Ara sí que és l’hora: una vaga general per a acorralar el govern espanyol i superar la paràlisi dels partits catalans

Hi ha una cosa amb la que no estic d’acord Vicent: quan dius que les eleccions que venen és la última cosa que interessa a ningú. Crec que seria un error molt greu no donar, a aquestes eleccions, el gran valor estratègic que tenen i, per tant, no mobilitzar tot el vot independentista.
Perquè, en la situació actual, no creus molt possible arribar a superar el llindar del 50% de vots a partits independentistes? I, si es donés el cas, no seria una victòria brutal que posaria l’objectiu de la independència, de nou, sobre la taula?
Per tant, mobilitzem-nos massivament, fem vaga, fem accions sorprenents i contundents… i el 10N que cap vot es quedi a casa, i guanyem!!

D’acord amb Xevi Collet que les eleccions han de servir per enviar un missatge a Madrid.

El primer que ha de fer la Generalitat és deixar d’enviar els mossos a pegar els manifestants que ells mateixos convoquen al carrer. Aixó és intolerable. I, naturalment, els partits han d’acceptar la unitat. Em va semblar penós que en Junqueras, a qui no desitjo ni un dia més de presó, la vigília de les sentències enviés una carta als mitjans fent campanya pel seu partit. Em dol assenyalar-lo amb el dit, però és el pitjor moment per fer electoralisme per a un partit a costa de la resta d’independentistes. Prou miopia, si’s plau.

Res no a resultat com ens imaginavem.
Algunes etapes han superat molt les expectatives, com l’empoderament en l’organització de l’1-O i la fortalesa dels presos polítics, i altres han quedat curtes, com la unitat dels independentistes o la coherència democràtica de la UE, però les més importants han resultat sezillament diferents i inesperades, però interessants, com la repressió empesa pel rei o les gravíssimes errades judicials en la vista oral i en la sentència, que debiliten molt el posicionament intransigent del regne d’Espanya.
Per tot plegat, la vaga general de demà té mol bones perspectives però fins ara, res no ha tingut els resultats que imaginàvem.
Podria ser un cop estratègic definitiu.

Si, la vaga general és molt important per expressar el descontent, però hauria de ser constant i perseverar per aconseguir millores. Per exemple un dia setmanal de vaga, o cada setmana anar incrementant un dia més, fins arribar a completar els 7 dies de la setmana, i després tornar a començar amb un dia, i així anar repetint.
El referèndum que ha proposat el president Torra, el poden fer els tres partits polítics cada diumenge, sense demanar permís a ningú: Poden demanar a la ciutadania (com a partits) quines coses faria per millorar Catalunya, i si surt la independència, sol·licitar-la al govern espanyol, remetent copia a la UE i a Nacions Unides. Recordar-li a Espanya la signa dels convenis internacionals; i si es neguen, denunciar davant Nacions Unides i UE, als seus dirigents i estat.
La necessitat fa fer coses. Cal fer volar la imaginació, la creativitat, la valentia, il·lusió i un munt de emocions positives per a millorar la nostra comunitat i les seves aspiracions.

La mobilització independentista ha descol·locat els dirigents polítics catalans, wue no saben què dir, llevat dels llocs comuns sobre la violència, i sobretot no saben què fer.
La desorientació i el desori dels polítics d’ERC i del PdCat és preocupant perquè palesen la seua incapacitat de condui el país més enllà del marc autonòmic.
En altres paraules, en vistes a la independència aquests polítics no serveixen per a res, no tenim polítics, doncs.
I això és greu i dificulta en grau extrem l’avanç cap a la independència, ja que és imprescindible la comunió entre moviment popular i dirigents polítics.
Ens calen polítics nous i esperem que apareguen prompte.
Per cert, i els dirigents de la CUP on són, al carrer i callats, als despatxos analitzant el moment, debatent estratègies? Esperem que les seues veus potents i, de vegades, clarividentd es facen sentir ara. I més.

