Àlex Arenas: “No augmentar restriccions per Cap d’Any denota incompetència”

Àlex Arenas (1969) és doctor en física, investigador ICREA, i professor a la Universitat Rovira i Virgili de Matemàtiques i Ciències de la Computació. Els models d’Arenas i els seus companys de l’Alephsys Lab (URV) han servit per a predir l’espargiment de la pandèmia de la covid-19. Arenas també dirigeix la Càtedra de Ciència i Humanisme de la URV, dedicada a promoure els valors de la ciència a la societat, i té signats articles a revistes de prestigi com The Lancet, Nature i Physics Reports. Home de pocs pèls a la llengua, des del seu compte de Twitter fiscalitza amb dades les accions dels governs, amb qui es mostra crític. De les veus més partidàries, de sempre, d’endurir les restriccions, en aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb es mostra indignat amb les mesures poc restrictives del govern català per Cap d’Any i lamenta que, tot i poder-ho fer, Catalunya no ha excel·lit en la gestió.

—El dia que el govern català va anunciar que no augmentava les restriccions per Cap d’Any, vau escriure: “No és una innocentada, és incompetència en majúscules”.
—Penso que és una decisió absolutament errònia. Prendre una decisió com aquesta demostra incompetència. La majoria d’epidemiòlegs i metges que saben com està la situació s’han pronunciat de la mateixa manera. En la situació en què ens trobem, no té sentit no augmentar les restriccions. No augmentar restriccions per Cap d’Any denota incompetència, sí.

—Quines mesures hauria pres Àlex Arenas?
—Restricció de mobilitat social. S’ha d’evitar que hi hagi les trobades de Cap d’Any. És un esdeveniment accelerador de la pandèmia, com ho ha estat el pont de la Puríssima. I Nadal, en certa manera, però encara no ho sabem. Però el Cap d’Any és encara més festiu, més perillós. I ara ja no seran trobades tranquil·les, un sopar en un menjador. Ara serà una celebració festiva que ens portarà a una acceleració. No diem res fora de context. Mireu Europa. Com a mínim havíem de prendre aquesta restricció: evitar trobades de Cap d’Any.

—Xifres que ajudin el lector a entendre per què no hauria de celebrar el Cap d’Any fora del seu menjador.
—Aquesta darrera setmana, la mitjana diària a Catalunya és de 2.000 infectats. Estadísticament, sabem que un 20% d’aquests positius acabaran hospitalitzats. Això són 400 persones. I d’aquest 20%, un 5% necessitaran UCI. Això són 20 persones cada dia. Doncs aquest ritme no baixa. Puja. El famós RT està per sobre d’1. Si no es corregeix, sobretot per Cap d’Any, això serà prémer l’accelerador epidèmic. Nosaltres, amb situació semblant a altres països europeus però amb una ocupació hospitalària més preocupant, amb més ocupació a les UCI, no prenem mesures que ens ajudarien.

—Àlex Arenas parla d’un “govern en la inòpia, feble, assessorat per aquells que els ballen l’aigua, i que responsabilitza els ciutadans”. Què voleu dir?
—Tant jo com molts altres científics no sabem qui assessora el govern. Qui són els experts que els assessoren? Qui? Si tenen assessorament, no funciona, o va en contra del que diu la comunitat científica. Si tenen assessors, que poden ser dins el departament, està clar que els hi ballen l’aigua. Són els que donen peu que es prenguin les decisions. A mi em sobta. Tothom s’ho demana i ningú sap posar noms. Com és que no en sabem els noms? A Anglaterra, a Alemanya, se sap qui són els comitès. I les seves opinions, també. I després els governs prenen les decisions polítiques, que a vegades no coincideixen amb els científics. Només faltaria. Hi tenen dret. Però la informació és molt més transparent.

—Quin fracàs del periodisme, no saber el nom dels assessors científics del govern català.
—La frase és vostra. Però sí, crec que són coses que s’han de saber. El més important en una pandèmia és que tothom tingui clar quin és el flux d’informació i com es pren la decisió. Imagineu-vos que per alguna raó el govern no disposés d’informació prou bona. Podríem detectar-ho. Ara no.

