Aragonès prova de salvar la nau de la tempesta electoral

“L’estabilitat és imprescindible per a poder donar resposta als reptes que té la nostra societat”, va dir, com a argument de pes per a intentar mantenir-se al capdavant del govern de la Generalitat fins al febrer del 2025. Pere Aragonès intentarà exhaurir la legislatura encara que es mantingui en minoria al parlament i malgrat totes les incògnites sobre qui serà el nou president espanyol. Aquest és el missatge amb què va embolcallar ahir la reforma de l’executiu, la tercera d’ençà que va ser elegit president. Quan feia poc més de dues setmanes dels resultats d’ERC a les eleccions municipals, i quan en falten tres per a les eleccions espanyoles, el president va moure peça. No n’hi va haver prou amb la compareixença amb què va reclamar un front democràtic a la galeria gòtica, ni amb l’intent d’ERC de projectar un cop de volant en els pactes amb el PSC, prioritzant les enteses municipals amb els partits independentistes després d’haver acordat amb els socialistes i els comuns el pressupost, sense canviar l’estratègia de fons. Si una part de la pèrdua de 300.000 vots que ERC va tenir el 28-M es devia a la gestió del govern, Aragonès s’havia de moure. I ho ha fet situant tres perfils de pedra picada del partit en tres departaments que arrossegaven desgast, especialment per a l’electorat d’Esquerra. D’aquí a les eleccions, els nous consellers difícilment podran fer canvis que tinguin impacte en la percepció pública del govern, però Aragonès implícitament haurà fet autocrítica amb el canvi de govern.

El relleu que pot tenir més impacte sobre l’electorat tradicional d’ERC és, probablement, el del conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, que amb la seva gestió ha creat un malestar profund en un sector que havia estat un graner de vots per al partit. Anna Simó haurà de refer tots els ponts que s’havien enderrocat i per això la seva cartera és la més delicada, tot i que compta amb una veterania política acreditada. També és rellevant el Departament de Territori, que té pendent el compliment de l’acord pressupostari amb el PSC perquè es tanqui el conveni d’acord i de finançament per a la B-40 entre Sabadell i Terrassa. Aragonès també vol donar impuls a les polítiques d’habitatge amb Ester Capella i resta igualment pendent el traspàs complet de Rodalia, que el govern espanyol considera impossible. “Encara no entenc què vol dir el traspàs integral de Rodalia”, va declarar dijous la ministra de Transports, Raquel Sánchez. Teresa Jordà també s’havia desgastat al govern, sobretot per la gestió de la sequera, però ERC li ha reservat igualment una nova a funció a Madrid, i finalment el seu successor, David Mascort, representa, com a secretari general del departament, una clara continuïtat.

Una altra cosa és si ERC aconseguirà el revulsiu que cerca amb aquest i moviment els altres que ha fet, si n’hi haurà prou per a mobilitzar els electors que no van anar a votar el 28-M. Perquè tant la direcció del partit com Aragonès han volgut limitar la reacció al mínim imprescindible i alhora fer explícit que havien entès el missatge. També s’ha de llegir així el fet que Jordà vagi de número de dos de Gabriel Rufián. Jordà, que ja havia estat diputada per Girona del 2011 al 2018, ex-batllessa de Ripoll, accentua el perfil independentista de la candidatura, condicionada per un cap de cartell que s’ha decantat discursivament pel flanc de l’esquerra i ha executat els pactes amb el PSOE. Jordà va ser diputada a Madrid durant els anys del procés, amb Mariano Rajoy de president, quan ERC feia bàsicament oposició al congrés espanyol.

És evident que els resultats de les eleccions del 23-J seran determinants per al futur immediat d’Esquerra. Perquè Aragonès en surti airós, s’han de complir tres condicions. La primera, que ERC mantingui els resultats del 2019. Serà inevitable de comparar-los amb el de les municipals per a determinar si el partit ha entrat en una línia electoral descendent que els pugui amenaçar en el futur la posició com a partit hegemònic de l’independentisme i, per tant, que pugui afeblir encara més l’executiu d’Aragonès i aprofundir la inquietud que sembla que es comença a palpar en les bases desmobilitzades del partit. Uns mals resultats donarien arguments a l’oposició per a qüestionar la seva legitimitat al capdavant del govern amb tan sols 33 diputats. El PSC ja va assenyalar que la remodelació és un pedaç per a allargar l’agonia i va advertir que no els donarien ni 100 segons de gràcia. Per a Junts, són canvis més en clau de partit que no de país. El fantasma d’un inevitable avançament electoral hi és.

Si més no, és el gran interrogant que plana sobre el parlament i que Aragonès va voler respondre ahir. Però per al bé d’ERC, quan arribi el moment, el president de la Generalitat hauria de convocar eleccions des d’una posició de fortalesa electoral i no de debilitat. Esquerra vol provar de refer els ponts amb Junts en la situació que ha quedat després de les municipals per demostrar a l’electorat que malda per la unitat, però també per aconseguir el seu suport parlamentari a mitjà termini. Aquest és el principal envit: trobar un ancoratge a l’hemicicle. Els vots d’ERC a l’elecció d’Anna Erra com a presidenta del parlament o de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona són i seran el pagament avançat d’un intent de retrobar-se amb Junts en la necessitat: perquè tots dos partits depenen l’un de l’altre en les institucions. Perquè no solament és ERC que ara necessita Junts per a mantenir-se al govern, sinó que si mai torna a quedar primer del bloc independentista, Junts també necessitarà ERC per a la investidura i, potser, per a formar govern. Quid pro quo.

Però encara s’han de complir dues condicions més, en les eleccions del 23-J. La segona és que el futur del govern espanyol també serà essencial per a Aragonès. L’acord de la claredat, el diàleg, l’intent de condicionar políticament el govern espanyol amb pactes d’investidura i pressupostaris tan sols tenen sentit si Pedro Sánchez es manté. La investidura d’Alberto Núñez Feijóo, en canvi, forçaria ERC a repensar el seu discurs nacional i a canviar el sentit del seu projecte parlamentari a Madrid. I la tercera és que Esquerra necessita, a més, que els seus diputats siguin imprescindibles i decisius per a Sánchez.

És una triple carambola extremadament difícil de condicionar. Les incerteses són ara tan grans que no és estrany que Aragonès hagi repescat per al govern tres dirigents amb un perfil tan alineat amb la disciplina de partit, i alhora, amb experiència de gestió. No és temps d’arriscar-se, sinó de mirar de salvar la nau tot esperant que passi la tempesta electoral.