Arià Paco: “Fa deu anys tots crèiem en el poliamor, ara ja només queden els convençuts”

“Ens ho vam creure força, no trobes?”, es pregunta un dels personatges de Teoria del joc (Editorial Anagrama, 2025). “Que la manera era ser menys masculins. Ho vam intentar.” “I vam fracassar”, li respon l’Ernest, el protagonista.

És amb intercanvis com aquest que l’escriptor Arià Paco, guanyador del desè premi Llibres Anagrama de novel·la, prova de prendre el pols afectiu i sexual a una generació sencera: la d’aquells qui ara voregen la trentena, entrats a l’adultesa gràcies al vendaval de xarxes socials i del desvetllament feminista de la dècada passada. És la dissecció, mordaç i incisiva, de la cerca col·lectiva d’una lògica moral pròpia: dels codis amb què donar forma i sentit als misteris de la seducció i del desig, a l’amor i al sexe, a la masculinitat i al feminisme, a les relacions i a tot allò que se’n deriva. És el retrat d’un món –i, sobretot, d’uns homes– que ha canviat molt i que, alhora, no ha canviat ben bé tant. En parlem amb l’autor, doctor en filosofia per la Universitat d’Arizona, que també ha escrit Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres, 2022) i Mentir a les mosques (Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2020).

—De Teoria del joc heu dit que és la novel·la que hauríeu volgut llegir.
—Jo vaig als llibres per provar d’entendre’m, per provar d’entendre la gent del meu voltant. És el que diu Ferrater en una de les anotacions del seu diari: que el tema de la novel·la moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres, sinó la inexperiència en què se sent en relació amb ells. Això m’agrada molt: escrius novel·les morals perquè sents que tothom sap com funcionen les coses excepte tu. Jo volia un llibre que tractés del meu món, que fes d’interlocutor literari amb aquestes experiències.

—Una de les claus de la novel·la és la forma, culpable i gairebé penedida, amb què l’Ernest s’acosta al desig, al sexe. D’on prové, tota aquesta culpa?
—La novel·la no vol psicologitzar: més que diagnosticar d’on ve la culpa, m’interessa explicar-la, descriure-la.

—Mirem-ho d’una altra perspectiva. És exclusivament seva, aquesta culpa que sent l’Ernest, o és generalitzable a la seva generació?
—Tinc moltes ganes de saber què en pensa la gent, d’això. L’Imma Monsó, un dels membres del jurat del premi Anagrama, va dir que l’havia agafada de sorpresa –que l’havia deixada astorada– que a la novel·la hi hagués tanta culpa masculina. Deia: com és que sent tota aquesta culpa per unes seves fantasies sexuals amb les quals, en el fons, no n’hi ha per a tant? A mi m’ha agradat molt, sentir això, però la veritat és que no en tinc ni idea: no tinc ni idea de si els altres homes ho viuen amb aquesta mateixa culpa o si ho viuen de forma molt diferent –amb odi, ràbia, amb felicitat–, si per ells és una cosa divertidíssima i sense problemes, perquè és una conversa que no existeix gaire. Jo la vaig buscant, aquesta conversa, però no la trobo del tot.

—Què reflecteix de la relació del protagonista amb el feminisme, aquest sentit de culpa? En un moment de la novel·la, l’Ernest fins i tot s’hi refereix com “la versió actualitzada i sòlida d’aquella culpa religiosa que havia estat sempre l’altra cara del seu desig”.
—Part de l’evolució del personatge de l’Ernest, al començament del llibre, és entendre que el feminisme no és una moda passatgera que ha fet fortuna entre les noies a l’ESO, sinó que és part del seu món, que és el marc que dóna forma a aquesta culpa amorfa –pel desig, pel sexe– que arrossega de fa anys. Vull pensar que els protagonistes d’aquesta novel·la, que la novel·la en si, és banalment feminista, en el sentit que reflecteix, implícitament, uns valors socials que han canviat respecte de dècades anteriors.

