Arnau González Vilalta: ‘Una Catalunya soviètica va ser més un espantall que no una realitat’

Durant la Segona República i molt especialment durant la guerra del 1936-1939 els diferents governs del món varen estar especialment atents al que passava a Catalunya. Des dels consolats es va generar una enorme quantitat de documentació, amb informes de tota mena, per explicar què passava i per ajudar als governs a prendre una decisió. Bona part d’aquests arxius consulars han estat consultats per Arnau González Vilalta. I de tots ells s’extreu la conclusió que els agents desplegats a Barcelona i Catalunya pensaven que hi havia possibilitats reals que Catalunya esdevingués una nació independent. Aquesta és la base de l’exposició Une catalogne indépendante? que comissaria Gonzalez Vilalta i que ahir es va inaugurar al Memorial Democràtic. És clar que la data de la consulta del referèndum ja ha fet que hi hagi veus crítiques contra la mostra. L’historiador demana que abans de res la visitin.

—Quin era l’objectiu de l’exposició i quin sentit té fer-la ara, quan falten només quinze dies per al referèndum?
—Bé, la veritat és que tot ha coincidit en el temps sense una intenció determinada. Aquesta exposició es va començar a organitzar fa més d’un any, abans de definir-se la data del referèndum. Evidentment, en els moments en què ens trobem serà interpretada com un acte polític, però vull convidar tots els ciutadans a visitar-la i opinar després. D’estudis sobre la qüestió nacional catalana se n’han fet des de fa cinquanta anys. El context polític evoluciona, però els historiadors anem al nostre ritme. També et diré que potser no és prou coneguda la feina dels historiadors i de les institucions museístiques i que cal tenir present que les investigacions i les preparacions de les mostres són lentes. Si coincideixen amb un fet polític, més enllà de la identificació de la temàtica amb el present, és pura casualitat. El que ha de quedar clar és que l’exposició no dota de legitimitat ni deslegitima ningú en referència a la situació actual. Parlem del 1936. Tot està connectat, o no.

—Què hi trobarà el visitant?
—Doncs una visió nova de la guerra del 1936-1939 i dels seus aspectes d’implicació internacional i de lluites nacionalistes internes. Amb això vull dir que la guerra del 1936-1939 va ser molt més que un conflicte de classes, que una pugna entre les esquerres i que un avançament de la Segona Guerra Mundial. Va ser un conflicte total en què totes les variants de les problemàtiques polítiques espanyoles de l’època van tenir el seu paper (les lluites agràries, l’obrerisme industrial, l’anarquisme i el comunisme, el catalanisme o el basquisme i l’espanyolisme, el laïcisme i el catolicisme, etc.). I la qüestió nacional, que no va desaparèixer, va ocupar un espai important al costat de la revolució anarquista o la influència comunista.

—Una visió de la guerra en què Catalunya és el focus d’atenció…
—Sí, el que hi veuran serà l’anàlisi del convenciment per part de les principals potències europees i americanes que Catalunya, de manera factible i altament probable des del seu punt de vista, s’independitzaria. Això vol dir el que vol dir. És a dir, segons el punt de vista dels governs d’Alemanya, Itàlia i França això podia passar. I aquesta qüestió permet d’analitzar de manera molt més àmplia la intervenció internacional en el conflicte. Sí, hi va haver una carpeta catalana en un lloc preeminent. També els principals diaris dels Estats Units o la Gran Bretanya van començar a analitzar que els convindria més, a qui afavoriria i a qui perjudicaria la independència. I tan així són la documentació, els informes diplomàtics i els articles de premsa que sembla sorprenent que ningú no els hagués analitzat abans. També és cert que els arxius cada cop són més consultables i que les hemeroteques digitals ajuden molt.

—Catalunya va ser a punt de ser independent durant la guerra del 1936-1939 o això mai no va ser realment possible?
—No. L’elit governamental catalanista –principalment ERC– no va fer passos en aquest sentit de manera decidida. Ho va insinuar, va llançar missatges pròxims a aquella opció, però no va prendre la determinació de començar cap pla en aquesta direcció. Van creure que Espanya esdevindria un estat federal o confederal, i això ja encaixava amb la visió majoritària del catalanisme del moment. Precisament això és el que va sorprendre els governs occidentals.

—En aquest sentit, el paper de França és clau, oi?
—De fet, tot basculava al voltant dels interessos francesos. Si Franco guanyava la guerra, França quedaria encerclada per potències enemigues –Itàlia, Alemanya i Espanya–. I va ser en aquest punt que tot Europa pensà que París faria un pas endavant ocupant Catalunya o protegint-la de la conquesta franquista donant-li forma de protectorat o de república independent. Tenint un aliat a la Península Ibèrica tot canviava. Els ports catalans podrien ajudar a connectar les bases marítimes franceses amb les colònies del nord d’Àfrica. I encara més, podrien servir per a ocupar Menorca o el conjunt de les Balears. La veritat és que es va presentar a la taula del govern francès en diverses ocasions, però la situació interna francesa i la incapacitat manifesta de l’exèrcit de terra per fer aquella operació ho van impedir. Tenien por d’originar una guerra a nivell continental. És a dir, es va plantejar com a simple anàlisi geopolítica, per trencar l’encerclament, no per cap simpatia envers els catalans. Catalunya estava situada en un lloc estratègic i tenia un govern autònom i una identitat cultural.

