Arnaldo Otegi: ‘Vaig perdre la mare a la presó, i tot això no tornarà’

Arnaldo Otegi va aconseguir dimarts una victòria moral i jurídica contra l’estat espanyol que valida el seu relat en el judici del cas Bateragune. Diu que ningú no li tornarà els sis anys i mig de presó –va perdre la mare mentre era tancat–, però assegura que està satisfet perquè, políticament, l’estat espanyol ha quedat desacreditat a ulls d’Europa. Hem parlat amb ell per telèfon perquè ens expliqui com ha encaixat la sentència, què hi ha trobat a faltar i quins paral·lelismes veu amb el cas dels presos polítics catalans.

—Com vau conèixer la sentència?
—El tribunal havia anunciat que a les deu del matí la faria pública. Es va endarrerir una mica i va ser concretament Arkaitz Rodríguez, secretari general de Sortu, qui em va trucar a les 10.20 per dir-me que el tribunal ens havia donat la raó. Jo era a l’hotel i immediatament em van començar a arribar missatges de tot arreu, que el tribunal havia dictaminat a favor nostre i que, per tant, el nostre relat havia estat confirmat i quedava clar qui havia mentit i qui havia dit la veritat.

—Què se sent? Felicitat, alleujament…?
—Sobretot, satisfacció. I molta felicitat, en el sentit que és una mena de justícia política i de justícia poètica. Perquè arriba molt tard, però la qüestió substancial és que el relat que s’ha construït durant deu anys sobre la nostra activitat política i sobre les nostres figures és un relat que decau. I per una altra banda, és una sentència que qüestiona i deixa en mal lloc la judicatura espanyola. És una més de les sentències que posen en dubte la independència del poder judicial a l’estat espanyol. Això és una satisfacció enorme. Sempre tenint en compte que hi ha coses que no podem recuperar perquè hem passat sis anys i mig a la presó. Entre més coses, jo vaig perdre la mare estant a la presó. I tot això no tornarà. Però insisteixo en una tesi: vam fer tot això per portar una part de la pau al nostre país. Perquè l’altra part l’ha de portar l’estat espanyol i no té vocació de fer-ho. I considerem bo el sacrifici de la presó si això ha servit perquè el nostre país visqui en una situació millor.

—El fet més dur, suposo, és haver perdut sis anys de la vostra vida. Això es pot reparar d’alguna manera?
—Això ja no es pot reparar. Si t’han robat sis anys i mig de la teva vida, t’han tingut tancat i això ja no es pot desfer. Podria tenir alguna mena de compensació econòmica, però no ens l’han concedida. Però de la reparació en termes polítics, la cosa més satisfactòria és que l’estat espanyol hagi quedat desacreditat i s’hagi demostrat que la nostra tesi era la verídica. I que a nosaltres ens van muntar una operació policíaca i judicial que només tenia un objectiu: que l’esquerra independentista basca no pogués fer el trànsit d’una estratègia determinada cap a una estratègia de caràcter democràtic i pacífic. I aquesta és la gran victòria.

—La vostra serenor contrasta amb l’aparent sentiment de ràbia que podríeu sentir, ara que hi ha hagut una sentència que desacredita la vostra sentència de presó. No en teniu, o n’heu tinguda, de ràbia?
—Ja fa temps que vaig decidir que la ràbia i l’odi no conduïen a una vida millor i que no feien sinó destruir les vides de la gent. I sempre em mantinc en aquesta posició. A més, els qui estem en la direcció política, és recomanable que mantinguem una posició serena. Per això deia, en la compareixença al Parlament Europeu, que no pensem recrear-nos-hi, ni apujar el to ni generar crispació, però sí que diem una cosa amb radicalitat democràtica a l’estat espanyol: Teniu dues possibilitats per a mantenir unit l’estat. Una és la persuasió democràtica i una altra és la força. Per tant, deixeu de fer servir la força. Desgraciadament, no tenim cap esperança que ho facin. En el cas català i el basc, és molt clar que ells només entenen que és amb la força que poden mantenir unit aquest estat. I nosaltres els demanem que la sentència també els serveixi per a fer aquesta reflexió. Probablement no la tenen en compte i continuen pensant que Europa no és ningú per a dir a la gran Espanya, per favor, què ha de fer. I aquests jutges que s’han erigit en una missió històrica, que és defensar la unitat d’Espanya perquè consideren que la resta dels agents de l’estat no ho fan, probablement no faran la reflexió. Però els diem una cosa: ni aturaran els processos d’autodeterminació i d’alliberament a la península Ibèrica de les nacions sense estat, ni podran mantenir posicions jurídiques que no siguin revisades per tribunals a Europa. De manera que ells sabran què fan.

El Tribunal Europeu de Drets Humans reconeix a Otegi que no va tenir un judici just

—La interlocutòria d’Estrasburg reconeix que Espanya va cometre irregularitats, i diu que el sol fet de reconèixer-ho ja és suficient. Us satisfà?
—[Riures.] Bé, aquesta és una manera de veure-ho. És clar que tenen el dret legítim, però que a un el tinguin sis anys i mig a la presó i que el tribunal reconegui que va ser per una sentència injusta perquè el tribunal no havia estat imparcial i considerar que donar-te la raó és recompensa suficient, doncs, home, em sembla un argument pelegrí. Però en fi, aquesta és la decisió que han adoptat i no s’hi pot fer res.

