25.04.2019 - 21:50
El 25 de març de 2003 el president Pasqual Maragall va presentar al Parlament de Catalunya les ‘Bases per a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya’, que pretenien modificar i reformar l’estatut vigent des del 1979. Estic segur que la major part de vosaltres sou incapaços, com jo, de recordar cap imatge d’aquell dia.
Ahir va fer setze anys i un mes d’aquell moment i la història d’aquests setze anys ensenya com Catalunya ha anat construint la independència. Van passar tres anys abans que aquell estatut fos aprovat pel parlament i set anys abans que, el 2010, el Tribunal Constitucional espanyol el deixàs irrecognoscible. I amb aquella decisió irresponsable obrí la crisi institucional més gran de la història contemporània del nostre país i de l’estat espanyol.
Set anys després, i amb això ja en sumem catorze, el referèndum del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència van canviar per sempre la història i van traure l’estat espanyol de la zona de confort on s’havia instal·lat. Espanya volia defugir la política i pretenia dominar Catalunya des del poder judicial. El 9-N la va fer tremolar primer, el 27-S va confirmar que tenia un gran problema i el Primer d’Octubre va ser conscient que seria derrotada. Allò que vingué després va respondre al pànic i a la por que l’octubre republicà va assentar a Madrid.
Un any i mig després de l’octubre republicà, ara arriba un nou cicle electoral, amb tres eleccions en un mes, els resultats de les quals haurem de llegir en conjunt. Fa pocs dies que es complien vint-i-tres anys de de l’arribada al govern espanyol de Jose Maria Aznar, el moment que va obrir, de fet, el procés de separació entre Catalunya i Espanya. I es complien també setze anys del darrer intent de trobar una entesa honrada entre Catalunya i Espanya, l’estatut de Maragall i, encara, els nou anys de la voladura d’aquest intent per part de les institucions espanyoles.
La història d’aquests vint-i-tres anys explica que Catalunya ha passat de ser una autonomia que vivia còmoda dins Espanya a un país que ha proclamat la seua independència i lluita per ser reconegut internacionalment. I aquesta història l’heu escrita vosaltres mateixos dia a dia, des de la llibertat. Amb moments més afortunats i èpics que uns altres. Amb passos endavant i a vegades enrere, contradictoris àdhuc. Amb dubtes i certeses immenses alhora. Amb patiments i esforços però també amb una alegria i un orgull que la política no ens havia donat mai.
Ara toca fer un pas més, diumenge: cal omplir les urnes de vots. Perquè és això que hem fet els independentistes cada vegada que les urnes han estat parades. Perquè ha estat així, a poc a poc, que hem arribat a posar el país on és, ja de manera indiscutible d’ençà del 27 d’octubre de 2017.
En tots aquests anys a voltes ens han demanat coses complicades de fer, difícils d’organitzar i portar a terme. Però aquesta vegada tan solament cal eixir de casa, acudir al col·legi electoral i ficar dins l’urna una butlleta de vot, la que vulgueu, per la independència. I esperar a veure què passa a la nit amb el recompte i quin és, en conseqüència, el pas següent que cal fer per acostar-nos més i més a la solució que mereix tant d’esforç, de tanta i tanta gent distinta, honesta i generosa.
