12.11.2017 - 22:00
‘Brussel·les inclou la crisi catalana com a risc per a la recuperació a Espanya’. Així titulava dijous passat un diari madrileny el plantejament de la Comissió Europea. Tot i això, afegia que ‘la seva magnitud no pot ser anticipada en aquest moment’. Això ja ho va fer l’FMI fa un mes, i tampoc no atrevir-se a quantificar-la. A Espanya, tanmateix, sí que l’han quantificada el Banc d’Espanya, el BBVA, Funcas… Tots, però, han admès la dificultat de mesurar una previsió a la baixa –quan encara no es nota res en l’economia catalana, més enllà d’uns primers símptomes, ni se sap què passarà–, i demanen cautela a l’hora de fer interpretacions.
Tanmateix, aquesta cautela que demanen, els mitjans de comunicació se l’han tirada a l’esquena, i han fet tota la difusió possible d’aquestes previsions. Així, per posar un exemple, arran de l’informe del BBVA, un diari barceloní va posar en portada el títol ‘La crisi catalana frena l’augment del PIB del 2018’. Es referia al PIB espanyol, és clar, però això, per problemes d’espai, no es va especificar. El lector mitjà de diari, que acostuma a aprofundir poc en economia, es queda amb el titular i dedueix que, per culpa de Catalunya, creixerà menys Espanya l’any vinent. Per descomptat que la idea era aquesta, i es va repetir en tots els mitjans espanyols i va donar pas a un nou esglaó en l’escalada anticatalana. Ara Catalunya, a més, serà culpable que els espanyols visquin pitjor l’any vinent.
Entrem, doncs, en el camp de la culpabilització directa pels resultats econòmics. Ni cautela ni punyetes. Els catalans són culpables! La cosa més curiosa del cas és que ens culpen d’una cosa que encara no ha succeït (no és la primera vegada) i ni tan sols sabem si succeirà, ja que és una idea que està basada en una cosa tan etèria com els models de predicció que utilitzen les institucions que es dediquen a això. Els marges d’error d’aquests models són molt alts. Als qui hi estigueu interessats, us convido a llegir la ‘Diana Esade’, que cada any calcula els errors comesos pels qui s’hi dediquen. Us sorprendreu.
Però, compte! Aquest missatge cola i plou sobre mullat. És un missatge pensat clarament per al consum exterior de Catalunya. Ja els han convençut que aquí anem a mastegots pel carrer i a casa, que no som solidaris i ens agrada fer-nos les víctimes, i ara, a sobre, els diuen que els obligarem a viure pitjor. Un gram més d’animadversió. I potser algun punt més en el 23% de persones que diuen que boicoten els productes catalans. Aquesta és la realitat.
L’efecte que causarà aquest relat nou a Catalunya, més enllà de la indignació inicial, pot ser, per descomptat, negatiu. No pel fet de castigar Espanya, sinó perquè això significa que aquí també podem estar pitjor. I no em cansaré de repetir que l’economia es basa en expectatives, i que, per tant, no hi podem jugar. Si la gent comença a dir ‘potser que la rentadora no la canviem per Nadal i ho deixem per a l’any vinent’… entrem en la dinàmica perversa en què no hauríem de caure per res del món: en l’ajornament de compres i en l’espiral que ens durà cap a baix.
Mediàticament, també es juga amb això. El tractament que es va donar a la xifra d’atur catalana el dissabte passat, dia 4 de novembre, en els mitjans va ser indigne. Van assenyalar que Catalunya era el lloc on havia augmentat més l’atur, quan en termes relatius (percentatge) no era veritat, i que no s’hi havia creat ocupació (un 0,05% més d’afiliacions a la Seguretat Social), sense recordar que l’any passat el creixement també va ser d’un 0,18%, per un factor estacional. L’ocupació creix, més o menys, un 3%, aquesta és la realitat, i a l’octubre hi va haver un 11% de contractes indefinits que l’any passat, la qual cosa indica que no tots els empresaris ho veuen tan malament com ens volen pintar.
Vol dir que no passa res? No. És clar que passa, però ho exageren. La realitat és que sí que hi haurà desacceleració. Ja se sabia des de l’any passat. I sens dubte, addicionalment creixerem una mica menys, perquè tot això que passa no serà gratuït, encara que ens caldria ser més humils i, com els economistes de la CE, no hauríem de xifrar un futur fent ballar massa variables en aquests moments. No seria sobrer que, a l’hora de protestar –de motius en tenim centenars– pensem en mètodes que no impliquin tirar-nos pedres a la teulada i que aquells a qui volem castigar no se n’assabentin. Ens cal filar molt prim, no podem infligir-nos un càstig a nosaltres mateixos en nom d’una finalitat justa. Al final, tots hem de fer bullir l’olla, no ho oblidem.
