30.10.2022 - 21:40
El setembre del 1985 un tribunal civil va jutjar i condemnar gran part de la cúpula militar de la dictadura argentina a diferents penes de presó, que incloïen dues cadenes perpètues per als màxims responsables: el dictador i ex-president Jorge Rafael Videla, i el comandant en cap Emilio Eduardo Massera. Era la primera vegada a la història que un tribunal civil condemnava una dictadura militar.
Ho explica, amb rigor, fermesa i emoció, el film Argentina, 1985, dirigit per Santiago Mitre i protagonitzat per Ricardo Darín, un dels grans èxits de la temporada. Va obtenir el premi FIPRESCI al darrer Festival de Venècia, i el premi del públic al millor film al recent Festival de Sant Sebastià. Distincions sens dubte ben merescudes atès l’alt nivell artístic, històric i polític de l’obra.
L’any 1985 a l’Argentina feia dos anys que s’havia recuperat la democràcia, després de set anys de dictadura militar. El president era Raúl Alfonsín, i el fiscal del cas, Julio Strassera. Els argentins comparaven en importància el procés amb el de Nuremberg. Va commoure tota la societat, que, per fi, veia ateses les seves demandes de veritat, justícia i reparació. A més, s’havia trencat el tabú de la por, i amb els anys la justícia condemnaria més de mil acusats de delictes contra la humanitat i jutjaria centenars de causes.
Es fa inevitable d’establir un paral·lelisme trist amb el cas de l’estat espanyol. Gairebé mig segle després de la mort del dictador Francisco Franco, la impunitat per als funcionaris de la dictadura, polítics, policies, guàrdies civils, militars i jutges que van vulnerar els drets humans ha estat total i absoluta. La llei d’amnistia del 1977, tan celebrada pels antifranquistes, va ser una llei de punt final. En l’article segon apartat f, es veu ben que clar que també són compresos en l’amnistia “els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones”. Entre aquests drets, és clar, hi ha el dret a la vida, i a la integritat física i mental.
L’any 1977 tota l’oposició es va enorgullir del text que alliberava els presos polítics i, a canvi, atorgava impunitat perpètua als franquistes i, per tant, impedia de fer justícia i reparar el mal causat a les víctimes i els seus familiars. Es calcula que a l’Argentina va haver-hi unes 30.000 víctimes. Sense comptar els crims de guerra, a Espanya, a la dècada dels quaranta, segons xifres de l’historiador Julián Casanova, es calcula que hi va haver unes 50.000 execucions, sense comptar els milers de morts per fam i malalties a les presons. A més, encara avui hi ha 140.000 desapareguts. I durant la transició “modèlica” hi va haver 134 morts víctimes de la violència policíaca. En aquells anys hi havia sectors policíacs que eren terroristes, a cara tapada (Batallón Vasco Español, GAL, Triple A…) o a cara descoberta.
Les dades són esgarrifoses, i la impunitat de què han gaudit els responsables, una il·legalitat contra totes les normes internacionals del dret humanitari, tal com ja han subratllat l’ONU i Amnistia Internacional unes quantes vegades.
Per mi és evident que aquest silenci legal ha influït molt en la percepció democràtica del present i de la història de la societat de l’estat espanyol, en què sens dubte també són protagonistes els partits catalans i bascs que elaboraven i votaven la constitució i la llei d’amnistia. S’han mantingut en el poder (i d’esquena a la justícia contra la dictadura) del 1977 als nostres dies. Les hipocresies no valen. Ho van fer entre tots. Per més que ara pretenguin dir alguns.
Denunciar la injustícia del pacte de silenci, contra la justícia, sobre els crims de la dictadura va ser tabú, i sovint objecte de censura o marginació, fins fa pocs dies. Malgrat els intents del jutge Baltasar Garzón o la querella argentina, la nova llei de la memòria democràtica, aprovada fa poc, continua esquivant la qüestió i, per tant, impossibilitant que es faci justícia sobre el franquisme. Com pot ser que encara els tinguin por, quan la majoria ja són morts?
El nou text segueix la tònica falsa i hipòcrita establerta per franquistes i antifranquistes durant la “modèlica” transició. La llei estableix que el règim franquista és il·legal, però manté vigent, contra l’opinió de Nacions Unides, la llei d’amnistia del 1977, que impedeix que s’investiguin i es jutgin centenars de milers d’il·legalitats i vulneracions de drets humans.
No han servit de res, doncs, la desena llarga d’informes que, d’ençà del 2008, l’ONU ha elaborat instant Espanya a privar d’efectes aquesta llei, perquè no es pogués aplicar per impedir de jutjar els greus crims de dret internacional comesos a l’estat espanyol el segle XX.