—Quina és la darrera vegada que heu parlat amb el govern català? Us han consultat mai?
—El govern no és que passi. A vegades truquen i parlem. De trobades, en vaig fer diverses amb el president Torra. Després de Torra, una. La consellera Budó m’ha trucat unes quantes vegades. Ara, jo us puc dir una cosa: no m’he reunit mai amb el Departament de Salut. Mai. I no tanco portes ni penjo telèfons. A ningú. Qui em truca em troba. No ho sé, potser sóc una persona que no va amb mitges tintes. Si a vegades les formes em maten, ho sento. Puc dir les coses de mala manera, però no puc callar davant un error evitable. I si jo m’equivoco, seré el primer a rectificar. Hi ha gent que voldrà salvar la cadira, dir el que es vol sentir i sempre tranquil·litzar. No és el meu cas: jo no em tranquil·litzo quan veig les xifres de morts.

—Quines mesures hauríeu pres que no s’han pres, més enllà de Nadal?
—Fa molts mesos que demano una planificació estratègica a mitjà i llarg termini per a evitar de posar el fre de manera sobtada. Això destrossa el teixit socioeconòmic del país. Des del setembre demano que la disminució de mobilitat, que necessitem de manera constant, sigui sostenible. I això només es pot fer amb gent que pugui deixar de moure’s però continuar treballant o estudiant. Això demano: teletreball i telestudi. Al març vam arribar al 30% de teletreball, i ara estem per sota del 10%. Per tant, hi ha un 20% de persones que podrien teletreballar perfectament i no ho fan. Es mouen per anar a treballar i no caldria. Quant al telestudi: de tercer i quart d’ESO fins a la universitat es pot fer telemàtic. Dels 14 anys en amunt. Si féssim això, reduiríem en 850.000 persones la mobilitat diària. Afegint-hi el teletreball, serien 1,5 milions de persones que deixarien de moure’s tant. Amb aquests dos elements, més un sistema de testatge que fos prou ampli perquè la gent pogués fer el test antigen a la farmàcia o comprar-lo a i fer-lo a casa, la malaltia es podria haver controlat des del setembre d’una manera molt més efectiva. Malauradament, no s’ha pogut fer. No dic que no s’hagi volgut.

—Què voleu dir?
—Que el teletreball no el podíem impulsar des de Catalunya. És competència estatal. S’ha recomanat, però ningú n’ha fet cas. I la teleeducació és un tema pendent. Falten 300.000 ordinadors que no han arribat, demanats al juliol. Tampoc no s’ha pogut fer. Finalment, els tests no els podem tenir a les farmàcies, ni els hem comprat per tenir aquestes dates, i el sistema de testatge ha baixat de manera rellevant. Per exemple, mireu els festius: hem passat de 30.000 PCR i 25.000 test (el dia 23) a 5.000 PCR i 3.000 tests (el dia 25). Amb aquesta situació, salten les alarmes del sentit comú. No s’entén la decisió del govern d’anunciar el canvi de Ferrovial i cap més mesura. És una mica preocupant.

—Sobre les escoles, vau alertar molt del perill d’obrir-les, però al final no han estat focus. La vostra previsió va fallar, potser? Per què no han estat un focus tan destacat com semblava?
—El que vaig dir a Twitter s’ha complert perfectament: hem tingut més de 40.000 famílies confinades. No era una broma. També és cert que al setembre la majoria de nens a qui es feia la prova no donaven positiu. I després, d’alguna manera, els nens de menys de dotze anys sembla que tenen una susceptibilitat que és la meitat de l’adult. La probabilitat de contagiar-se dels nens és més baixa. I si és així, sóc el primer a preferir l’educació presencial. Penso que és ideal. Però tenim tota aquesta franja de l’adolescència, dels dotze en amunt, on la cosa es complica. Hem tingut un desconeixement absolut de com es feia el procés de salut a les escoles. Escoles sense cap cas, n’hi ha hagut. Però us asseguro que també hi ha hagut instituts amb infeccions de 48 nens i més de 200 alumnes confinats, i no s’ha tancat l’institut. Els mestres, que no el departament, van fer tot el possible perquè l’escola fos segura: al principi es deia que la màscara no caldria. Doncs no ens l’hem treta. Les mesures d’higiene, amb hidroalcohòlic, em consta que s’han fet perfectament, i que han fet circuits perquè els diferents grups no es creuessin. I sobretot, van obrir finestres i portes, ventilació, tot i que Educació no feia cap resolució. Els mestres es van avançar. I això ens ha salvat els mesos després de l’estiu. Però compte: comença l’hivern i el fred fort.

