Ariadna Oltra: “No ho pintarem tot de color de rosa, no tot acaba sempre bé”

Tot a punt per a La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, que es farà diumenge. Enguany el programa el dedicaran a la salut càrdio-vascular, la principal causa de mort als països desenvolupats. Segons les dades, a Catalunya cada dia moren quaranta-cinc persones per dificultats càrdio-vasculars. Aquesta vegada els presentadors seran Ariadna Oltra, Agnès Marquès, Helena Garcia-Melero, Eloi Vila i Quim Masferrer. Parlem de tot plegat amb Ariadna Oltra, que repeteix l’experiència deu anys després.

—La Marató és d’aquella mena de projectes que no es pot dir que no?
—No es pot dir mai que no a participar a La Marató. Mentida, sí que es pot dir. De fet, un any vaig dir que no perquè estava de baixa de maternitat i era impossible. Però les altres vegades, sempre que he dit que sí. Quan em truquen, sense saber ben bé què, ja tenen un sí de resposta. La Marató és el programa de programes de la casa.

—Ja són trenta anys. En teniu records, del començament?
—La Marató forma part del meu imaginari audiovisual i pre-nadalenc. Era un diumenge que acostumàvem a quedar-nos a casa amb els meus pares i el meu germà. Era l’únic dia de l’any que la televisió era posada matí, tarda i nit. Per això, ara formar-ne part des de l’altre costat és molt especial. La Marató és el programa que arriba més lluny de TV3. Arriba a llocs on no arribem la resta de l’any. Aquell dia TV3 fa comunitat.

—La vau presentar també el 2012, quan només hi havia dos presentadors. Devia ser molt esgotador. Ara entre cinc és molt millor? Més fàcil?
—No ho sé, si és més fàcil. Això ho diré quan hagi acabat. És veritat que La Marató que vam fer amb Òscar Dalmau el 2012 era un programa de quinze hores en directe. És moltíssim. Però hi ha un equip meravellós que et porta durant tota l’estona. Ells han treballat el guió i t’ajuden i t’ho expliquen tot. Tu només t’afegeixes a tota la feina que fan de fa mesos. Tot plegat fa que no ho recordi especialment dur. De fet, diria que he fet coses molt més pesades.

—Una nit electoral?
—Sí, és d’allò més esgotador. A més a més, el final La Marató no deixa de ser una festa, malgrat que parlem de malalties i de persones que no tenen bona salut. Al final demanem aportacions perquè no hi ha prou diners per a fer aquestes investigacions. Això és una realitat que entristeix. Però tot això no fa que La Marató deixi de ser una gran festa. Aquell dia tothom que treballa a TV3 contribueix perquè tot sigui un èxit.

—Ara heu fet una crítica que moltes vegades s’ha fet: de tot això no se n’haurien d’encarregar les administracions en compte de la gent? 
—En realitat, és una mica com fer de mecenes. L’ideal seria que les investigacions fossin finançades per les administracions, però com que això no passa en els nivells on hauria de passar, hi ha moltes iniciatives per a ajudar-hi. La d’aquesta casa és La Marató.

—Aquell 2012 recaptàveu diners per al càncer; ara toquen les malalties càrdio-vasculars… Són malalties que tothom ha viscut de prop. 
—Puc parlar de mi, però en realitat crec que parlo per moltes famílies. Som molts que hem viscut de prop les malalties càrdio-vasculars. A mi m’ha tocat viure-les de prop amb amics i familiars. Alguns estan bé, alguns altres ja no hi són. I això passa en moltes de les malalties que La Marató ha tocat durant aquests trenta anys. El valor està a sentir-te reconegut, perquè aquestes malalties formen part de la vida de moltes persones, no són casos únics. És veritat que l’equip fa una feina extraordinària per a buscar els testimonis que expliquen millor el que han viscut, i resumeixen i concentren el que et permet d’explicar i divulgar què és una malaltia i què cal per a poder investigar encara més.

—Malgrat tot, sempre pensem que a nosaltres no ens tocaran, aquestes coses…
—Aquesta sensació l’he tinguda aquesta setmana treballant en l’equip. Mirant els vídeos i coneixent les històries dels testimonis t’adones que ens pot passar a tots. Per exemple, he vist persones joves que podríem ser tu o jo. De fet, La Marató busca això, interpel·lar els qui ens miren i dir-los que a ells també els podria passar. Ho fem en la mesura justa. No plorarem als espectadors, però explicarem la realitat tal com és. No ho pintarem de color de rosa, perquè no tot acaba sempre bé.

—En aquesta Marató han decidit que els qui normalment sou al plató us enviarien a l’exterior; i viceversa: els qui fan exteriors, en canvi, es queden al plató…
—Em ve molt de gust sortir del plató, ara fa molts anys que no ho faig. La direcció de La Marató ha jugat a fer això: l’Eloi Vila i en Quim Masferrer es queden al plató, i l’Helena Garcia Melero, l’Agnès Marquès i jo voltarem per Catalunya. En el meu cas, serem al Món Sant Benet, a la Fundació Alícia. Des d’allà, a part de parlar amb testimonis que ens acompanyaran, explicarem i divulgarem què és una vida saludable des del punt de visita de l’alimentació. És un tema molt conegut, però massa vegades oblidat. He de confessar que espero que m’ho expliquin tot, perquè moltes vegades pensem que fem una dieta saludable, però quan comences a comptar t’emportes alguna sorpresa. Això ens ho diran els experts…

—Tenint-vos aquí, no podem evitar de preguntar-vos com va aquesta nova etapa d’Els Matins?
—Estic molt contenta d’haver-hi tornat. És una franja matinal que ja havia treballat, però ara és diferent perquè dirigeixo el programa. Ens ho passem molt bé, encara que això no vol dir que no patim. També ho fem, perquè en un programa en directe de dues hores i mitja passen moltes coses. Dit això, l’equip és fantàstic i estic molt contenta.

—Ha canviat molt aquells Matins que fèieu ara fa més de deu anys. Ara tot va molt més ràpid?
—Sí, Els Matins del 2010 eren molt diferents. El context informatiu ha canviat. Aleshores no hi havia les xarxes socials com hi ha ara. La immediatesa s’ha multiplicat. En essència el programa encara és el mateix, però aquest element el fa canviar.

—Tot plegat ha implicat que la gent estigui saturada de la informació i hagi desconnectat de l’actualitat?
—No sóc objectiva, estic enganxada de l’actualitat i bona part del meu voltant també, però la gent coneguda que no treballa en el món periodístic sí que veig que no està connectada sempre. Han agafat distància i només es connecten quan passen coses. No sé si la immediatesa hi té a veure; potser també la pandèmia… Haurem d’esperar uns quants anys per a fer-ne una valoració real i saber què passa, de vegades les coses fluctuen. El temps ens ho dirà. Al final a la gent li interessen les coses que els afecten.