22.02.2019 - 21:50
Les eleccions de demà a Sardenya són un punt d’inflexió tant per a la política italiana com per a la dinàmica pròpia del territori, perquè un candidat sobiranista, en un estrany equilibri de pactes, pot aconseguir la presidència. L’illa és una de les cinc regions amb un estatut especial, que li reconeix l’especificitat i li dóna autonomia en matèries com la planificació urbanística, l’agricultura i autoritats locals.
Si s’hi afegeix el canvi que s’esdevé en la política italiana, on la Lliga Nord es pot consolidar com a gran partit estatal, aquestes eleccions poden ser clau quan falten pocs mesos per a les eleccions europees.
Un territori isolat
L’illa de Sardenya es caracteritza per ser principalment rural, empobrida, amb un problema de despoblació, poca presència d’italians d’altres regions i una sensació d’haver estat abandonats pel govern de Roma.
La situació ha portat a un sentiment de pertinença molt fort, i vora dos terços de la població se senten més sards que no pas italians. Per contra, durant molt de temps, la majoria de la població ha menystingut la cultura i llengua pròpies (sard, català i cors), si bé recentment hi ha hagut una recuperació cultural i s’han posat més en relleu.
Justament, en aquesta legislatura, s’ha aprovat una llei que reconeix el català i la resta de llengües i obre la porta a l’ús oficial del sard a l’administració pública, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Malgrat el retrocés, un 51% de la població parla sempre o sovint una de les llengües pròpies.
La reivindicació va més enllà de la cultura. Amb un PIB per capita inferior al de l’estat (8.000€ per habitant menys), gairebé tots els habitants defensen la sobirania fiscal i consideren que són maltractats i que reben menys d’allò que els pertocaria. En són exemples l’extracció estatal dels recursos energètics, poc respectuosa amb el territori, la manca d’inversió en infrastructures, l’establiment forçat de bases militars o l’enviament a l’illa de residus d’altres territoris.
Del posicionament polític a l’electoral
Pel que fa a la relació que volen mantenir amb la resta de l’estat italià, un 41% dels sards defensa la independència, segons una enquesta recent, mentre que un 59% prefereix altres opcions, com ara una autonomia més gran (46%) o, simplement, mantenir el model actual (13%).
Però el fort consens sobre el menysteniment i la defensa de més autogovern no ha consolidat pas grans partits locals. El sobiranisme s’ha mantingut molt fragmentat i la majoria de la població es manté al marge de la política, les institucions i els partits.
A més, els partits d’àmbit estatal establerts a l’illa han incorporat un fort discurs regionalista, amb crítiques habituals a l’abandonament i la manca de polítiques del govern italià.
Un sobiranista al capdavant de la nació?
Els partits sobiranistes van arribar a assolir, plegats, un 26% dels vots el 2014, però la fragmentació va fer que només aconseguissin vuit escons de seixanta. El partit amb un millor resultat va ser el Partit Sard d’Acció, que anava dins la coalició de dretes i va aconseguir un 4,7% dels vots i tres escons. I aquesta vegada és molt probable que governi l’illa.
Primer de tot, cal explicar el sistema electoral de Sardenya. Hi ha dues votacions, una per a la presidència i una altra per a la llista de partit. El presidenciable que obté més vots és elegit president, i si ha obtingut més d’un 25% dels vots (cosa habitual), li atorguen automàticament la majoria absoluta d’escons. La resta de diputats són elegits per un sistema proporcional, amb un llindar del 10% per a les coalicions i un 5% per a les llistes que es presenten en solitari.
El sistema beneficia presentar candidats de consens. I els equilibris en la política estatal han portat a una situació ben curiosa a Sardenya. Si, fins ara, Força Itàlia havia estat el referent de la dreta, ara la cosa és ben diferent.
La formació d’extrema dreta Lliga Nord, que en les eleccions italianes del 2013 només va assolir 1.327 vots a Sardenya (0,1%), s’ha reinventat en un partit d’àmbit estatal, posant l’accent en la immigració i la relació amb Europa (i no en el discurs nord-sud), i això ha transformat les expectatives a Sardenya.
Aquesta vegada, la Lliga Nord pot ser la principal força de la dreta, cosa que també seria un nou revulsiu de cara a les europees. Com que Força Itàlia encara manté un ampli suport organitzatiu i a les institucions, la solució ha estat situar al capdavant de la candidatura el soci minoritari, el Partit Sard d’Acció, amb el seu secretari general, Christian Solinas.
