10.10.2022 - 21:40
Fa pocs dies que em vaig trobar al New York Times aquest assaig escrit per Michael Dobbs. Dobbs és l’autor de One Minute to Midnight, un llibre sobre la crisi dels míssils de Cuba que és un dels millors que he llegit en ma vida. El text tractava sobre la crisi d’Ucraïna i la possibilitat d’un atac nuclear rus, però no és d’això que parlaré avui. Perquè, al mig del text, Dobbs fa una reflexió que més aviat em crida a escriure sobre la situació política del país, els nervis del moment i el moviment de llarga durada de què ja he parlat alguna volta. Michael Dobbs fa la comparança de la situació viscuda el 1962 i la d’ara i hi ha un detall molt sorprenent quan explica que durant la crisi dels míssils es tardava dotze hores a transmetre un text codificat entre la Casa Blanca i el Kremlin –amb aquell famós telèfon vermell, que ni era un telèfon ni era vermell. Cosa que volia dir que entre un text i el de resposta fàcilment es consumia un dia sencer. Enmig de la tensió més alta imaginable. Partint d’això, Dobbs diu que va ser “un luxe” per a Kennedy i Khrusxov viure en aquell temps tan lent, on una crisi del màxim nivell es podia tardar tretze dies a resoldre, sense que pel mig no esclatés res. No com ara, que has de donar una resposta al cap d’un minut.
És aquest missatge de Dobbs, aquesta constatació, que m’interessa de comentar, centrant-me en l’exagerada activitat propagandística, en les reaccions viscerals de foc d’artifici que comentava ahir i que tots contemplem arran del trencament del govern Aragonès. Perquè això d’ara ja és l’apoteosi de la banalitat. Per part de tots. Corren a dir qualsevol cosa que els passe pel cap per acorralar l’altre, sense pensar si és sensata o no. I per aquesta raó no és gens estrany que els d’ERC, però sovint també els de Junts, entren en contradicció amb ells mateixos cada dos minuts. No tenen prou mans per a esborrar els missatges de Twitter que un dia van escriure i que avui voldrien no haver escrit mai. O nomenen consellers un diumenge, com un espectacle, pensant: “Ah!, brillant! Ara sí que els he desconcertats, això no s’ho esperaven.” Sense pensar que el desconcert i la consigna s’apagaran al cap de poques hores, però els consellers els hauran d’aguantar després.
Però en contrast amb aquest espectacle és important d’entendre que el procés d’independència de Catalunya –com qualsevol gran procés revolucionari del món– ni s’ha escrit ni s’escriu ni s’escriurà a força de reaccionar a l’instant, ràpidament, cercant la genialitat i prou. I per això les decisions precipitades, les consignes pretesament enginyoses, les frases massa salades, ni valen de molt ni serveixen per a avançar. En una batalla tan transcendental com la que tenim a les mans, és la lectura de fons que importa. I ens hem de recordar que d’ençà del 2012 som immersos en la mateixa dinàmica: l’independentisme s’ha armat intel·lectualment d’una manera molt poderosa, tot despullant metòdicament les causes del sotmetiment, fent dissecció dels mecanismes de poder fins al més mínim detall i dissenyant alternatives en tots els terrenys. I és això que l’ha fet tan fort com és. En canvi, l’espanyolisme i les elits catalanes que pretenen continuar manant han respost sempre, una vegada i una altra, amb foc d’artifici, amb relats superficials, amb ziga-zagues de poca volada. No han fet mai el pas de pensar a fons què volen fer-ne, de Catalunya, i de redactar una proposta oberta, completa i coherent. Ja ho sabem tots: perquè volen quedar com estan. Però això mateix, n’hem de ser conscients, és la font de la seua feblesa i desesperació. I la raó última que no puguen frenar de cap manera el moviment popular –ara tampoc.
Fa deu anys aquesta gent veien en Convergència i Artur Mas el mecanisme per a frenar el carrer, la garantia que el procés no els afectaria. Confiaven que la cosa no es descontrolaria i que, a còpia de fer córrer relats i controlar els missatges, podrien fer baixar el suflé –recordeu allò del suflé? I, segons que podem deduir de tot allò que ens arriba aquestes darreres hores, deu anys després, amb Convergència destruïda i feta miques per sempre més, ara es veuen en la tessitura d’haver de somiar que seran Esquerra i Pere Aragonès que aconseguiran allò que no van aconseguir aquells. Un somni francament desesperat, com qualsevol pot entendre.
Llegim-ho amb calma, tot plegat, doncs, i no perdem de vista el camí: aquests últims deu anys els poderosos, per a protegir els seus interessos, cada vegada han hagut d’agafar-se a una barricada més allunyada dels seus orígens. Quan la gent ha anat fent volar una darrere una altra totes les que ells, per la mandra de la immediatesa, pensaven que els funcionarien: de Duran i Lleida a Joan Coscubiela, de Marta Pascal a Ada Colau, per a dir alguns noms. Que ara somnien que el govern Aragonès serà el que finalment, deu anys després, frenarà l’onada? Doncs som-hi. Que, per més que estralegen i bracegen a les xarxes socials, no hem de fer res gaire diferent del que hem fet fins avui. Continuar. Continuar. I continuar.
PS. Per exemple. Ahir Poble Lliure va emetre un comunicat en què reclamava eleccions i parlava de la necessitat d’una nova formació política on puguen confluir tots els qui volen completar el procés d’independència. Proposta que he de confessar que m’ha sorprès. Però, vist amb la mirada llarga, qui hauria dit fa un any que aquest debat seria sobre la taula des de tants racons i en tantes organitzacions? I qui pot dubtar que una cosa com aquesta acabarà apareixent i essent decisiva?