—No és difícil d’apreciar una certa sensació de resignació, o fins i tot de derrota, en la manera com la novel·la tracta les noves masculinitats. És com si, tots plegats, haguéssim intentat de refer els homes i hi haguéssim fracassat.
—Jo no ho llegiria pas així: si la novel·la té una ideologia és que no vol fer filosofia de les idees; que es resisteix a posar etiquetes. Penso que les noves masculinitats potser comencen en el pla de les idees –l’home nou serà A, B o C–, però que aleshores, quan les proves a la teva vida, veus que no agraden. Crec que part de l’aprenentatge de l’Ernest és adonar-se que no agrada tant, això de les noves masculinitats: que els seus amics i amants volen que també mantingui coses de la masculinitat antiga. Amb tot això vull dir que sí que encarnem una nova masculinitat. Però això no implica que aquesta masculinitat s’assembli necessàriament al dibuix que en vam a fer cegues, fa anys, sense saber què ens agradava dels homes i què no. Vam dir que els homes serien així i aixà, i potser no han acabat essent així. Però clarament han canviat.

—La novel·la també sembla desprendre un cert pragmatisme en matèria de gènere: la constatació que ni tan sols als cercles més progressistes s’ha aconseguit –o volgut, fins i tot– llimar les diferències de gènere.
—Per a mi, la clau de tot això són les xarxes socials. Això la novel·la ho diu explícitament: van arribar els mòbils i es van acabar les bones intencions. Hi ha un moment en què els personatges, tot mirant les fotografies sexualitzadores que han penjat a les xarxes noies adolescents, en parlen: a nosaltres ens hauria fet vergonya, penjar això, i als nois els hauria fet vergonya dir que els agraden noies que pengin fotografies com aquestes. Tot això forma part d’un canvi de paisatge que m’interessa molt: nosaltres, els qui ara voregem la trentena, hem viscut una fase més “antigènere” i, ara, una altra de molt més “pro-gènere”. Crec que això, precisament, ens converteix en una generació molt interessant, perquè hem viscut diverses directrius morals estranyes que hem anat prioritzant o descartant segons formes d’entendre el gènere que no sé exactament d’on vénen.

—Un altre concepte que plana sobre la novel·la és el consentiment, que amb els mesos ha esdevingut l’objecte d’intens debat al si del moviment feminista.
—A mi no m’interessa situar la novel·la en un discurs polític concret o altre. Crec, justament, que el valor de la literatura és el contrari: el de veure que les coses són complexes, de provar d’obrir espais. En la meva experiència, saber quan has de perdre la vergonya –quan has de dir què vols– és una qüestió molt més central que no el consentiment. Crec que, en el fons, sempre saps on hi ha consentiment o no, si l’altra persona vol o no vol. Però molt més difícil que això, i més interessant, és tenir la valentia, el desvergonyiment, d’arribar a la complicitat, de dir: “Desitjo això.”

—Posats a parlar de desitjar, la novel·la sovint sembla emprar les paraules “amor” i “desig” com a sinònimes. Ho són?
—És una cosa de què els amics de l’Ernest l’acusen: que quan parla de l’amor, en realitat es refereix al desig. En la nostra societat, el sexe està sota sospita. Però penso que, amb l’amor, passa una cosa semblant: l’amor, d’entrada, està sota sospita si no encaixa perfectament en els models establerts, en l’arquitectura que ens és llegada, i compleix els patrons i les expectatives socials. Quan els seus amics li diuen això del desig, a l’Ernest, ell respon: “No és el desig el que ens retraieu, és l’amor.” I jo tinc la sensació que sí, que la sospita cap a les relacions obertes no és una qüestió de puritanisme: ningú no s’escandalitza perquè cardis amb dues persones. Més aviat, crec, la sospita és que una relació oberta –tenir una relació sentimental amb dues persones alhora, per exemple– deixa al descobert aquella cosa de l’amor que et fa vulnerable, que et deixa a la intempèrie. Sento, en definitiva, que m’aproximo a una cosa que no ha canviat tant com sembla que ha canviat aquests últims cinquanta o seixanta anys.