—Què voleu dir?
—Que ja no es pot ventilar igual. I si aneu a les dades d’educació, veureu que el nombre de casos, a les escoles, sobretot als instituts, ha estat elevadíssim. Em sembla dolent no haver fet l’aposta telemàtica de l’educació. Una aposta complexa per al departament, les escoles i les famílies. Ho sé. Però era una manera de tenir una sortida els mesos que ens vénen d’hivern, quan hàgim de tancar finestrers i portes pel fred que pela. No he dit mai que les escoles hagin de tancar tant sí com no. Vaig dir que havíem de tancar dues setmanes per revisar la ventilació, tant a primària com a secundària. Això sí. Vaig dir-ho i ho mantinc. Què pot passar? Que ara al gener no puguem començar el dia 11. L’única cosa que dic és: prenguem mesures.

—Tancar del tot, com al març, pagar diners als afectats que no poden teletreball i tornar a obrir amb cap cas. Seria aquesta, la solució?
—Sí. Però com heu dit, en països que ho poden pagar. Nosaltres es veu que no ho podem pagar.

—Que el govern Sánchez s’endeuti. El topall de dèficit no hi és. Si cal que ens tanquin, que ho facin, i paguin.
—No hi puc estar més d’acord. El govern Sánchez és patètic. S’ha rentat les mans amb l’epidèmia. En el moment que passa la responsabilitat a les comunitats autònomes, no vol fer res que tingui una repercussió, pel cost que té. I no el volen pagar. I ens deixen a les comunitats, i a Catalunya en particular, que hem de resoldre el problema amb el poc que tenim. Per això posava damunt la taula aquests dos elements, teletreball i telestudi, per les restriccions que tenim. Ja m’agradaria que el govern espanyol posés els diners i s’endeutés tant com calgués. Però hem d’intentar sobreviure quan això no passa. Recorrem a substància grisa. Perquè bé hem de fer alguna cosa per salvar el nostre país. No pot ser que a Catalunya estiguem a 16.000 morts. No pot ser, aquest degoteig de 30 i 40 morts diaris a Catalunya. Ho prenem com a normal. I no ho és. No ho és.

—Com veieu la vaccinació?
—La vacunació és la sortida d’aquesta epidèmia. Sens dubte. Enguany tindrem la vacunació, alguns tractaments que seran efectius per a persones crítiques, i un nombre de tests molt més elevats, perquè el test d’antigen serà molt més comú. Tothom en tindrà i es farà servir per anar a molts llocs. Però no té sentit que convertim aquesta il·lusió i un panorama de futur optimista en una idea immediata. No ho serà. Si ho plantegem així, pagarem una factura molt cara. El procés de vacunació trigarà molts mesos. La immunitat de ramat no hi serà, diria, fins a final del 2021. Només aleshores podríem fer vida més normal. Tindrem la sensació de falsa seguretat quan el sistema sanitari es comenci a descongestionar, però encara no tindrem immunitat de ramat. Perill. La gent voldrà fer vida normal i no serà possible. No serà possible. Hem arribat a mitja marató, ara ens ve una pujada important, gener i febrer, l’hem de passar, i després la cosa es relaxarà. La vacuna, els tractaments, i els tests de manera massiva entraran en joc. I ens plantejarem recuperar aire i respirar. Però el final tardarà.

—Voleu afegir res o subratllar cap idea?
—Tenim un país que ho podia haver fet molt bé. Teníem un president, ara destituït, que es va prendre la pandèmia com jo no he vist que ho fes cap altre dirigent polític. Cap altre. Hem passat a un escenari molt més complex, a prop d’unes eleccions, on hi ha guerres que potser són normals en política, però que en plena pandèmia ens fan mal. Necessitem força i unió. I la teníem. Teníem la força intel·lectual per a fer-ho i els elements. Em fa ràbia, perquè ho podríem haver fet molt bé.