La guerra comercial contra el vehicle elèctric xinès s’infiltra al cor de la transició energètica

Un 100%. Aquest és l’aranzel que el president dels Estats Units, Joe Biden, anuncià la setmana passada sobre la importació de vehicles elèctrics xinesos. La decisió, a efectes pràctics, expulsa els productors xinesos del mercat nord-americà. El nou paquet de tarifes de Biden no és pas un exabrupte electoralista, sinó el reflex d’un tomb estratègic més profund cap al proteccionisme, que amenaça la transició energètica, perquè la subordina a les prioritats geostratègiques de les grans potències, en un moment clau en què els objectius de l’Acord de París semblen com més va més inassolibles.

L’hegemonia xinesa agafa els Estats Units a contrapeu

Tot i que l’atenció mediàtica s’ha centrat en els aranzels sobre el vehicle elèctric, segurament per la magnitud i l’abast de les noves tarifes, les imposicions anunciades la setmana passada per Washington va molt més enllà del sector automobilístic. Entre els béns afectats pels nous aranzels –més d’una dotzena– hi ha productes com ara els semiconductors (50% a partir de l’any vinent), les bateries d’ió de liti per a vehicle elèctric (25% a partir d’enguany), els plafons elèctrics (50% a partir d’enguany) o bé el grafit i més minerals estratègics com ara el coure, el manganès i el zinc (25% a partir de l’any vinent). La gran majoria d’aquests béns d’origen xinès, amb l’excepció notable de minerals com el grafit, ja eren sotmesos a aranzels en les importacions als Estats Units, però les mesures anunciades dimarts passat per Biden els multipliquen –en el cas dels vehicles elèctrics, els quadrupliquen.

Per bé que la Casa Blanca ho ha negat, es fa difícil de no apreciar en la mesura un component electoralista. A mesura que s’acosten les votacions presidencials del novembre, Biden sembla decidit a presentar-se com un defensor de les classes treballadores amb l’objectiu de seduir electors d’estats amb una base industrial àmplia, com ara Pensilvània, que es debaten als sondatges entre Trump i el president actual. Aquesta estratègia, que Trump ja va seguir amb èxit a les eleccions del 2016, s’ha pogut entreveure en més moments de la presidència de Biden, com ara quan s’oposà a la venda a un conglomerat japonès del productor d’acer US Steel (amb seu, precisament, a Pensilvània) o bé quan se significà a favor dels treballadors de l’automòbil en l’onada de vagues al sector de l’any passat.

Rere aquest paquet d’aranzels, tanmateix, hi ha una motivació estratègica més profunda. La cursa global per la descarbonització ha evidenciat fins a quin punt Pequín controla les cadenes de producció i subministrament de sectors destinats a ser clau en un món sense combustibles fòssils. L’any passat la Xina va ser responsable d’un 80% de la producció mundial de plafons solars i també d’un 66% de la producció mundial de bateries de cotxe elèctric. Per si no n’hi hagués prou, Pequín també controla la gran majoria de la producció mundial de minerals clau per a l’elaboració de bateries elèctriques i més productes estratègics per a la transició energètica, com ara el liti (65%), el cobalt (77%), el grafit (91%) i les terres rares (92%).

El control de Pequín sobre aquestes cadenes de subministrament –combinat amb un excedent productiu que ha empès els productors xinesos a exportar un volum com més va més gran de béns als mercats internacionals, arran de la feblesa de la demanda domèstica– ha fet desplomar el preu de béns com ara les plaques solars. Això, de retruc, ha fet minvar considerablement els marges de la resta de productors mundials, i ha posat en qüestió els intents de les grans economies occidentals de potenciar la producció de béns i tecnologies verdes estratègiques dins les seves fronteres.

Aquesta hegemonia xinesa és la clau que ajuda a entendre un dels grans projectes legislatius, i polítics, de l’administració Biden: el de construir i consolidar una base industrial verda per a poder avançar en la transició energètica sense haver de dependre d’un dels seus principals rivals geopolítics. La seguretat nacional exerceix un paper molt destacat en aquest càlcul estratègic: si les xifres de producció actuals es mantinguessin indefinidament, Washington podria arriscar-se a perdre l’accés als mercats de recursos i béns clau per a la transició energètica que ara controla la Xina, com ara el dels plafons solars o el dels semiconductors, en cas d’un hipotètic conflicte a gran escala –comercial o militar– amb Pequín. En aquesta direcció apunta la llei de reducció de la inflació, una les grans fites legislatives de l’administració Biden, que, entre més mesures, ofereix un programa generós d’incentius fiscals per a les empreses que produeixin vehicles elèctrics als Estats Units o per als consumidors que comprin vehicles elèctrics nord-americans.

La quadruplicació dels aranzels sobre els vehicles elèctrics d’importació xinesa també sembla respondre a aquesta lògica: els automòbils xinesos equivalen ara a menys d’un 3% de les vendes de vehicles elèctrics dels Estats Units, per la qual cosa les noves taxes semblen més preventives (orientades a evitar que la demanda de cotxes xinesos al mercat nord-americà acabi desplaçant el vehicle elèctric local) que no pas reactives (orientades a limitar a efectes immediats la importació de vehicles elèctrics xinesos).

La transició energètica perilla?

