Us acusen d’haver causat lesions a alguns agents. En tenen cap prova?
—A mi no m’han ensenyat res. Sóc un noi que fa metre setanta i pesa seixanta quilos, poc puc fer amb una bèstia d’aquelles que van com si allò fos l’exèrcit del Cèsar. El meu advocat diu que pot ser que m’hagin encausat perquè sóc fill de Carles Móra, un dels impulsors de la consulta independentista d’Arenys de Munt i alcalde de la vila llavors. És molta casualitat… He viscut tres anys de moltes preguntes, neguits i por, m’he preguntat sobretot per què jo. Ser encausat és una sensació nova que no es pot comparar amb res, aquesta por que et prenguin la llibertat, aquesta cosa de jugar amb tu.
—Us ha afectat en la vida de cada dia?
—M’ha fet mal emocional, sobretot. Tinc la gran sort de tenir família, parella, amics, grup de suport i un poble que em dóna suport en tot, i aquest escalf es nota. Però se surten amb la seva… Des que va passar això no he sortit a cap manifestació: ni Tsunami Democràtic, ni Urquinaona… Em vaig quedar a casa, patint pels meus. El cor em deia “vés-hi”, però el cap em deia “no ho pots fer”. Juguen a això, a ficar-nos la por al cos. Però no em penedeixo de res i hi tornaria. Han aconseguit atemorir-me aquest temps, però quan surti la sentència els meus drets ningú no els tocarà, que els quedi clar. Si m’absolen, els denunciaré a ells perquè m’han pres anys de vida. Sempre he estat un noi sa i aquest temps he tingut molta angoixa, sensació de no poder respirar.
—Com encareu el judici?
—Toquem ferro, perquè el jutge o jutgessa no entri en el món fictici d’aquesta gent… Sóc optimista, crec que jo i tots ens en sortirem; si no tenen les de perdre ells. Ara políticament estic al marge i ja ni voto, perquè això només m’ha portat maldecaps. Sempre m’ha encantat la política i era un noi molt actiu, però fins que les coses no canviïn no tornaré a tenir-hi interès. Qui em demanava presó eren els mateixos que ens van dir que sortíssim a manifestar-nos.
—Com valoreu el fet que la Generalitat finalment hagi retirat l’acusació?
—Per a mi ha estat un alliberament, en part, però no els en dono les gràcies, perquè igualment han contribuït als tres anys de maldecaps que he hagut de suportar. No tenen ni la meva confiança ni la dels meus. La Generalitat no hauria de formar part de cap acusació, mai no s’havien d’haver presentat. Crec que ara ho han fet per quedar bé, amb el cas de Marcel Vivet ja van quedar retratats… Que comencin a fer les coses bé, no pot ser que un dia ens cridin a manifestar-nos i l’endemà ens vulguin a la presó i callats. Que tinguin les idees clares i prenguin posició. No ho centro en cap partit, però m’he sentit traït pels polítics… Sempre ens han venut que Espanya és el problema, fins que t’adones que aquí també tenim un problema. Més seriós, fins i tot, perquè són els teus, els que et criden i després et foten.
—Heu tingut suport de polítics?
—Em va arribar un missatge de suport de Carles Puigdemont, la CUP també m’ha donat suport… Els suports que he tingut en general han estat a títol personal. Nosaltres, com a grup de suport, no prenem posició per cap partit, perquè partim de la base que la força la té el poble. Poso l’exemple d’Arenys de Munt: s’hi va poder fer la consulta no pas perquè els polítics hi estiguessin d’acord, sinó perquè el forner hi era, perquè el mestre hi era, perquè la metgessa hi era… I gràcies al poble es va fer. I això és igual: els polítics no hi pinten res, és una cosa del poble, que ha de decidir si hi està disposat o no.
—Sou el fill de Carles Móra, un dels impulsors de la consulta d’Arenys de Munt el 2009 i batlle del municipi en aquell moment. Com us ha influït la figura del vostre pare?
—És com un ídol per a mi. És un referent del moviment independentista i una persona amb uns grans valors. També sóc besnet de l’Eloi, un noi republicà que va estar tancat a la Model perquè pensava lliurement. I un dels valors que m’han inculcat a la família és el de no rendir-me. També el fet de no tenir rancúnia. Mon pare el van assetjar molt durant l’època de la consulta d’Arenys: picaven a la porta de casa, van robar-li el cotxe i li van posar micròfons, el van amenaçar dient “violarem la teva filla”, va haver d’anar amb dos agents de seguretat a la consulta… Era la Falange, i tot això ho vaig mamar a dotze anys. Però ell no té rancúnia i jo tampoc. Als qui m’han fet això no vull que els vagi malament la vida, només vull que facin les coses bé…