Quim Paredes

Genial, Vicent. I el missatge de la Clara Ponsatí, compromès amb la gent del carrer. Ella sempre ha estat al nostre costat, una excepció. Opino que les eleccions del 10N importen poc. Per dues raons: missatges a Madrid n’hem enviat molts, i cada dia ho fem. I si el missatge l’han de portar els polítics d’ara, de poca cosa ens serveix. La via de la mobilització pacífica ens dona molta força i crea moltes complicitats. Demà, vaga. I seguim.

El Sr Paredes ho broda; comentari de 1a qüalitat

A l’editorial es parla de forma molt acurada de la vaga de demà. I és cert, cal que vagui seguint essent un èxit. En la dimensió d’intensitat que van presentant els últims esdeveniments; les eleccions són d’aquí a una eternitat. I val a dir que continuen representant la part de la partida que controla l’adversari. No pas per la fermesa del vot català. Només pel que representa alhora de resseguir un marc institucional. De totes formes és un control sobre un imaginari que pot tenir més o menys pes. El control d’un imaginari que es vegi ben aviat substituït. En aquests procés tothom té una certa recança. Està en joc el control d’uns tempos que ningú sap com discorreran. En tot cas, i com diu en Partal: ara sí que és l’hora!

– Sobre la vaga: Grans empreses (Caixa Bank, SEAT…) han assumit que la vaga pot ser molt seguida i han pres mesures per a que les afecti el mínim possible.

– Sobre l’àmbit internacional: Parafrasejant el FT, fins i tot si parlen malament de nosaltres, en parlen. Parlen de que Espanya té un problema greu.

– Sobre el control del ‘tempo’: Ara el control del tempo el tenim nosaltres. El Tsunami ja va pels 327.524 membres i encara no han trobat res. Estan fent servir guerra bruta per intentar aturar les protestes contra la sentència. I no s’en surten…

– Sobre l’estratègia: Recordo unes paraules d’en Salvador Cardús. Més o menys: el procés per la independència és com un partit de futbol, cal decidir la jugada en funció de les circumstàcies del moment. Per exemple, una vaga general indefinida pot ser apropiada en alguns casos concrets, però en general és massa difícil de dirigir i poc profitosa en conjunt. Gandhi mai va fer una vaga de fam indefinida.

Hi hauria dues opcions. Una, seguir-nos anestesiant amb altes dosis de processisme. L’altra purgar el sistema de la merda (en el sentit ampli, no pas en un sentit ofensiu) que té per dins. Això segon és dolorós però a la llarga molt més sanador. Anar a votar aquests polítics caducs al 10-N entraria en la línia de la primera opció. El procés, les seves manis impecables, cabrioles polítiques i retòrica èpica ens han donat molt. Ens han fet avançar, però cada cosa té el seu moment i ara toca una altra cosa. La paperera de la història torna a emergir amb força. Anem bé!

L’anàlisi del moviment i de la necessitat d: aquesta vaga general l’ha fet molt bé el Sr. Partal.

Jo, amb perdó, donaré un consell molt pràctic i de futur: avui és el moment ideal per fer una bona passejada cadascú pel seu poble ciutat i veure què està tancat o què està obert. I fer una llista. I fer-la pública. I no tornar a posar els peus ni tenir tractes mai més amb qui avui treballi. Sigui el teu dentista o la teva companyia del gas.

Cuideu-vos i aneu alerta que els feixistes estan nerviosos i tenen protectors poderosos. I aneu preparant-vos perquè això d’avui, em sona a final de preludi.

VISCA LA VAGA GENERAL!!
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!