—També hi va haver especulacions al voltant d’una Catalunya soviètica…
—Va ser l’altra opció que es va posar sobre la taula, però fora de qualsevol realitat. Aquesta opció, que feia por als nazifeixistes –sobretot als italians– però també a les democràcies liberals, va ser més un espantall que una realitat. Tot i que la diplomàcia soviètica reconeixia la identitat nacional catalana, mai no va ser favorable a la secessió. En definitiva, l’opció va ser real, però ni a Barcelona ni a París ningú va fer un pas definitiu. Les conseqüències, per una altra banda, eren del tot imprevisibles. A més, tot depenia de si Madrid queia en mans franquistes o no i de la capacitat de sotmetre els anarquistes catalans.

—I els governs republicans que hi van fer?
—Evidentment van fer tot el van poder per impedir qualsevol maniobra en aquest sentit. Però també van ser partícips, sense voler-ho, d’una tercera opció. Una Catalunya independent com a darrer reducte de la República Espanyola. És a dir, una Espanya lleial únicament circumscrita al Principat i, si fos possible, al País Valencià i a Menorca. Aquesta opció també va circular molt per la premsa.

—La investigació s’emmarca en el vostre treball sobre les cancelleries estrangeres en aquest període a casa nostra. Com està aquesta investigació en aquests moments i cap a on va?
—L’exposició és el producte d’una sèrie de recerques que faig des de fa uns deu anys. No estan de cap de les maneres centrades en l’opció secessionista, sinó més aviat en la manera com els serveis diplomàtics europeus i americans, així com les principals capçaleres d’aquests països, van explicar als governs respectius i a les opinions públiques l’evolució política, social i cultural de la Catalunya autònoma dels anys trenta situada en el marc de la Segona República Espanyola. La qüestió nacional i l’obrerisme, però, són el centre de tot plegat. Aquests eren, des del punt de vista internacional, els dos focus més grans de desestabilització de la política espanyola. Sobre això ja he publicat nombrosos articles i dos llibres: Cataluña bajo vigilancia. El Consulado y el Fascio italiano de Barcelona (1930-1943)’, del 2009, i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, del 2014. Encara continuo treballant, ara en els arxius diplomàtics i les hemeroteques americanes.

—Per al llibre-catàleg heu comptat amb quatre historiadors més, que han ajudat a traçar el context necessari. Per què aquests noms i aquestes col·laboracions?
—Sí. És cert. Hem cregut necessari fer un llibre. L’exposició és necessàriament una reduïda mostra del que el volum analitza. No em van deixar. Si fos per mi, la visita duraria tres hores. Ja sabeu com som els historiadors. Per tant, per no tancar-nos en la temàtica exclusiva que analitza la mostra, vaig creure imprescindible emmarcar l’objecte d’estudi. Amb aquesta intenció he demanat col·laboracions a professors molt diversos que ens ajuden a situar, per exemple, la problemàtica nacional i nacionalista a l’Europa dels anys trenta (el Professor Xosé Manoel Núñez Seixas). També hi ha un article molt interessant de l’Enric Ucelay-Da Cal, que parla de com s’han produït les secessions al llarg del segle XIX i a principis del XX, sota la forma de repúbliques o monarquies. I per acabar, dos capítols directament vinculats a l’exposició. Un imprescindible d’en Josep Puigsech sobre la mirada soviètica a la qüestió nacional catalana i un altre d’en Josep Sánchez Cervelló sobre com la manera com van rebre aquesta problemàtica els governs republicans espanyols.

—A qui està adreçada aquesta exposició i per què el títol en francès?
—L’exposició va adreçada a tothom. No és, de cap de la maneres, cap exemple de manipulació històrica o de propaganda política. És una exploració d’una de les múltiples arestes de la guerra del 1936-1939 a Catalunya. Sense revisar-ho tot és impossible fer-ne un quadre general i complet. No s’entén el xoc entre anarquistes de la CNT-FAI i la Generalitat i ERC sense aquesta visió. Com es pot entendre el cop d’estat fallit del sectors separatistes contra Companys del 1936? També resulta impossible comprendre les tensions entre la Generalitat i els governs republicans espanyols de Largo Caballero i Negrín sense el rumor de la pau separada, la independència de Catalunya. Per tant, sense interpel·lar ningú respecte al present, l’exposició està pensada perquè tothom pugui entendre el seu discurs historiogràfic. Compartir l’anàlisi és una altra qüestió. S’hi pot estar d’acord o s’hi pot discrepar, però sempre si es fa des d’una visió científica i raonada. M’agradaria, il·lús de mi, que ningú la veiés amb apriorismes. És a dir, amb una opinió formada abans de visitar-la. Ho dic perquè ja va passar amb un article d’opinió abans de la inauguració. Tanmateix, pensin el que pensin, convido tothom visitar-la. Tinguin en compte que és d’entrada lliure.