Ara que Sánchez ja té el Liceu no li cal l’Iceta

Tard o d’ora haureu de demanar disculpes al Professor Cotarelo.
Porta 3 anys dient el que dieu ara i ha estat escarnit, ignorat i menystingut.
Felicitats a tot el periodisme català/independentista per la ceguesa demostrada, pel seguidisme acritic de les consignes d’ER, per la manca de recerca i investigació informativa.
Sembla que a Catalunya ens agradi fer un pas endavant i dos enrera…i a cada bugada perdent llençols.
I aquest cop el llençol que estem perdent és la llengua.
Recordeu: si un dia, malgrat la incompetència dominant, arribem a ser independents, que quedi clar que NOMES la llengua catalana pot ser oficial dins la nostra república.

TOTALMENT D’ACORD AMB LA RADIOGRAFIA DE PEDRO SÁNCHEZ

I totalment amb desacord que una persona com aquesta sigui qui ens mani. Sempre jugant amb l’equilibri de poders.

Avui, li preocupa molt més l’enrenou que hi ha ha Madrid que els clatellots que pugui rebre des de Europa per no fer cas de les ordres concretes sobre com ha de resoldre el problema de Catalunya.

Aquests problemes ja els torejarà quan calgui traient conills de peluix del barret. Com sempre. Se’n riu del mort i de qui el vetlla. I sobreviu.

Espero per veure com expliques això demà. Sobretot no facis jocs de màgia amb les paraules “Independentista reformista” vol dir “Centralista franquista”.

No tornis a engalipar-nos amb paraules de peluix. (Que tant t’agraden).

Diuen. que l’art de la política és fer possible l’impossible. I també que, en una democràcia, el més alt honor que pots tenir és el de ser cridat a servir el poble des d’un lloc polític.

Des de Pericles.

El problema és que totes dues màximes s’han pervertit. Pedro Sánchez i Pablo Casado, però també i en menor mesura gent com en Pere Aragonès, Salvador Illa, Ada Colau, Elsa Artadi, Marta Pascal o Artur Mas, són exemples de pas per la política per la política. L’objectiu és mantenir-se com sigui i de la forma que sigui. No acomplir l’impossible o desitjable, ni fer de servidor públic, sinó mantenir-se al lloc.

Durant els anys que ha durat el nostre procés (malauradament jo crec que ara per ara està tancat i tenim una travessa del desert molt llarga i penosa- i ja veurem si ens en sortirem perquè van a par la llengua) jo vaig formar part d’ERC. Per ideologia i en aquell moment per postul·lats era el partit que més s’ajustava al que pensava i que veia com més democràtic internament i que podia contribuir a una cosa que sempre havia somiat: poder construir un país millor i nou sense els vicis terribles de l’Espanya ancestral. El problema que vaig veure és que, precisament, la ideologia del mantenir-se per mantenir-se al poder, la de l’oposició al contrari per arribar a l’hegemonia i mantenir-s’hi i no per realment servir al poble, s’anaven imposant a la cúpula. No a la gent de barri, a les agrupacions locals o als electes intermedis, persones honorables que han intentat sempre servir al país, però sí, i de forma molt similar a la resta de partits, entre els que portaven les regnes del partit. Ascensos fulgurants com el de Gabriel Rufian, una pancarta ambulant sense gaire substància, així ho demostren.

Però és que no és un fenomen nou i exclusiu. Passa per suposat a JxCat (només cal veure els pactes vergonyants), a la CUUUUUP, al PSC i a l’expressió màxima del cinisme que és la cosa colàuica. Recordo un excompany de treball militant del PSC amb qui som amics i la meva sorpresa allà els anys de Montilla quan veia que defensava fil per randa, sense apartar-se ni un mil·límetre del postul·lat oficial, tot l’argumentari del partit en qualsevol cosa.

En això se li diu la mort de la política. Com a persones, siguem ciutadans del carrer o dirigents, hem de tenir la capacitat de criticar el que digui el partit o qui sigui, la capacitat de respondre, de tenir la nostra pròpia opinió i de no ser marxistes, en el sentit de Groucho Marx: jo només tinc un joc de principis, ho sento.

No cal dir que fa temps que ja no soc a ERC i que hores d’ara ni que em regalessin tot l’or del món em ficaria en cap partit. Perquè, malauradament, són màquines de trinxar idees absolutament tancades a qualsevol possible reforma on, si vols pujar, has de fer la rosca al líder o líders de torn i on les candidatures es fan no en funció de qui és millor, sinó de qui comparteix més la línia oficial o qui és prou ambiciós per trepitjar la resta de militants i encimbellar-se fins a la cúpula. Sigui amb un somriure de pretesa innocència, com el “Bambi” killer Zapatero, amb la grisor burocràtica d’un Aragonès, el messianisme d’un Mas o la poca vergonya gens dissimulada de l’Ada Colau.

I tot això és gravíssim, perquè afecta les arrels mateixes de la democràcia. D’entrada perquè crea entre la gent la idea que hi ha dos tipus de persones: nosaltres, els ciutadans normals, que hem de regir-nos per unes normes que sovint canvien en perjudici nostre, i una cúpula que viu només per perpetuar-se, que sempre cau dreta (via portes giratòries, alternant-se als càrrecs, o com li vulgueu dir). Mentre hi ha menjar i prosperitat per tothom, no passa res, però quan van mal dades, aquest és un dels arguments d’entrada de la ultradreta o antisistemes diversos, l’objectiu dels quals és eliminar la democràcia i anar cap a models com el Xinès o el Xile de Pinochet (o si més no brasilitzar la societat en benefici d’una elit encara més reduïda).