Els aranzels sobre la importació de vehicles elèctrics xinesos han estat una gran notícia per als productors nord-americans, però molts analistes temen que aquestes barreres d’entrada a uns models significativament més barats encara posi més traves a la transició del vehicle de combustió al del vehicle elèctric, un sector que aquests darrers mesos ja havia registrat unes xifres de vendes molt decebedores als Estats Units. L’estancament de les vendes de vehicles elèctrics, de retruc, tindria un efecte negatiu sobre una colla de sectors que en depenen directament, com ara les estacions de càrrega. Una baixa proliferació d’estacions de càrrega, alhora, pot dissuadir els consumidors nord-americans de fer el canvi al cotxe elèctric, cosa que desfermaria un cercle viciós que no faria sinó consolidar una situació clarament decantada cap als combustibles fòssils.

Encara promet ser més significatiu l’augment dels aranzels sobre béns intermedis com ara les bateries, l’encariment de les quals repercuteix directament en tota mena de tecnologies clau per a la descarbonització (com ara les plaques solars). Atès que la majoria de bateries elèctriques es continuen produint a la Xina, a curt i mitjà termini els productors nord-americans no tindran més remei que assumir aquests costs i traslladar-los als clients, cosa que encara pressionaria més sectors com ara el de les plaques solars.

El cas dels aranzels nord-americans sobre el vehicle elèctric xinès il·lustra una veritat fonamental de la transició energètica: les polítiques de reducció d’emissions continuen sense poder-se imposar a les prerrogatives de la seguretat nacional i l’electoralisme, ni tan sols en un moment en què a tot el món hi ha el risc d’incomplir fins i tot els compromisos més laxos de l’Acord de París.

Però el tomb de Washington també és simptomàtic d’una fractura creixent, i més profunda, en l’ordre econòmic i geopolític mundial. Lluny de capgirar la tendència proteccionista del seu predecessor, Biden no tan sols ha decretat noves tarifes sobre la importació de béns estratègics xinesos, sinó que ha optat per mantenir íntegrament el controvertit paquet d’aranzels introduït entre el 2018 i el 2019 per Donald Trump.

Val a dir que l’estratègia de Biden i Trump en matèria de política comercial no és idèntica: si Trump va imposar tarifes de manera generalitzada sobre un ampli ventall de béns per a protegir els productors nord-americans de la competència internacional, els aranzels de Biden –de caràcter molt més focalitzat– s’emmarquen en una estratègia comercial més àmplia, que inclou també mesures com ara incentius fiscals i programes d’inversió pública, per a consolidar una base industrial verda als Estats Units i protegir-la de possibles competidors. La filosofia de fons, tanmateix, és molt semblant: després de dècades de pregonar les virtuts del lliure comerç, qui abraça el proteccionisme per a frenar l’embat industrial xinès és ara Washington, encara que això impliqui contravenir directament les directrius d’organismes com ara l’Organització Mundial del Comerç (OMS).

Europa, en una cruïlla estratègica

Una altra incògnita és com reaccionarà ara Europa, atrapada entre dos blocs comercials com més va més antagònics. A final de l’any passat, la UE ja va obrir una investigació contra productors de vehicles elèctrics xinesos, que acusa de violar les lleis de competència europees pel fet d’haver-se beneficiat de subsidis al seu país. És previst que de la investigació, que s’hauria de cloure aquest juliol a tot estirar, se’n derivi la imposició d’aranzels a les companyies investigades. Atès que aquestes tarifes aniran exclusivament dedicades a compensar l’impacte dels subsidis, tanmateix, la majoria d’analistes preveuen que siguin temporals i molt més modestes que no les nord-americanes.

Sigui com sigui, la investigació ha estat rebuda amb una fredor glacial a Alemanya, temorosa de qualsevol mesura que contravingui els interessos de Pequín i, de retruc, allunyi la indústria automobilística del lucratiu mercat xinès. No és casualitat que Berlín, el motor econòmic d’Europa i un dels principals exportadors de vehicles al mercat xinès, també s’hagi erigit en un dels grans crítics internacionals als aranzels de Biden.

“L’única cosa que fa el proteccionisme és encarir-ho tot. […] Necessitem un comerç que sigui just i que sigui lliure”, declarà la setmana passa el canceller alemany, Olaf Scholz, a Estocolm. I afegí: “No ens n’hem d’oblidar: els productors europeus venen a la Xina molts vehicles que produeixen a Europa. Aquesta és potser la diferència clau en la manera com veiem les coses.”

Alemanya, certament, no és un cas aïllat a Europa. Aquests darrers anys, el govern hongarès que encapçala Viktor Orbán ha pres posició com a soci clau a Europa de BYD, el gegant del vehicle elèctric xinès a Europa, una companyia que París fa mesos que festeja activament perquè obri una planta a l’estat francès. Un altre gegant automobilístic xinès, Chery, ha estat el responsable de revifar la producció automobilística a l’antiga planta de Nissan a Barcelona, on és previst que acabi traslladant part de la producció de la seva gamma de vehicles elèctrics.

Els aranzels nord-americans deixen Europa, doncs, en una cruïlla estratègica. El bloc, d’una banda, podria seguir els passos dels Estats Units i limitar l’accés dels consumidors europeus als béns verds xinesos. D’aquesta manera sacrificaria el progrés en matèria de reducció d’emissions a l’altar dels interessos dels seus productors. Però també podria voler seguir el camí contrari: estimular l’adopció de béns i tecnologies verdes europees –amb mesures com ara subsidis o incentius fiscals– i, simultàniament, deixar la porta oberta a les importacions xineses per a abaratir tant com fos possible el cost de la transició energètica. Atès el lideratge xinès en la indústria verda, sembla difícil que la ruta cap a un món sense emissions no acabi passant, ineludiblement, per Pequín.