23.11.2017 - 02:00
Arnau González Vilalta és historiador i comissari de l’exposició Une Catalogne independante?, que es pot veure fins al 2 de març al Memorial Democràtic (carrer Peu de la Creu, 4, de Barcelona). La mostra explica el context geopolític de Catalunya durant la Guerra Civil en relació a una possible independència i il·lustra per què l’escenari internacional va dur els serveis diplomàtics catalans i de tota Europa a considerar aquesta possibilitat que, finalment, no va prosperar. Amb les eleccions del 21D a l’horitzó, l’entrevistem per fer exactament el contrari del que s’havia proposat a l’exposició: comparar aquell període històric amb l’actual.
L’any 1936 Catalunya es podia haver independitzat?
Era un escenari que es van plantejar tots els governs europeus perquè, quan esclata la Guerra Civil i el govern de la República es desfà, la Generalitat assumeix a la pràctica el control de tots els àmbits rellevants: seguretat, fronteres i tots els serveis públics; malgrat fer-ho en plena revolució anarquista. Cada potència europea s’ho va mirar i va analitzar què en podia treure de bo o de dolent si el fet es produïa. Des d’una mirada europea, es tenia en compte que després de la Guerra Mundial s’havien creat 10 estats nous i molts creien que Catalunya seguiria el mateix camí.
En l’àmbit polític, quines són les diferències més significatives entre aleshores i ara?
Hi ha una diferència radical: als anys 30 la independència es planteja com un gest del govern sense procés refrendari, com ha fet la majoria de països al llarg de la història de la humanitat. En canvi, el que s’ha impulsat els darrers anys, de manera encertada o equivocada, és un procés que ha de culminar amb la decisió de la societat. I, per descomptat, ara la via és pacifica mentre que als anys 30 la violència era tan normal que no hauria estat un element que invalidés res.
Hi havia demanda d’independència aleshores i ara?
La societat catalana era molt diferent. Sobretot, perquè es tractava d’una comunitat catalanoparlant al 95%, amb la identitat normal d’un país que no havia rebut grans onades d’immigració. En canvi, no hi havia independentistes. L’enorme majoria eren nacionalistes catalans però creien fermament en una Espanya federal. Ara, la catalanitat és molt menys homogènia, però la meitat de la societat vol la independència.
Hem perdut simpaties o hem guanyat respecte a l’any 1936?
El que més ha canviat és que Espanya ara és un estat democràtic i la quarta economia de la zona euro. Als anys 30 era un estat perifèric d’Europa i el que hi passés no interessava a ningú. Avui en dia, si Catalunya se separa i l’economia d’Espanya entra en crisi afectarà tota la Unió Europea. Per això, si bé als anys 30 hauríem trobat alguns estats interessats en la independència de Catalunya, com ara França, per raons militars, o els soviètics, ara no trobaríem cap Estat que ho considerés positiu. Llevat, potser, dels estats més petits de la UE que podrien voler un altre estat petit per ampliar el grup de pressió.
Podeu continuar llegint l’entrevista a Núvol, el digital de cultura