Argentina, 1985, una gran pel·lícula política
El film de Santiago Mitre narra amb rigor documental i el ritme intens que marca el gènere de pel·lícules de tribunals el procés, el judici i els pocs mesos d’investigació que la fiscalia va tenir per acusar i condemnar la cúpula de la dictadura militar argentina. El fiscal Julio Strassera i el seu ajudant Luis Moreno Ocampo, estratègicament, van decidir de reunir un equip jurídic jove que no tingués gaire relació amb els fets passats. Els joves van recórrer el país a la recerca de testimonis de tortures, segrests i desaparicions contra rellotge i superant moltes amenaces físiques.
Va ser el judici més important de la història de l’Argentina. Ricardo Darín fa una interpretació magnífica del fiscal Strassera, sotmès a amenaces, pressions, i envoltat d’un silenci espès, expectant, incògnit, fet de por i d’esperances. Es mou en un terreny pantanós, entre allò que veu i allò que tem, entre allò que ha viscut, allò que sap i allò que sospita. No pot confiar en ningú. Amb quatre precises pinzellades familiars i del seu entorn laboral, i, per contrast, amb l’actitud valenta i desimbolta dels joves del seu equip, el film fa una radiografia impressionant de l’estat d’ànim de la societat argentina, després de set anys de dictadura militar i trenta mil víctimes. El genocidi més gran de la història de l’Argentina, segons paraules del fiscal Strassera.
Els militars se sentien els salvadors de la pàtria després d’haver lliurat una guerra contra la subversió, segons que deien ells. Les proves, els testimonis i les paraules del fiscal Strassera revelaran al país la veritat dels fets. De fet, la justícia democràtica ofereix als militars la possibilitat de defensar-se, cosa que ells no van fer amb les víctimes de la dictadura. Hi va haver un genocidi, segons Strassera, que no va respectar ni els nadons. L’existència del judici, la transmissió televisiva i la tasca dels periodistes va ser fonamental per esquinçar el teló d’una realitat oculta, que, d’una altra banda, tothom havia viscut sense poder denunciar-la.
La por de les amenaces, de no poder arribar a condemnar-los i la investigació contra rellotge –els donen molt menys temps del necessari– no poden impedir el retrat acusatori final contra la cúpula del règim militar. Van arribar a aconseguir set-cents nou casos i més de vuit-cents testimonis. Un film emocionant i de gran valor polític i històric.
La pel·lícula reflecteix molt bé l’efecte alliberador que causa a la societat veure la justícia actuant contra dictadors i genocides. L’efecte alliberador i pedagògic, atès que la societat i els seus mitjans de comunicació s’impregnen de l’efecte de la justícia i assumeixen, sense dubtes, el relat de veritat per entendre allò que ha passat i construir un present i un futur en què l’assassinat i la tortura no siguin mai més una eina política. Tal com va dir el Fiscal Julio Strassera: “Fundar una pau basada no en l’oblit, sinó en la memòria. No en la violència, sinó en la justícia.”
Espanya: la impunitat total dels criminals franquistes en democràcia
Mirant la pel·lícula no podia evitar de tenir un record per a tots els juristes i advocats argentins i xilens que han lluitat, amb una constància i voluntat de ferro, fins a aconseguir de fer justícia en els seus països. Hi ha hagut dos fronts de batalla legal. L’un, a l’interior dels països; l’altre, a l’exterior, apel·lant al dret humanitari internacional, segons el qual els delictes contra la humanitat són universals i no prescriuen ni poden ser amnistiats, tal com passa a l’estat espanyol.
Després de la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón pel cas Gürtel, em vaig demanar què havia passat amb les 114.266 denúncies de desapareguts de la guerra del 1936-1939 i el franquisme que Garzón instruïa. Amnistia Internacional em va informar que justament ho investigava. El resultat es va publicar poc després a l’informe “Casos tancats. Ferides obertes”. La immensa majoria dels casos havien estat arxivats sense diligències.
En paral·lel, arran de la impossibilitat de fer justícia en territori espanyol, havia sorgit la iniciativa de la querella argentina. A Espanya no s’investigava res. Era i és evident que entre Espanya, l’Argentina i Xile hi havia –hi ha– un corrent de col·laboració i solidaritat per mirar de fer justícia a les víctimes de les dictadures respectives. La detenció d’Augusto Pinochet a Londres n’és un bon exemple.