Ridícul el paper dels que havien estat grans sindicats subvencionats pels governs espanyols, de no adherir-se a la vaga general perquè” els sembla que no toca”. A qui cony representen aquesta gent a part d’ells mateixos i als espanyolistes? Al temps del franquisme, o més ben dit, mentre l’assassí era viu, van tenir un cert sentit lluitant per la classe obrera, però des que els gobiernos d’Espanya els paga el sou, només representen al propi gobierno. Qui te’l cul llogat, no seu quan vol.
Quant al govern i el paperot dels partidets, la cosa ja fa pena. És demencial que no puguin entendre que, o decideixen ser TOTS JUNTS fidels al poble o estan perduts per sempre més. Les putadetes entre”polítics” són pròpies de Madrid i d’altres societats subdesenvolupades, no d’aquí. Emborratxats d’un poder fictici que no saben usar i demostrant cada dia que no se’l mereixien, van fent estirabots sense sentit per als del carrer com si l’important fossin ells, quan cada dia van perdent la importància que inicialment i errònia els vam donar. El carrer funciona molt més bé que la Generalitat, i això els hauria de fer caure la cara de vergonya. De personatges cada dia més àcids com els politiquets que veiem per la tele i que s’obstinen en demostrar cada dia la seva profunda inutilitat política, ja no en volem saber res més. Ja ens han esgotat la paciència. Els polítics de debò, per la desgràcia de constar encara com a “espanyols”, els tenim presos o a l’exili, i són aquests els que hem d’exigir i reivindicar matí tarda i nit fins que siguin lliures i tornin de l’exili. Mentre tot això m’arriba, vida, vida… hem d’anar deixant de banda als aprenents que tenim, i esperar que el govern a l’exili ens faciliti una llista de polítics autèntics que puguem votar a les pròximes eleccions catalanes. Quan a les espanyoles, votem als que puguem perquè curiosament les llistes lliures no els agraden, però sobretot no votem a qui ens ven cada vegada que pot. Bona vaga a tothom!

D’acord amb l’editorial, sembla ser hi ha ara un descontent amb el Govern català que al 2017 no hi era. Però l’única diferència entre la inacció dels governants d’ara i la del 2017 és que els governants del 2017 estan tots a presó o exiliats – i tot s’ha de dir condemnats per una causa general que no demostra cap culpabilitat ni rastre de delicte respecte a l’ordenament jurídic espanyol, condemnant fins i tot a Jordi Cuixart per organitzar una concentració pacífica quan aleshores no tenia cap responsabilitat política al Govern. Mai ho entendré.

Però, tornaré a insistir amb l’argumentació, l’única diferència entre ara i el 2017 és que els responsables de la “inacció” estan a presó, i això precisament és el que denuncia David Raventós amb la seua vaga de fam que dura ja 18 dies i està sent censurada per tots vosaltres mitjans d’informació (?!) catalans:
https://famdindependencia.cat/

Recordem que en David com a objectiu mínim (deixaria la vaga de fam) demana l’emissió per TV3 del documental “La mentida”:
https://lamentida.cat/

Aquesta nit s’ha produït un altra acció vergonyosa del Mossos d’Esquadra permetent que uns violents (aquestos sí), apallissaren a un pobre noi.

Si les columnes de hui, marxen de Barcelona sense aconseguir com a mínim, la dimissió del Sr, Buch, ja podem anar acomiadar-nos de la República.
Una força tan gran no pot ser que no hi deixe cap impacte en la política. Si tan sols es tracta de vistositat, passarem a la història com el poble que fa mobilitzacions massives que no tenen cap impacte ni efecte. Des d’un punt de vista folklòric està molt bé, però si es tracta d’una acció política no té cap sentit.

“A qui poc li costa poc li dol”. El govern espanyol, demà quan acabe tot, continuarà amb la seua repressió, aquesta volta contra la mesa del parlament, al Major Trapero, als CDR (terrorisme? no tenen cap vergonya ja ho han fet en Altsasua)… etc… i tot continuarà igual (no, pitjor), perquè davant l’injustíca el M.H. President Torra no va saber articular res, tot molt ambigu i asèptic, ni tan sols una data. Sí, una data, perquè ens quedara marcada dins del nostre cap i tingerem una referencia temporal…i una il·lusió, però, res de res.

Ho torne a dir, no m’he despistat, ans al contrari, ho veig clar:

Independència = CUP

Avui encara estic trist i preocupat per lo d’ahir.

Veure que una part del nostre Govern li diu al MHP President Torra que ara no toca, em vindrien ganes de desviar tota aquesta gent valenta que camina i fer-los entrar a la seu d’ERC.