L’independentista Partit Sard d’Acció
Des del seu sobiranisme, el Partit Sard d’Acció ha mantingut històricament una vocació transversal. Ha format part d’aliances tant d’esquerres com de dretes. Un suport moderat, però clau per a decantar majories.
El 1981, va definir en el primer article del seu estatut que l’objectiu del partit era ‘afirmar la sobirania del poble sard i dirigir la nació sarda a la independència’. A més, va entrar a formar part de l’Aliança Lliure Europea, on hi ha les forces sobiranistes d’arreu d’Europa.
El partit ha mantingut un posicionament ambigu, entre una actuació autonomista i un discurs sobiranista. Aquesta darrera dècada, ha presentat dues vegades una moció per a proclamar la independència (2009 i 2012) i, emmirallant-se en Catalunya, ha reclamat un referèndum d’autodeterminació.
Però aquesta legislatura ha trencat l’ambigüitat i l’any passat va signar un acord electoral amb la Lliga Nord. Per una banda, el pacte ha provocat una crisi al partit, que ha estat suspès de l’Aliança Lliure Europea, i ara es preveu que tingui un suport baix. Però per una altra banda, ha aconseguit un senador i molt possiblement tindrà un poder inimaginable fins fa poc.
La reorganització sobiranista a l’illa
La resta del sobiranisme difícilment entrarà al consell regional, aquesta vegada. Ara fa cinc anys, els vuit escons que es van assolir (tres dels quals del Partit Sard d’Acció), van ser per haver format part de les grans coalicions. També es va presentar una candidatura netament independentista, Sardenya Possible, on la presidenciable va recollir un 10,3% dels vots i les llistes de partit un 6,8%, un resultat insuficient per a obtenir cap escó.
En aquestes eleccions, el mapa ha canviat, però no han crescut pas les possibilitats d’èxit. Les tres formacions que van obtenir escó gràcies a formar part del bloc de centreesquerra no repeteixen en aquest bloc, i això també serà una dificultat extra per a la candidatura de Massimo Zedda, batlle de Càller i principal rival de Solinas.
El Partit dels Sards (2,7%) ha decidit de presentar-se en solitari, mentre que els Moros Rojos (2,6% i dos escons) i Independència República de Sardenya (0,8% i un escó) s’han unit per formar la coalició Autodeterminació, que inclou també part de la candidatura Sardenya Possible. Els sondatges li atorguen un 3% dels vots.
En canvi, el partit ProgReS, també de la coalició Sardenya Possible, ha format, juntament amb antics membres del Partit Sard d’Acció i l’ex-president de Sardenya, Mauro Pili (2001-2003), un moviment sobiranista anomenat Sards Lliures, que s’estima que obtindrà entre el 4% i el 6% dels vots.
Una candidatura unitària garantiria amb força seguretat l’entrada a l’assemblea. Però les crides han estat infructuoses. De manera que les tres candidatures quedaran, molt segurament, fora del nou consell.
Pel que fa a l’Alguer, tot i la victòria del candidat de centreesquerra a Sardenya el 2014, a la ciutat va guanyar la coalició de la dreta (47% vs. 40%) i el sobiranisme no va obtenir un resultat gaire diferent del de la resta de l’illa. Per tant, tot plegat ajuda la candidatura de Solinas, si no hi ha cap gran canvi.
Un nou horitzó
Però les eleccions, i el seu resultat, obriran una nova etapa. Que el govern l’assumeixi un dirigent sobiranista, tot i que és només de retòrica i ho fa de la mà de l’extrema dreta, pot sacsejar el mapa polític de Sardenya.
El fet de trencar l’hegemonia dels partits estatals pot afavorir que la resta del sobiranisme construeixi una alternativa forta de cara a futures eleccions, tenint en compte que poden quedar fora del parlament i que el Partit Sard d’Acció s’alia amb la Lliga Nord. També es podrà comprovar si els antics votants del Partit Sard d’Acció li giren l’esquena després d’aquest pacte ominós.
El resultat pot mostrar la necessitat de tenir formacions fortes d’obediència sarda que portin a la convergència i, a la vegada, situar la qüestió nacional al centre del debat. Les eleccions seran un punt d’inflexió en la política sarda, habitualment complexa, encara amb la incògnita si serà per bé o per mal.
