Aragonès i el principi de realitat

Aquesta setmana el govern Aragonès ha celebrat el primer aniversari. Aragonès és l’home que va explicar la idea que ell, i el seu partit, són els que toquen de peus a terra i que la seva tàctica d’apostar per la gestió, el diàleg amb Espanya, l’acostament amb els comuns i el PSOE permetria d’eixamplar la base, l’objectiu real. La fita era de créixer i ampliar. I la millor manera d’ampliar era el pacte, distendre, fer una gestió de bon govern, progressista, que demostraria als no-independentistes que, amb els independentistes al govern, la seva vida milloraria –que, per tant, calia votar-los. Seria, en el fons, seguir les passes de l’SNP a Escòcia. Calma i un bon govern faria créixer la base.

Ha passat un any del govern Aragonès i, segons les dades del CEO, els independentistes són menys (40%). De fet, sota el govern Aragonès s’ha arribat al màxim històric de partidaris del no a la independència (52%). Mai com ara el no havia arribat al límit a què ha arribat. Mai no s’havia enfilat tan amunt. La diferència és de 12 punts. Per tant, ens hem de demanar, i fer-ho amb el cap fred, senyor president, qui toca de peus a terra, qui fa volar coloms. De fet, de fet, si mirem el cicle d’enquestes CEO sobre el suport a la independència ens adonem, oh sorpresa, que el sí a la independència ha arribat al màxim històric justament després del Primer d’Octubre. Es a dir, que en moments de confrontació és precisament quan s’amplia la base, segons les fredes xifres del CEO. Els dos fenòmens, confrontar i ampliar, van lligats.

Un error, em sembla que greu, de la tesi Aragonès i dels seus teòrics, és de voler copiar Escòcia, on la bona gestió aplega més vots. I l’error és greu perquè els escocesos no tenen al davant un comissari Villarejo, un Pegasus, un president Sánchez, un Tribunal Suprem, un Tribunal Constitucional, unes balances fiscals que et fan impossible la bona gestió. A Escòcia poden fer bona gestió perquè no els empresonen, ni els envien a l’exili, ni els empastifen les portades amb mentides pagades pel ministeri de l’interior. A més a més, a Escòcia no tens milers i milers d’escocesos d’origen anglès; contràriament, a Catalunya tenim centenars de milers de catalans d’origen espanyol el comportament dels quals, respecte de la independència, és marcat per uns factors emocionals que són molt, però molt, allunyats de la bona gestió. El mirall escocès té dues esquerdes: les clavegueres de l’estat i l’origen de tants i tants catalans.

Caps freds, polítics calculadors, cervells esmolats miren dades i no projecten prejudicis, por i anhels propis. No barregen somnis i realitat. L’Aragonès, tots els aragonesos del món, haurien de ser més freds, més calculadors i tocar més de peus a terra, si l’objectiu que tenen és d’ampliar la base. Ara, si l’objectiu és de fer créixer el partit, el seu i prou, i no pas la base independentista global, aleshores sí que ho fan bé. ERC, més forta que mai. I l’independentisme, més feble que mai, segons les enquestes del CEO (per mai cal entendre els anys del procés, del 2015 ençà).

Si la millor manera d’ampliar la base és de confrontar, un cap fred i calculador prou trobaria la manera de fer-ho, en lloc de deixar-se arrossegar pels sentiments, la por i els anhels.