I no m’hi extendré més, simplement llegiu el comentari de l’Albert Miret i veureu amb quina diplomàtica mala llet ho explica.

Qui subscriu, que a les classes de diplomàcia no hi va poder assistir mai per ordres expresses de la mare, es guarda la mala llet per quan la pugui obsequiar en forma de recuit, a la cara de molts.

Sr. Partal, vostè menys que ningú ha de treure rellevància a les eleccions del 10N, no pot donar suport als que envoltats de la bandera de l’independentisme pretenen fer el joc al feixista regne d’espanya i deixar-li que ocupi al seu Congrés tots els escons de Catalunya.

És ara hi sempre, mentre estiguem sotmesos al regne d’espanya, ABSOLUTAMENT NECESSARI votar i tenir l’objectiu de copsar tots els escons que pertoquin per a l’independentisme. Si nosaltres no anem ells vindran i ocuparan l’espai, sense haver-hi ja cap veu dissident davant el món de congressistes espanyols.
És això el que volem? NO.

Altra assumpte és a qui votar.
Doncs al que declarant-se independentista doni més mostres de coherència, per descomptat la ERC de Junqueras amb un Roger Torrent pel mig no. Ens ha donat proves més que sobrades des del 21-D de que es somet a les primeres de canvi al jutge Llarena, a la In-justicia espanyola.
Per tant votar massivament, copsar tots els escons, passar del 60% de vots com a mínim, i votar el partit independentista que ens doni algo més de confiança.

Ara bé, lo IDEAL seria que es deixessin de partidismes, de tacticismes egoistes, i es presentés Catalunya com a partit únic que arrasés amb tot. Especialment això s’hauria de demanar al junquerisme d’ERC, als puristes d’esquerra de la CUP i a la dreta del PdCAT. També als altres partits minoritaris que estan pel dret a la autodeterminació.
No malmetem vots, ni un, concentrent-los generosament, la llei electoral ens beneficiarà.

Altre expressió que observo és quan es parla de “sentència injusta” o com algú diu judici amb “gravíssimes errades judicials”.
Doncs haurien de deixar de ser tant tous i parlar de “farsa judicial” de “manipulació de proves” de “favoritisme envers els testimonis de la acusació”, de prevaricació, de ……… El que volgueu, però no dir tan sols “sentència injusta”, perquè no ha estat un judici, ha estat un linxament orquestrat pel naZionalisme espanyol.

L'”ELECCIÓ” BONA ÉS SORTIR TOTS AL CARRER!!

Aquesta frase: ” la vaga i les mobilitzacions de la vesprada han de ser prou contundents (o una prova inapel·lable, o un estímul, com diu més endavant) de la disposició ciutadana per a fer retornar el país a l’esperit del Tres d’Octubre” .

Què vol dir? Quina contundència. A mi em sembla que demanar flors a un cirerer florit és…estrany, si no hi ha una altre missatge implícit…

Estic d’acord amb l’editorial, però la mobilització permanent i sostinguda al carrer necessita unes fites polítiques. Si només han de ser per pressionar al govern i als partits, els tornem a dir: conduïu-nos, i això no té gaire sentit…

La lluita d’aquests dies al carrer demostra la futilitat de la lluita partidista per les eleccions del 10-N.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Ps. A la proposta de la consellera Ponsatí no si pot estar en desacord. Però el lema “Pau” que potser per fora és més adient, aquí seria millor: llibertat, amnistia i autodeterminació.

