Arístides Maillol contra el Futbol Club Barcelona

Hi haurà un carrer Johan Cruyff a Barcelona. És una evidència. Però, seguint la normativa de la Ponència de Nomenclàtor de l’ajuntament de Barcelona, això no podrà ser abans del mes de març de 2021, ja que el reglament municipal estipula que ‘per poder dedicar un carrer a un personatge, han d’haver passat cinc anys, com a mínim, des de la seva mort’. L’única excepció a aquesta norma és que ‘en vida se li hagués atorgat la Medalla d’Or de la Ciutat’, un cas que en principi no correspon a Johan Cruyff, atès que aquesta condecoració va ser-li atorgada, el novembre del 2016, a títol pòstum. La petició del Futbol Club Barcelona de canviar el carrer d’Arístides Maillol, on se situa el Mini Estadi del Barça, en carrer Johan Cruyff és doncs, potser, una pressió perquè es faci una excepció al reglament i que s’assimili la Medalla d’Or a títol pòstum a una medalla donada ‘en vida’. O és per a palesar la potència i la capacitat d’influència del club. El FCB té més abdominals que l’Ajuntament de Barcelona?

O sigui que li toca a Arístides Maillol córrer el risc de desaparèixer del nomenclàtor de la capital de Catalunya, o de ser resituat en un altre paratge de la ciutat. Independentment de si aquest canvi agradaria a no als habitants del dit carrer, aquesta proposta de canvi revela, crec, elements interessants de mentalitat. Qui hauria dit que gràcies a Arístides Maillol (originari de Banyuls de la Marenda, al Rosselló, on va néixer el 1861 i on va morir el 1944) podríem entendre una mica millor elements de la mentalitat ‘Més que un club’?

Maillol va ser pintor, però és recordat sobretot com a escultor i, com va escriure Josep Pla a l’Homenot que li va dedicar el 1972, ‘aquest rústic de Banyuls, pràcticament analfabet, però apassionat, tossut, intel·ligent, arribà a ser, en un moment determinat […] l’escultor més gran del seu temps.’ Sí, durant gairebé mig segle, Maillol va ser considerat com el més gran escultor viu del món. Com, per exemple, durant gairebé mig segle, Pau Casals va ser considerat com el més gran violoncel·lista viu del món. Pregunta: el Futbol Club Barcelona s’hauria atrevit a demanar un canvi de nom si el seu Mini Estadi hagués estat situat al carrer de Pau Casals? Intueixo que no. Casals és intocable i ho és perquè hom el posa sense cap recel al catàleg dels catalans universals. Però ‘l’escultor més gran del seu temps’, quan és català, no és, també i per força, català universal? Segurament encara és necessari insistir sobre el fet que es pot tenir la nacionalitat francesa i ser tan català com qualsevol ciutadà del Principat de Catalunya. I, per tant, ser considerat amb el mateix respecte i interès que un artista català del Principat. Maillol era d’una família perfectament catalanoparlant, dos dels seus germans van anar a viure al Principat i ell, en una carta privada, va escriure: ‘Considero Catalunya com la meva veritable pàtria.’ És clar que la seva formació acadèmica era parisenca, però la seva obra no s’entén sense el Mediterrani i la tradició antiga i, per això, com va escriure l’historiador de l’art Francesc Fontbona, ‘Maillol és, de fet, el primer  gran artista del Noucentisme’. O sigui un dels principals representants d’un corrent artístic específicament català.

És clar, hi ha aquesta enutjosa lletra i del cognom Maillol. Si s’hagués dit Mallol –o fins i tot Maiol, o Mayol– potser hauria estat més fàcil de no posar-li, des del Principat, l’etiqueta ‘escultor francès’. Però els cognoms mal ortografiats no fan la identitat o, si no, què hauríem de pensar que era Santiago Rusiñol, amb les seves tres faltes d’ortografia? I el seu nom veritable, segons l’estat civil, no era Arístides sinó era Aristide. Com el de Pau Casals era Pablo, nom que va utilitzar, fora de Catalunya, durant tota la seva vida en tota la seva carrera artística.

Si Maillol hagués nascut quinze quilòmetres més al sud, i hagués tingut, doncs, la nacionalitat espanyola, hi ha pocs dubtes que tindria més carrers arreu del Principat i hi ha pocs dubtes que el Futbol Club Barcelona hauria estat més prudent abans de demanar d’esborrar-lo del mapa, com hauria estat més prudent amb Pau Casals, Antoni Gaudí o Joan Miró, i potser fins i tot, per exemple, amb Francisco de Goya i Antonio Machado. Maillol, des d’una perspectiva catalana, no hauria de ser d”allà’ (l’allà que comença al nord de Portbou) hauria de ser d”aquí’. Però si el nom Maillol per a un carrer sembla poder trontollar fàcilment és perquè, en una certa mentalitat catalana, algú nascut a Banyuls de la Marenda és ‘estranger’, fa part del patrimoni d’uns ‘altres’, no de ‘nosaltres’. Tant de bo, doncs, aquesta petició del Futbol Club Barcelona serveixi per a redibuixar lleument el mapa mental de la identitat catalana, fent-lo més generós i, sobretot, més exacte.