—Seguint el fil dels models relacionals: la novel·la sovint dóna per entès que la monogàmia és una idea inherentment opressiva. Però els personatges semblen trobar-se en una mena de terra de ningú afectiva: sospiten de la monogàmia, però tampoc no semblen atrevir-se a transcendir-la.
—Fa deu anys, tots crèiem en el poliamor: ara ja només queden els convençuts. El més divertit del llibre és que els personatges, al cap i a la fi, no creuen en el poliamor, que senzillament el veuen com una moda divertida. Crec que la gràcia rau a mostrar que, fins i tot quan la gent et diu que sí, que les coses estrambòtiques li agraden molt, quan arriba l’hora de veritat i et veuen fer coses estrambòtiques, la cosa canvia.

—L’Ernest, com la resta de personatges, tracta el seu propi desig com a innat i natural. Però la novel·la també interroga, sovint de manera implícita, sobre la influència que la pornografia exerceix en la formació de la sexualitat, tant a títol individual com generacional.
—Sense voler caure en psicologismes, el llibre sí que llança la pregunta de la influència del porno en la producció del desig. Això es veu molt, en l’evolució del personatge de l’Ernest. Al començament, el porno li sembla una absurditat, una dimensió totalment paral·lela al sexe: les seves primeres relacions no hi tenen res a veure, i ell no pensa gens en el porno com a model. Però aleshores té aquesta experiència amb la Jackie, que és on ell uneix aquests dos llenguatges, i a partir d’aquí s’obre una nova dimensió de fantasies.

—A la primera part, de fet, el narrador diu, sobre l’Ernest i els seus amics: “Si algú els hagués jurat que el porno afectaria la seva producció de desig a cinc o deu anys vista, haurien rigut a cor què vols.”
—És clar, és que és això. La meva sospita és que el pas és una mica així: que penses que el porno no t’influiria mai i que efectivament no t’influeix, al començament de la teva vida sexual, però que arriba un punt en què se t’obre una dimensió cap al porno i en comences a treure referents i pràctiques a imitar i a explorar.

—Canviem de tema. Un dels trets més distintius de la novel·la és l’imaginari conceptual a què recorre el narrador, en què referències a l’obra d’artistes com Lessing, Auden i Bergman conviuen amb un torrent d’al·lusions a mems i més exabruptes d’internet.
—Intuïtivament, et diria que incloc totes aquestes referències, ras i curt, perquè jo –i tots els qui estem tan ficats en Twitter i, concretament, en l’esfera anglòfona de Twitter– penso així: que les profunditats d’internet són el canal que em connecta amb una sèrie de referents morals que m’empenyen a fer-me les preguntes importants. Jo, moralment, he après molt de Twitter.

—Destaca, també, l’ús d’expressions i conceptes derivats de l’anglès, sovint sense traduir al català.
—En aquest país, en general, hi ha molta gent a qui li interessa molt més la llengua que no la literatura. Crec que allò que hem de fer amb la llengua és fer-la servir per explicar el nostre món, i que això és el que la fa forta. Això, al cap i a la fi, és el que vull fer amb la novel·la, molt més que no pas presentar un català més polit o reivindicar expressions més genuïnes.

—S’ha dit que aquest llibre és un llibre d’idees. Per què, doncs, heu optat per a escriure’l com a novel·la, i no pas com a assaig?
—En els assajos tu defenses una cosa, i te les has d’empescar perquè tot tendeixi cap a allò que defenses. La contradicció, en un assaig, treballa en contra de l’autor. A la novel·la, en canvi, és a la inversa: tot allò que l’autor no sap, totes les contradiccions, juguen a favor seu. Una novel·la desplega l’experiència, apel·la al lector i li diu: “Mira que estranys, complexos, incomprensibles que som els éssers humans.” Iris Murdoch, en un assaig titulat The Sublime and the Good (“Allò que és sublim i allò que és bo”), defensa que el bon art celebra la derrota del discurs en el món, i que el mal art prova de dissimular aquesta derrota. És aquesta idea de les contradiccions de què parlava: si fas art és perquè vols acollir el misteri, venerar-lo, respectar-lo, no pas liquidar-lo a còpia de diagnosticar. Sempre penso que la ficció és més interessant per això, perquè abans de començar a escriure no et cal saber la resposta.