Quan la jutgessa argentina María Romilda Servini de Cubría, que començava a investigar querelles sobre desapareguts i represaliats del franquisme, demanava a les autoritats espanyoles si ho investigaven, la fiscalia espanyola mentia i responia que sí. Aquells dies em vaig interessar molt per la qüestió. Vaig contactar i obtenir informació de fonts molt diverses. Entre les quals, Amnistia Internacional, la Comuna de Presos del Franquismo, Goldatu, l’associació basca de presos i represaliats i, sobretot, els advocats argentins que treballaven de l’estat espanyol estant en la causa que s’instruïa a Buenos Aires, Ana Messuti i Carlos Slepoy.
He pensat molt en el gentil, irreductible i combatiu Slepoy veient el film Argentina, 1985. Malgrat la feinada que ell i el seu equip tenien aquells dies, una feinada semblant a la que té al film l’equip de joves juristes que col·labora amb el fiscal Julio Strassera, Slepoy sempre tenia un moment per a atendre’t i explicar-se. Fer pedagogia i dignificar la idea de justícia també és una de les funcions que compleixen els juristes fets d’aquesta fusta. De fet, Julio Strassera en aquell judici va informar la societat d’allò que havia passat i que ja no calia tenir por, que existia la justícia i la separació de poders.
Carlos Slepoy va dedicar la vida a defensar les víctimes de les dictadures argentina, xilena, guatemalenca i espanyola, basant-se en la justícia universal i la defensa dels drets humans. Havia patit la repressió i la tortura en pròpia pell. A mitjan anys setanta va ser segrestat per la Triple A durant vint mesos a l’Argentina. Patí tortures i simulacres d’afusellament. Els segrestadors eren marins de l’Escola de la Marina de l’Armada (ESMA), que va ser un dels focus de tortura, assassinats i desaparicions més notables. Apareix sovint denunciada a Argentina, 1985 en el judici i en les investigacions de l’equip del fiscal Strassera.
Un any després, quan va ser alliberat, Slepoy s’exilià a l’estat espanyol, on continuà exercint la professió en pro de la justícia universal perquè els abusos i crims de les dictadures poguessin ser jutjats en qualsevol part del món. Quan treballava d’advocat per l’UGT, va intervenir en una plaça de Madrid per aturar un policia de paisà que intimidava un grup de joves amb una arma. El policia, que anava begut, va disparar l’advocat a l’esquena i li va causar lesions greus que, a la llarga, el van fer anar per sempre en cadira de rodes.
Slepoy treballà per aconseguir la detenció i judici d’Augusto Pinochet i del guatemalenc Efraín Ríos Montt. Assolí la cadena perpètua del militar Alfredo Scilingo i l’extradició de Mèxic de l’ex-militar i repressor de l’ESMA Ricardo Cavallo. Va obtenir moltes distincions per la seva lluita en defensa dels drets humans i la justícia. Es va morir el 17 d’abril de 2017, a seixanta-vuit anys.
Amb tota la documentació aconseguida, l’any 2013 vaig elaborar un dossier de quatre pàgines per al suplement Cultura/s de La Vanguardia, amb el vist-i-plau del consell assessor, del qual formava part. Vaig encarregar un dels articles a Carlos Slepoy i puc assegurar, per les converses que tinguérem, que s’hi va posar amb tota l’ànima. Explicar les seves argumentacions legals i explicar-les bé, per a tots els lectors, era una de les seves màximes. Malauradament, La Vanguardia va censurar aquell dossier. Vaig deixar de col·laborar amb ells i tots els articles es van publicar íntegres a VilaWeb.
Amb motiu de la mort de Carlos Slepoy, el 17 d’abril de 2017, VilaWeb va publicar la notícia i va recordar l’article que havíem publicat rescatant-lo de la censura. Es titulava: “La querella argentina. Una història d’anada i tornada.”
Entre més qüestions, l’advocat argentí, amb coneixement de causa per experiència pròpia en els casos Pinochet, Cavallo i Scilingo, escrivia: “Fins ara l’administració de justícia espanyola era la que havia treballat més exhaustivament en el camp de la justícia internacional. I, paradoxalment, l’administració de justícia espanyola és la que avui es nega, amb arguments fal·laços, a investigar els crims del franquisme i a jutjar-ne els responsables.” Explicava que el mateix Tribunal Suprem espanyol que havia condemnat Scilingo pels seus crims havia decidit “en una vergonyosa resolució que els crims del franquisme no podien ser investigats per la justícia espanyola”.
Aquesta realitat punyent, deia ell, es descriu així en un dels escrits presentats en la querella argentina: “Després de quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de democràcia, a Espanya no tan sols no hi ha una comissió de la veritat com les que es van instituir en molts països, inclòs el nostre: no hi ha ni un sol nen a qui s’hagi restituït la identitat; ni un sol responsable que hagi estat identificat; ni un a qui un jutjat hagi pres declaració; ni un sol encausat per la comissió d’algun dels múltiples, massius, generalitzats crims comesos.”