—Quina sentència imaginàveu?
—Jo imaginava que, com a mínim, hi hauria algun mena de sanció a l’estat espanyol. Però el tribunal ha determinat això i ens considerem satisfets, perquè en l’àmbit polític pensem que ens dóna la raó, ens rehabilita i deixa clar què fèiem quan vam ser detinguts i deixa molt clar què volia l’estat: que no hi hagués cap estratègia democràtica al País Basc.

—La sentència també us deixa marge perquè recorreu contra els deu anys d’inhabilitació. Ho fareu?
—Sí, probablement, ho farem perquè és d’obligat compliment. Jo crec que la sentència que em van imposar hauria de decaure en la seva totalitat. Però veurem com estudien aquest cas els advocats. Cal tenir en compte que la sentència no és ferma perquè encara hi pot haver recurs del govern espanyol. No sabem si ho farà, però si ho fes, hauria de ser a la Gran Sala, i la Gran Sala només admet recursos de manera molt extraordinària. En el cas de la imparcialitat, és una cosa molt treballada d’aquest tribunal, i no hi tindria res a fer. A més, és una sentència dictada per unanimitat, inclosa la jutgessa espanyola. Una vegada la sentència sigui ferma, tindrem l’oportunitat d’habilitar un recurs de revisió a la sala segona del Suprem per a revisar la inhabilitació.

—I demanareu cap compensació econòmica?
—Em sembla que això ja no és possible.

—I per què no la vau demanar al principi? Per un motiu estratègic?
—No. No vam estar pendents de la manera com es formulava el recurs i, probablement, es va estimar que no calia o que seria d’obligat compliment del tribunal. No ho sé. Però no era pas una decisió determinada.

—D’alguna manera, el vostre procés i el dels polítics catalans forma part de la mateixa estratègia, la de mantenir la unitat territorial. Quines semblances observeu entre el vostre procés judicial i la instrucció i la presó preventiva dels presos polítics catalans?
—Al final, l’anàlisi que faig és la següent: l’estat espanyol és en una clara deriva autoritària. Havia construït una armadura jurídica i política per a fer front a la violència armada d’ETA. I això l’ha portat a cometre autèntiques barbaritats jurídiques i a construir una legislació a mida. Quan ETA desapareix, tenen un problema, i ara fan una mena d’aggiornamento, d’actualització d’aquesta mateixa jurisprudència, d’aquesta mateixa carcassa jurídica, per a enfrontar-se a processos pacífics i democràtics com pot ser el català. Ara fan servir altres paraules, com rebel·lió i sedició, que és igual que ‘subvertir l’ordre constitucional’, i parlen d’un estat major que ho dirigeix tot. També ho van dir de nosaltres.

—Amb aquest retrat que feu, veieu probable que s’obri un període de reflexió a la judicatura espanyola, o cal superar alguna generació més?
—No tinc gaire esperança que això passi, perquè la judicatura espanyola s’ha assignat una missió històrica que no li correspon. A més, la nostra experiència amb els estaments de l’estat ens diu que, normalment, la seva actitud no és pas de reflexionar sinó la contrària, de reaccionar de manera irada. Encara pensen que ningú del món no pot dir-li res, a Espanya. Ho encaixen molt malament, això. Però imagino que deu haver-hi sectors que s’adonen que per aquest camí no van enlloc. No solament amb nosaltres. El president Puigdemont els ha guanyat a Alemanya; a Bèlgica, hi ha el cas Valtònyc… Hi ha una part de la judicatura europea que considera que els arguments i les construccions jurídiques que fa l’estat espanyol no se sostenen. El descrèdit a la judicatura europea és absolut, per molt que el senyor Grande-Marlaska insisteixi a dir el contrari. Quan un es passeja per Europa i parla en privat amb jutges i responsables polítics importants d’Europa, sap què pensen de debò de la judicatura.

—Us vau reunir amb Carles Puigdemont. Tenia cap objectiu, la trobada?
—Ens vam reunir dimecres. Va anar molt bé i també vam poder celebrar la notícia. Fa temps que mantinc una línia directa amb el president i amb tota la classe política catalana. Bàsicament, vam posar sobre la taula les nostres respectives anàlisis de les coses que passen a l’estat espanyol, en les quals coincidim força. Jo sóc de la tesi que aquesta és una partida que cal jugar junts, catalans, bascs i gallecs, i si és possible, republicans i antifeixistes espanyols. És bo sumar i aprofitar les conjuntures de judicis i sentències i també les electorals per fer exercicis de suma. A més, li vaig portar la solidaritat de l’independentisme basc, recordant aquelles paraules de José Antonio Aguirre que nosaltres sempre estarem amb Catalunya, i en això no tenim cap dubte. Nosaltres no som equidistants entre el govern espanyol i l’independentisme català.

—Aquests últims mesos, hi ha hagut diversos signes clars de divisió en l’independentisme català. És normal, després de moments tan calents, o és la crítica permanent que s’ha de fer als partits?
—En processos d’aquesta mena, s’ha d’observar amb certa naturalitat que hi hagi diferències, per molt que a la gent li pesi. Que hi hagi contradiccions, que uns pensin que el millor camí és aquest i uns altres que aquell altre… Fins aquí comparteixo que forma part de l’ordre natural de les coses. Jo no sóc ningú per a dir als polítics catalans què han de fer, però sí que els dic que sense unitat no és possible construir un procés eficaç. I la unitat ha de formar part d’aquesta estratègia. No entro a dir qui té més raó i qui en té menys, ni quina és l’estratègia adequada, però allò que facin ho han de fer plegats a Catalunya, i a l’estat espanyol, conjuntament amb bascs i gallecs. Perquè com més units estem, més forts serem.