Ara sí, Catalunya ja és plural

Des que es van saber els resultats de les votacions, el balanç de l’esquerra espanyolista és unànime i ve a dir que ara sí, que aquesta és la bona, que Catalunya ha parlat i ha dit que és “diversa” i és “plural”. Perquè aquests últims anys no parlava, no, i quan la participació va arribar al 80% no era plural, no, i quan guanyava l’anticatalanisme de Ciutadans i l’independentisme treia majoria absoluta no era diversa, no pas. Passa que, en el moment àlgid d’orgull nacional i d’iniciativa emancipadora, Catalunya resultava per al seu gust “massa catalana”, aquest error del sistema que fa tres-cents anys que s’intenta corregir amb més o menys èxit per la via civil o militar.

En tot cas, aquest èxit semàntic sí que se’l poden atribuir: la connotació de l’atribut de “català” com a antònim de plural, obert, inclusiu. Perquè naltros no ens podem autodefinir per la llengua, la cultura, les tradicions com qualsevol altre poble del món, posa-hi l’andalús, el gallec o l’escocès per dir-ne tres, si no volem ser titllats de tancats, d’excloents i de “tribu” que vol “construir projectes de tribu i per a la tribu”, com deia l’altre dia l’històric de l’esquerra Joan Tardà per a animar la tropa a no impedir la investidura d’un president espanyolista a la Generalitat de dalt, que a més ha fet campanya en perfecte castellà de la Roca del Vallès. Això va així: un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural, i la catalanitat un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.

Cap sorpresa, doncs, a les posteleccions: si aïllem la incògnita, ens dóna que la Catalunya plural és la que és espanyola. La que aquest cap de setmana reivindicava el molt presidenciable en una Romería del Rocío a Terrassa, o la que piulava la candidata dels Comuns fent campanya en una Feria de Abril a Barcelona: “Visca la Catalunya que ve, que és diversa, que és plural i que desborda cultura, tradicions i art per totes bandes!” Tot això podria semblar sincer si no fos que la cultura, les tradicions i l’art sempre els desborden de la mateixa banda. Com comentava l’atenta catalanosfera, no els veuràs mai piulant sobre la Patum, l’orgull casteller o la baixada de la flama del Canigó. Si un selenita fos enviat a extreure conclusions del seu historial a les xarxes, determinaria que la Catalunya diversa i plural és la que resulta de restar-li la catalanitat i, idealment, que s’expressi en espanyol.

Ara bé, també és curiós que per a fer emergir aquesta Catalunya multicolor hagi calgut un esforç tan intens i previ de “correcció” de l’altra, la Catalunya excloent i tancada. Que hagi calgut “corregir” des de Madrid l’autonomia de les seues institucions, corregir-li els representants escollits unes eleccions rere unes altres, corregir-li les investidures sota amenaça a meses i presidents del parlament, corregir els drets polítics, la llibertat d’acció i de moviment dels seus dirigents dins i fora de les fronteres del país, suspenent, inhabilitant, tancant l’equip sencer de titulars per obligar-lo a jugar totes les finals amb una banqueta de suplents.

Hom dirà i efectivament diu que això és victimisme, i jo diria més aviat que això són víctimes, però no tinc cap inconvenient a deixar-ho en un empat. Personalment, em costa d’analitzar cap escenari galdós de l’independentisme institucional post-2017 separat del factor de la por i del terror judicial, ja ho dèiem la setmana passada. Això, mentre de vida només en tinguem una i pugui passar tan fàcilment a l’arbitrària disposició del sistema repressiu espanyol. Altrament, és difícil d’explicar que aquest poble nostre que té dos Bravehearts a cada taula i mig en cada columna d’opinió no hagi generat cap relleu immediat a la classe política inepta i arronsada, i això que estem preparats, que els tenim avisats que quan s’hi vagi seriosament “ja ens trucareu”. No passa res, som humans, aquí volia anar a parar.

Humans, sí, però “massa catalans”, que és la màcula que ens diferencia dels altres pobles de la Terra. Per això, l’esquerra defensora de totes les causes justes del món menys la catalana pot parlar del 12-M com un triomf de la reconciliació amb Espanya però no de la repressió d’Espanya, i creure-s’ho fins i tot. De tota manera, no els podem culpar: també dins l’independentisme s’ha acabat assumint la repressió com un detall al costat de la magnitud de la “traïció” i la mentida dels dirigents del procés, i així ens afegim a aquest consens de la Catalunya plural que en certa manera s’ho mereixien, com un karma instantani que agermana un poble enganyat. Els drets polítics dels polítics indepes no compten, perquè, total, tampoc no representen el país divers, que només es representen a ells.

La Catalunya plural, doncs, també resulta ser aquesta: un país indolent, tant li fum si políticament, ferroviària, lingüística o fiscal. Eren faves comptades: retirats i autoretirats del tauler de joc un gruix prou gros de catalans que feien nosa, Catalunya per fi ha dit que vol ser allò que Espanya vol que sigui. Sense ni mica de coacció, havíem quedat: ella soleta. En aquest context, els favorables al blocatge de la governabilitat espanyola a Madrid, amb més raó esperem que els partits independentistes bloquin la governabilitat espanyola a Catalunya. És el mínim que se’ls pot demanar si es tenen com a tals, ara que ens canten les exèquies: autoestima i iniciativa, dos dels ingredients que van portar més lluny el moviment i que ara ningú no se’n vol recordar, però que essent català elevat a la màxima potència el van fer divers, plural i transversal.