Cada dia que passa és més manifesta la desconnexió entre la classe política i el moviment popular independentiste. El gran problema ès que aquest no té una representació política; l’ANC podria jugar aquest rol, pero esta massa controlada pels partits. En aquestes circumstàncies, estic molt d’acord amb Vicent, les eleccions del 10N interessen poc. Què van a fer ERC, JxCat o la CUP a Madrid? Res, concessions automomistas variades i, a més, cadascun tirant pel seu costat. A hores d’ara, els partits indepes són al moviment popular indepe com van ser tradicionalment els partits socialdemòcrates al moviment obrer: apagafocs. La tasca és transformar-los radicalment o construir-ne de nous

Prou d’acord amb Agulló.
Tenim al davant i com a repte no confondre’ns gaire en l’avaluació de la violència nocturna a les nostres ciutats. Un esforç que hem de fer obligadament.
Sóc dels que pensen que els “infliltrats” – a tot arreu n’hi ha- no són la base significativa dels activistes violents d’ara mateix, sinó que ho són joves ben diversos, que arrosseguen desnonaments, precarietat, inutilitat d’estudis, repressió lingüística, violència laboral, violència policial, foscor de futur.
Una lluita llarguíssima, plena de performances pacífiques, sovint estranyament lúdiques i tot, curosament exercides, que es troba finalment amb la barbàrie de les penes de la sentència, objecte de la xenofòbia anticatalana (sic) dels aparells de l’Estat al qual pertanyem i que els nostres avantapassats, i nosaltres mateixos al 78, vam ajudar a bastir amb un punt de confiança, no poden ser assumits de qualsevol manera per la gent jove d’avui. No ha passat mai entre generacions.
Valorem-ho sense prejudicis, perquè ens trobem en un dels punts més alts de mediocritat de la nostra dirigència, començant palmàriament pel president de la Generalitat, cosa que és, alhora, causa i conseqüència d’aquests anys i d’ltíssima incompatibilitat cultural i política amb l’Estat espanyol.
Parlant d’infiltrats, o de pròpiament violents amb pedigrí propi, quina diferència en com veiem degradar-se la nostra policia, respecte a la visió que en teníem els dies d’agost a octubre del 17. També són gent jove, i també la seva dirigència no és pas ara la de l’equip Trapero, per desgràcia.

Al principi de l’editorial, el problema. Al final, la solució.
El problema: fa dos anys que totes les nostres accions i reivindicacions són com a resposta a. L’iniciativa la porten ells. I no és que els espanyols hagin trobat la clau (ells tan sols fan allò que saben fer i no ens hauría de sorpendre), és que nosaltres hem caigut de quatre potes. És necessari protestar? Sí, obligatori diria jo, però no tan sols això. No perdre l’objectiu mai.
La solució: la proposta de la Consellera Ponsatí (t’estimo Clara, gràcies) és, ha de ser, el camí. Fem-la nostra, escampem-la, que tothom en conegui els tres punts que reivindiquem, fem-los sentir aquí fins que associacions i partits s’hi posicionin, fem-los sentir a fora perque el món democràtic ho entengui, donem sentit a totes les mobilitzacions, vagues i protestes que fem: contra això ens queixem i això és el que volem.
Molt cordialment os demano, companys i companyes, que feu córrer la proposta de la Clara Ponsatí, els qui esteu més avesats en les xarxes, els qui feu servir el boca-orella, tant se val, ajudeu a fer-ne un clam, si us plau. Forcem a l’ANC, a l’exili, a l’AMI a fer-la seva també. A vilaweb, no la deixeu caure en l’oblit, demaneu en cada entrevista l’opiniò, feu-vos resó.
Imagineu una única llista independentista amb 1. Pau 2. Amnistia 3. Autodeterminació. com a programa? Guanyaríem? Ho entendría el món?
Les urnes sempre seran les nostres aliades, votar? Sempre. Però sí no és per reclamar això, com molt bé diu l’editorial, les eleccions espanyoles ens importan ben poc.

Totalment d’acord amb Xevi Collet. Le eleccions no tant sols són importants, sino que són el més important sens cap mena de dubte.
Totes les movilitzacions , vagues , aplecs i el que sigui perderien legitimitat si no són refrendades per un molt bon resultat electoral de l’independentisme. I, al revés, si podem inclús passar del 50%, qui podrà dir que l’independentisme es desinfla o que ha fracassat ? qui podrà ignorar-ho?, qui podrà dir que la sentència ha resolt res ? Com ho explicarà Sanchez o qui sigui als seus socis europeus ?
Tots els nostres esforços i el sacrifici dels presos serà inútil si les eleccions a Catalunya les guanya el PSC. No ho perdem de vista.

