Tenim un repte: l’aranès

Dissabte passat, alguns membres del Consell Lingüístic Assessor del Departament d’Educació vam fer una trobada amb membres del Consell Consultiu de l’Aranès amb l’objectiu de debatre el document que vam elaborar i veure fins a quin punt era adaptable a la situació de l’aranès a l’escola.

La reunió la va presidir la síndica de l’Aran, que va tenir una participació molt activa i va assistir a tota la reunió. Remarco aquest fet perquè, segons la meva experiència, no és gaire habitual. Generalment, els polítics et saluden i desapareixen. En tot cas, crec que puc concloure d’aquest gest que l’interès per la llengua de la síndica és genuí i espero que la col·laboració entre tots dos consells tingui continuïtat perquè la trobada va ser molt interessant.

A més dels membres dels dos consells, a la reunió hi van assistir alguns tècnics i docents i les seves aportacions em van fer recordar, d’una banda, el compromís que havíem viscut aquí en moments més esperançadors i, d’una altra banda, la consciència que, encara que l’ensenyament no ho pugui fer tot, no pot relaxar-se ni un moment.

En molts sentits, els problemes de què van parlar són els mateixos que tenim aquí: baixada en l’ús, poca competència en la llengua en la majoria d’alumnes i també en els professors, poca estabilitat en les plantilles que, sumada a la mobilitat de les famílies, fa que tot allò que aconsegueixes un curs ho hagis de recomençar el següent, a més, és clar, de l’absència de la llengua en les xarxes socials i en els mitjans de comunicació, que fan que la llengua es vegi cada cop més com una qüestió acadèmica que no com a un element per a conviure.

Un altre dels elements en comú que vam trobar és la manca de consciència entre els ciutadans de la situació de la llengua. No hi ha la percepció d’amenaça generalitzada malgrat la davallada evident en els darrers anys. Això pot semblar paradoxal en una llengua amb tan pocs parlants, però segur que respon a allò que hem observat tantes vegades: que, quan una llengua es mor, els parlants no s’adonen de què passa fins que ja no hi ha res a fer.

Més enllà dels trets en comú que vam identificar, però, va aflorar una qüestió que, si no fos perquè la podien justificar amb dades, podríem pensar que és una qüestió de percepció: els catalans en general i el govern de la Generalitat de manera més evident tracten l’Aran com els espanyols –i el govern espanyol– tracten Catalunya. No sé si es pot entendre com a paternalisme (ells tots sols no poden) o com una simple qüestió de poder, però el fet és que moltes decisions no es poden prendre i molts projectes no es poden implantar perquè no controlen els recursos.

Quan ens van convidar a la trobada, jo tenia clar que hi anava a escoltar, i que hi anava perquè hi ha coses que no pots experimentar en una trobada virtual. La sensació que vaig tenir era, per una banda, que la lluita continua, però, d’una altra banda, que no poden fer perquè massa sovint no els deixem fer. Tampoc no sé si això és una política explícita o si senzillament és incapacitat de posar-se a la pell de l’altre, però per mi va ser decebedor constatar que els catalans anem a l’Aran a fer d’espanyols.

Això segurament es pot expressar més bé i jo no trobo les paraules, però tinc el convenciment –i l’he tingut sempre– que a l’hora de revitalitzar les llengües o ens en sortim tots o no se’n surt ningú. I en aquest cas ens pot semblar evident que si el català desapareix, l’aranès no se’n sortirà, però jo també crec que, sense l’aranès, el català no se’n pot sortir. Perquè la mort d’una llengua no és un fet aïllat. Tots hi estem implicats i les conseqüències ens afecten a tots. Si nosaltres no treballem per la revitalització de l’aranès, com podem esperar que ningú treballi per la del català?

I potser perquè els miralls són útils per a veure’ns adequadament, si pensem en una Catalunya sense el català, què hi veiem? Ens hi podem reconèixer? Doncs de la mateixa manera és impensable un Aran sense l’aranès. L’aranès sobreviurà si és una llengua per a conviure, igual que el català, i això és responsabilitat de tots, no tan sols dels aranesos.