11.04.2023 - 21:40
El govern de la Generalitat s’ha encastellat en un argument defensiu molt pobre, però que pot semblar difícil de rebatre perquè conté un punt de veritat: en relació amb el camí cap a la independència, no hi ha cap alternativa damunt la taula. Només la seva: un altre referèndum, aquesta vegada pactat. Per part dels altres partits, és clar: fora del radar parlamentari, res ni ningú no és susceptible de ser pres seriosament fins que no dóna la raó al govern. “Si algú creu que aquesta no és la solució, que me’n proposi una altra”, va insistir ahir el president. Aragonès va presentar una proposta vaga i difusa per a un acord de claredat sobre com ha de ser un nou referèndum. Vol que esdevingui una proposta de consens dels catalans per a portar a la taula de negociació. Però no se sap com pensa fer que la hi acceptin.
Al president tant li fa que el parlament li tombés la proposta fa uns quants mesos. Tant li fa que el principal partit amb qui va pactar el pressupost, el PSC, no respecti el dret d’autodeterminació. Tant li fa que les institucions catalanes hagin demanat més de vint vegades de fer un referèndum, sempre sense èxit. Tant li fa que, el Primer d’Octubre, l’estat demostrés que no està disposat a permetre cap secessió. Tant li fa que, de fet, aquest sigui l’aprenentatge principal del 2017: no hi haurà referèndum pactat de cap manera.
El terme “claredat” s’inspira en el model del Quebec. Allí, després del segon referèndum d’independència, perdut exiguament pel sí l’any 1995, el Canadà va imposar les normes per a un hipotètic futur referèndum: el parlament canadenc té el dret de decidir el percentatge del sí necessari i d’interpretar el resultat del referèndum. En contra del criteri del parlament del Quebec. D’aleshores ençà, cap referèndum, i l’independentisme quebequès fet miques. Però el paral·lelisme flagrant tant li fa, al president: “Ens equivocaríem si anéssim a mimetismes automàtics.”
Ja va passar amb l’opció d’un referèndum a la montenegrina, impulsada per Esquerra Republicana. La proposta condicionava la victòria d’un referèndum a un mínim d’un 50% de participació i un mínim d’un 55% de suport al sí a la independència. La direcció d’Esquerra la va presentar primer amb pompa. Potser si nosaltres mateixos ens posem les pedres a la teulada, els altres són tan curts de vista de dir que sí. Després, els matisos. A Montenegro, la condició del 55% va ser un últim recurs de la comunitat internacional, després de les múltiples negatives sèrbies. El president de Montenegro va arribar a dir que era un precedent perillós perquè deixava la solució en mans de la minoria. Davant dels fets, la resposta d’Esquerra va ser la mateixa: el precedent no els preocupava perquè són l’únic partit que fa propostes.
No hi ha debat. Només una proposta que es repeteix com una cantarella i que ja saben que no és viable. Gràcies a la incompareixença de més discursos, el govern i Esquerra Republicana es creuen lliures de contradiccions. Són en una lluita aferrissada en contra de la realitat, i qui sap si s’adonen que, així, l’única cosa que aconsegueixen és d’enviar la política fora de les institucions i els votants a l’abstenció. El preu de la seva hegemonia, el preu d’aguantar la seva proposta, no és pas eixamplar la base d’independentistes, sinó reduir la base de demòcrates, empetitir la base de votants, de ciutadans polititzats. Per això insisteixen tant que allò que volen és “donar veu als catalans i les catalanes de la manera més inclusiva”, perquè, en virtut de donar-los-la, els la prenen.
En el fons, quan el govern diu “si algú té cap alternativa, que la posi damunt la taula”, admet que la seva no té solta ni volta, i que n’és conscient. Que ningú no tingui cap alternativa, o que no la concreti, no solament és natural en un moment de desmantellament polític absolut. Sobretot, no elimina les contradiccions galopants de la teva proposta. Que ningú més no parli no vol dir que tu no menteixis. En la lògica intel·lectual que exhibeix Esquerra, tothom sap que allò que es proposa és irreal, però es mira de convèncer la gent que cal provar-ho igualment perquè no hi ha més remei. En temps de reculada i confusió, el principi polític imperant hauria de ser el contrari. En compte d’insistir en la fantasia, limitar-se a no fer allò que has après que no has de fer. I esperar que el temps mogui les fitxes.
Avís de l’FMI: continuem sense el blat al sac
El món encara no pot estar segur que no vindrà una crisi econòmica, per més que els pronòstics catastrofistes que es feien durant l’estiu no s’hagin complert. Encara no remuntem prou. L’economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), Pierre-Olivier Gourinchas, va alertar ahir que de moment havíem ajornat la crisi, però que encara no es pot dir blat. L’any vinent, amb el còctel d’una inflació que no acaba de baixar, un creixement econòmic encara lent i riscs financers, entrarem “en una fase perillosa”. De tot plegat, Gourinchas destaca que la inflació triga menys a baixar que no preveien, però especialment que l’enduriment de la política monetària comença a tenir conseqüències palpables.
Mentrestant, a Pedro Sánchez l’acaronen amb cura la Comissió Europea i Ursula von der Leyen, com un oasi d’estabilitat, mentre el continent torna a remoure’s. A París, Emmanuel Macron continua en plena crisi institucional, en el punt més baix de la seva presidència, i a Itàlia Giorgia Meloni decretà ahir l’estat d’emergència durant sis mesos per la crisi migratòria: en pocs dies han arribat a la costa italiana més de tres mil persones. L’estat espanyol és dels que poden respirar més alleugerits, a curt termini, perquè l’informe de l’FMI n’arrodoneix lleument a l’alça el pronòstic per a enguany. Ni tan sols així, però, la notícia és bona del tot: tal com l’ha apujat ara, l’ha abaixat per a l’any vinent.