Recolzant l’editorial d’avui, m’afegeixo a la demanda d’En Pep Agulló 18.10.2019 | 10:19, que cal contingut polític a les mobilitzacions i especialment, tal com detalladament i precisa exposa aquest article, descolonització individual i especialment de la classe política actual:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-calma-estar-fins-ovaris_431696_102.html

Cal no parar d’insistir que entre l’Autodeterminació -Primer d’Octubre- i la Independència existeix entremig la “Descolonització”, tan individual com col•lectiva, que és on som ara mateix.

Hem de fer moltes coses:
-Disposar d’un pla per superar les contradiccions que suposa que la Generalitat, Mossos i Parlament siguin les principals forces que hi ha a Catalunya per fer valer l’ordre colonial del règim del 78.
-Com pressionar transversalment les mentalitats democràtiques dels partits processistes i equidistants que estan enganyant als seus votants d’una manera colonial.
-Cal explicar que votem a qui no mana perquè el règim del 78 avala el sistema colonial mitjançant unes administracions locals -on s’han externalitzat decisions- o on totes les infraestructures estan en mans de l’estat.
-El cas més flagrant del SISTEMA COLONIAL és l’AMB que representa, amb la finalitat de controlar la política de tot el país, 36 municipis en un territori de 636 kilòmetres quadrats amb 3,2 milions d’habitants i suposa el 65% del PIB de Catalunya i el 13% del PIB espanyol. Tot controlat pel sistema colonial espanyol i regionalista català que ningú vota!
-Calen polítics nous i per descomptat professionals lliberals autèntics, despartiditzats del sistema clientelar -advocats, economistes, enginyers, arquitectes, periodistes, etc.- capaços d’explicar que un sistema colonial és a banda d’antidemocràtic, ineficient, caduc, obsolet. Una calamitat!

No estic gens d’acord amb els que diuen que les eleccions no són importants. Què volem que tots els escons que corresponen a Catalunya se’ls quedin PP, PSOE, Ciudadanos i Comuns? Un bon missatge per Espanya i a nivell internacional seria que a les properes eleccions el vot independentista en conjunt superés el 50% o més, vagin els partits junts o separats. Podem fer totes les accions de protesta pacífica que calguin però com diuen els que són a la presó els vots seran sempre nostres. No els regalem.

Aquestes mobilitzacions i vagues d’aquests dies han de continuar i han de ser enteses com el funeral de l’autonomia; no és que el govern Torra o quin sigui no governi, és que és el règim autonòmic que està en fase agònica i cal que l’enterrem definitivament i políticament; la nostra feina és desfer-nos del cadàver i donar vida a estructures i entitats de ruptura com són per exemple el Consell per la República, que ha de passar a ser el Consell de la República, preparar l’Assemblea de Càrrecs Electes i el Cens del poble Català, que ens ha de fer creïbles davant la comunitat internacional. Tot el que depengui de la Constitució Espanyola –i les comunitats autònomes son peces que formen part de l’engranatge polític espanyol- només han de servir – i no és pas poc- per mantenir en peu part de la nació (mantenir el sistema escolar català, mantenir el sistema audiovisual propi, repartir els diners i substraure’ls el més possible de l’espoli que practica el Regne d’Espanya, orientar el consum i el treball en benefici de la nostra economia, sempre que hi hagi una urna per votar qualsevol aspecte de la vida política i institucional i de qualsevol entitat ja sigui cultural, religiosa, esportiva, professional, veïnal, etc. votem les nostres estructures polítiques i boicotegem les sucursalistes i del 155 , mantinguem-nos ferms contra una monarquia que no hem triat i que ens odia, sindiquem-nos com a treballadors dels sindicats no sucursalistes…) Mentrestant anem marxant del sistema espanyol i construint el propi fora de la submissió al Regne d’Espanya i a la veïna República Francesa.