Ara que té vint anys: el MACBA

Fa uns quants dies que es van complir vint anys de la inauguració del MACBA, el museu de la discòrdia, en podríem dir, atès que, en aquest temps, al costat de bones exposicions i d’iniciatives esplèndides, ha suscitat notícies no poc escandaloses. La més sonada va ser la de l’episodi del mes de març passat, és a dir, la censura monàrquica, la dimissió del director, l’injust acomiadament previ d’uns treballadors. Però cal recordar que la vida del museu ha estat convulsa: de quatre directors, tres no han acabat el mandat; l’edifici és com un fet aïllat al barri, rodejat per patinadors en una mena de ‘performance’ permanent; no hi ha transparència respecte de la compra d’obres ni de la seva titularitat real (com va denunciar Montse Serra des de VilaWeb mateix)…

El primer símptoma anòmal de tot plegat és que el MACBA només tingui vint anys. Una anomalia que s’explica per la negror cultural del franquisme, la qual va retardar el curs natural dels sistemes artístics espanyols, però que aquí va extremar-se perquè alguns altres equipaments similars van inaugurar-se abans (l’IVAM, i el CAAM, el 1989; el Reina Sofia, el 1992; el CGAC, el 1993), malgrat que el pes històric de l’art català contemporani havia estat decisiu. La segona anomalia és que totes les discussions que van aflorar en el temps de la seva gestació no van servir de gaire res. Ara, amb la perspectiva actual, ho veiem clar: si es tractava de fer un museu d’art contemporani, per què es volia partir dels anys vuitanta, és a dir, de la immediatesa creativa, com aquell qui diu? Això no era més aviat un centre d’art d’aquests que anomenem ‘kunsthalle’, un lloc que agita i exposa el panorama artístic local, però sense l’ampul·lositat d’un museu? La Fundació MACBA, amb Leopoldo Rodés al capdavant, apostaven, però, per aquesta modernitat una mica d’aparador; el col·leccionisme català havia estat generalment conservador, però aleshores ells volien col·locar-se sota l’estela del comissari megamodern del moment, Jean-Louis Froment.

I les administracions públiques van deixar-los fer. Allò que Pasqual Maragall en deia la societat civil campant al seu aire, sense control institucional, sense escoltar el parer del sector museogràfic, teòric, universitari i, sobretot, artístic local. És per aquest motiu, em sembla, que Barcelona no té encara un centre d’art dedicat exclusivament a l’art més actual, la seva ‘kunsthalle’, com ho havia de ser el projecte del Canòdrom, el qual, no em sé estar de recordar-ho, ja tenia edifici gairebé enllestit i director nomenat per concurs, però el conseller Mascarell es va entestar a impedir-ho. Ens van furtar aquesta oportunitat perquè algú va pensar que les duplicitats amb el MACBA serien massa evidents?

Els polítics catalans, tant els convergents com els socialistes, han tingut un nul interès per l’art contemporani. Igual que els espanyols, ben segur, però allà almenys tenien infrastructures d’estat que havien de justificar la seva existència. Durant els anys de vida del MACBA, mentre que a la col·lecció del Reina Sofia anaven a parar tot un seguit d’obres d’artistes vinculats a l’avantguarda catalana (Joan Massanet, Àngel Planells, Remedios Varo i tants altres), aquí no hi havia cap museu o arxiu ni amb pressupost ni –cosa que és pitjor– amb objectiu programàtic per a lluitar per les peces. I, diguem-ho clarament, una part de la riquesa del fons del Reina prové d’actituds d’un centralisme recalcitrant (les donacions o els repartiments d’artistes vinculats a l’art català van a parar allà per mandat funcionarial: Miró, Dalí, ‘La chute de Barcelone’ de Le Corbusier…), però n’hi ha una altra part que només podem atribuir a la deixadesa dels successius governs de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha hagut un desistiment permanent per part dels centres culturals respecte de l’art català d’avantguarda. I, en això, trobem una evident responsabilitat en aquesta eterna –i interessada– pugna entre el MNAC i el MACBA per la cronologia. Els membres de la Fundació MACBA volien ser moderns, les administracions públiques els ho permetien i, en l’interregne, les avantguardes històriques no se sabia on havien d’anar a parar… i acabaven a Madrid (o a Salamanca, com va passar amb el fons del fotògraf Centelles).

Hi ha, al meu entendre, una anomalia més estranya i més difícil d’explicar. En totes les valoracions sobre la història del MACBA hi ha un personatge que surt molt benparat. Em refereixo a Manolo Borja-Villel. I no seré jo qui, des de la meva condició de modest professor universitari, dubti que ell va saber donar un caràcter internacional a un museu perifèric com el nostre, que s’hi van veure exposicions individuals i col·lectives (recordo ‘Art i utopia’, o ‘Un teatre sense teatre’, per exemple) esplèndides i que va engegar propostes que feien del museu un far per als artistes i els pensadors de fora. No faig retòrica: amb tota sinceritat crec que va saber aixecar un projecte il·lusionador. Però el temps ens ha ensenyat que aquella manera de fer va establir un tipus de direcció del centre que, al meu entendre, s’ha demostrat no tan brillant com deia la cort de defensors que Borja va tenir a Barcelona durant els seus anys de mandat, i encara ara. Si es repassa la llista d’exposicions que va promoure, es veu que el diàleg de l’art internacional amb l’autòcton és molt modest; els catàlegs són plens de noms estrangers, uns de boníssims, uns altres que no tenien res a envejar als crítics i analistes d’aquí que es dedicaven a l’art més viu; no va impedir que la gent de la Fundació MACBA mantingués la seva preeminència sense control; els alumnes de les universitats catalanes mai no se l’han sentit seu, aquell centre… Al capdavall, l’etapa de Manolo Borja al capdavant del MACBA és digne d’estudi, de debò, però no podem considerar-lo –estic convençut que ell, persona intel·ligent, tampoc no voldria que l’hi veiéssim– un guru. La seva idea del museu com a espai polític crític s’ha demostrat ineficaç des del moment que una reina en presideix el consorci i s’ha volgut impedit dues vegades –una amb èxit– que el seu marit, Joan Carles de Borbó, fos criticat per mitjà d’unes peces artístiques.

Som en una nova etapa. Ferran Barenblit va prenent possessió del càrrec de nou director del MACBA i crec que som molts els qui li donem tot el suport. Sabem que, entre tots, museu endins i museu enfora, hem d’aixecar la criatura. El nostre principal centre d’art contemporani no pot ser objecte de més ingerències de polítics i de col·leccionistes àvids de protagonisme. Ha d’acabar definint què vol ser de gran. Ja ha passat una adolescència agitada i ara entra a la pubertat. Esperem que sigui ben fèrtil.