05.06.2020 - 21:50
‘A l’estat, els ajuts reals en relació amb els impostos, les quotes bancàries o els lloguers han estat pràcticament nuls. En el cas del comerç, concretament, hem hagut de veure com grans operadors logístics feien i desfeien sense cap mena de limitació, mentre que nosaltres hem hagut de mantenir tancades les botigues físiques i per poc no podem ni oferir-hi rebaixes. Fins i tot, l’únic instrument d’ajuda efectiva com són els ERTO s’ha gestionat ineficientment i a hores d’ara encara hi ha moltes famílies que treballen a les nostres empreses que no han percebut el subsidi i hem estat els empresaris qui hem fet bestretes i hem avançat pagues perquè poguessin fer front a les seves despeses.’ Són paraules del president de RetailCat, Joan Carles Calvet, aquest matí davant la comissió d’Indústria, Comerç i Turisme del congrés espanyol, on ha presentat deu propostes concretes que poden ajudar el comerç, per incloure-les en el pla de reactivació econòmica després de la covid-19, i ha demanat celeritat i urgència en la seva implementació. ‘Si no s’actua de pressa, correm el risc que entre un 20% i un 30% de les empreses no tornin a obrir.’
De les deu propostes, crec que n’hi ha tres de molt punyents. Una és la dels lloguers. Ha posat l’exemple d’Andorra, on des del primer dia es va declarar inhàbil el termini de confinament mentre les botigues estiguessin tancades, deixant en suspens els lloguers en el període sense activitat comercial. Aquí, per tal de propiciar acords entre arrendadors i arrendataris en relació amb locals comercials, especialment quan es tracta de l’entorn de galeries, parcs i centres comercials, ha proposat de promoure un marc legal de caràcter temporal que inclogui un seguit d’aspectes, entre els quals hi ha l’exemple andorrà.
La segona és l’allargament temporal dels ERTO. Per a la reactivació progressiva de l’activitat comercial ‘és vital ampliar el termini dels ERTO de força major fins a final de l’any 2020, permetent a les empreses d’anar incorporant els equips de treball a mesura que vagin recuperant l’activitat’, ha explicat.
I la tercera, que crec que és la cabdal, és la que fa referència a incrementar els incentius al consum. Ha proposat d’augmentar el nombre d’ajuts en forma de desgravacions fiscals, tant a persones físiques com a societats, per accelerar la reactivació d’alguns sectors de l’economia més castigats. Sense dubte, aquesta proposta és la més difícil de posar en marxa. Tots tenim clar que sense més consum no hi ha recuperació possible. Però, malauradament, el problema va molt més enllà d’unes desgravacions fiscals.
El problema és com han quedat les rendes de la població després de la crisi. Podem fer una estimació aproximada de la situació. A Catalunya, han perdut la feina més de 100.000 persones en tres mesos i més de 700.000 estan afectades per ERTO i cobrant un 70% de la base reguladora, que és una xifra més baixa del seu salari habitual. I, cal insistir-ho, molts d’ells encara no han cobrat res –cosa que em sembla insòlita i vergonyosa– malgrat el que digui el ministeri.
En aquests moments, doncs, una part dels 1,2 milions de treballadors que hi ha sense feina a Catalunya cobren menys de l’habitual i la resta no cobra. Això vol dir que una tercera part de la població activa catalana en aquests moments té uns nivells de renda més baixos dels que tenia abans de la crisi. Aquí hi podríem afegir un nombre indeterminat d’autònoms que van fent com poden i, a més, els grans oblidats, gent que treballa en feines marginals, habitualment en l’economia submergida, que en aquests moments ho passen molt malament i que no figuren enlloc.
Jo no gosaria quantificar aquests dos últims col·lectius, però si els afegim al 32% de la població activa que hem comptabilitzat, fan un bon gruix de gent amb menys poder adquisitiu. Els 3.000 milions de l’ingrés mínim vital són, precisament, per mirar de pal·liar casos de famílies en estat de molta pobresa, però no sabem encara com es repartiran, ni la part que tocarà als catalans menys afavorits.
I per últim, falta veure quina serà la reacció davant el consum del percentatge de gent que no s’ha sentit afectada per la pandèmia. Els funcionaris, per exemple, els jubilats, els qui han fet teletreball o els treballadors de sectors essencials. Què faran? Alguns d’ells poc hauran de pensar, perquè amb el que cobren en tenen per anar tirant molt justet. El risc més gran és que, veient com van les coses a l’entorn, els qui sí que poden gastar facin seu allò que l’economista J.M. Keynes definia com a motiu precaució i retallin la despesa per un motiu molt menys acadèmic, el ‘per si de cas’. És a dir, que hi pugui haver persones no afectades econòmicament per la crisi que posin el peu en el fre a l’hora de comprar determinats productes. Si hi ha molta d’aquesta gent que pensa i actua així, anirem malament, perquè el ritme de consum baixarà i ni els tipus baixos d’interès ni les ofertes més atractives tindran l’efecte desitjat. Jo diria, si se’m permet, que aquest col·lectiu té l’obligació de gastar… I si la compra es fa aquí i amb productes d’aquí, millor!
Però tornem al punt anterior. Com es combat la manca de confiança? No és fàcil, perquè no és qüestió només de diners. És evident que si els ingressos mínims vitals van a parar a famílies molt pobres, el 100% es consumirà. Però no n’hi ha prou. Pensem que, a mesura que anem pujant estrats de renda, la part dedicada a despesa no essencial va minvant. I aquest virus econòmic només es cura amb bones dosis de confiança en el futur, ser conscient que tot va millor i que la probabilitat que m’afecti a mi la malura ha baixat molt. I com ho ha de fer, el govern, per donar confiança a la gent? Aquesta sí que és una pregunta que se’m fa difícil de contestar, sobretot després d’haver vist l’evolució de la situació política i la poca seguretat que desprèn. I, és veritat, no n’he parlat i ens queda Europa, però, de moment, l’únic que dóna senyals de vida és el BCE… I no n’hi ha prou.