I també és gravíssim, ja en un pla més concret, perquè impedeix una línia política que aconsegueixi coses: si el teu objectiu és mantenir-te al poder, avui afirmes una cosa i demà la contrària, com l’alcaldessa de Gavà, ara de sobte favorable a l’aeroport (tot i que us recomano que mireu per twitter qui és aquesta senyora i quines barbaritats ecològiques està perpetrant ja ara). I així és impossible crear res. Només crees allò que creus que et beneficiarà. I a curt termini.

Hauríem de ser capaços com a catalans de bastir una classe política diferent. Val pel dia a dia, però també val pel procés d’independència i per la defensa de la llengua i de la cultura. Mireu: el 2017 ens varen mentir. O ens vàrem deixar enganyar, tant s’hi val. Ningú havia preparat res (com diu la Dra. Ponsati), i les successives estratègies cada cop més dirigides al trencament, sense que realment n’hi hagués intenció, responien al desig de ser al poder. Els nostres polítics varen calcular molt malament (amb l’excepció del MHP Puigdemont i dels consellers Comin, Puig i Ponsati) pensant-se que tot plegat els sortiria de franc, o amb una petita amonestació i ja està (una cosa com el 9N, o potser ni això si el referèndum fracassava), i així aconseguirien mantenir-se al poder, o almenys no quedar com el més gallina, i en el millor dels casos, si un es feia enrere, prendre-li la cartera. I això explica moltes de les coses que han passat i estan passant. La manca d’unitat i d’objectius no és més que això: si jo m’uneixo a tu, o tinc un objectiu comú, es desdibuixa el meu perfil, perdo hegemonia i mano menys, cosa que no m’interessa, perquè el que jo vull és el poder.

Exactament el mateix que fa en Pedro Sánchez.

Malauradament sóc pessimista respecte del sistema. Hi ha molta gent interessada en què tot segueixi igual, i estem molt anestesiats pel nostre benestar (la manca de revolta continuada davant les terribles injustícies i la repressió en són un exemple), i a menys que hi hagi una sacsejada molt forta i tinguem tots molt clar que hem d’anar cap a una major democràcia i fer tot el que sigui (i aguantar el que sigui el temps que sigui) per esdevenir una nova república, continuarem així molt de temps.

Perquè el sistema és, malauradament, irreformable. I tindrem molts Pedros Sánchez, Miquel Icetas i Ada Colaus. Sempre n’hi ha de nous

Jo hem faig una pregunta,la pandemia hens a aturat?costa molt omplir de nou els carrers, I de retuc tambè la caixa de solidaritat. Erc amb Aragonès al front està fen al mateix que P.Sanchez en clau catalana,I poc a poc s’esvaeix la lluita,covid-Sanchez-155-erc tot un coctel per anar esborran al independentisme.
Semble que ja no hagi ni exiliats,ni represaliats,apa lo mès important ara es una taula de dialec que no existeix I que sigui un estiu de recuperaciò econòmica. Ja veurem el 11-9 cuans serem a la diada d’enguany.

Fa temps que crec que tothom te calat Pedro Sánchez. No ens equivocarem mai si veiem en les seves decisions únicament i exclussivament el seu bé personal.
A mi el que realment em preocupen són els partits independentistes i com han aconseguit la desmobilització d’un moviment que fou molt maco.
Fa anys ja que veiem que sense nous lideratges (polítics o socials) això no remuntatà.
Veig a gent com tu, Vicent, insistint en que la societat s’ha de preparar per al moment. Però siguem sincers, la societat se segueix desmobilitzant dia a dia.
Fa molta llàstima.

Alejandro Garcia Nieto a “La organización del desgobierno” (1982) i fins a “El degobierno de lo público” (2008), explica amb tot detall els mecanismes de l’estat, mitjançant els partits polítics, del control pervers de la democràcia.

Lluís Maria Xirinacs a “La traïció dels líders” (1993), titlla de traïdors als polítics catalans de la Transició espanyola de la dictadura a la democràcia, al no aprofitar la força del canvi que el poble anhela.

Per tant, la “teranyina” que s’ha desenvolupat tant a l’estat colonial castellà com la que impedeix l’alliberament nacional del plebiscit del Primer d’octubre, són presents i conegudes tant allà com aquí.

Sense compartir “objectius” entre: colònia o alliberament?, “mitjans”: entre institucions o sandàlies?, i “actituds”: acomodats o caminar-? El poble restarà sotmès a la “teranyina” colonial.

PD:
-Si viure és actuar, cal avançar de manera individual i col.lectiva en els “tres àmbits” de decisió (Península d’Espanya, Països catalans i Europa), en les “tres fases” d’alliberament nacional (autodeterminació, descolonització i independència) i en les “tres generacions” amb dret a votar (de 18 a 35, de 35 a 65 i més de 65 anys).

“1. Tots els sacrificis i els anys i anys de feina, de moment, hauran beneficiat més Sánchez i el govern espanyol que no l’independentisme català. 2. De moment.”

1. La culpa és nostra; li hem posat la catifa vermella per a exprimir la neoautonomia. Personalment, el que passa a Madrid se me’n refot a banda de que el problema no és només nostre (indepes i no indepes) sinó de la resta de la península. Napoleó escriví el següent a Talleyrand: veo por las cartas que me envía que usted parte siempre del mismo falso principio. Imagina que la libertad hará que un pueblo blando, supersticioso, ocioso y cobarde haga grandes cosas. Yo no puedo hacer milagros… Doncs això!

2. El moment, si arriba, agafarà a la gran majoria ben acomodada i domesticada en la neoautonomia. De tota manera, gràcies per deixar una porta oberta a l’esperança.

Aquest acostament a la figura de Sánchez Castejón ens dóna el tipus de mandatari que ha prevalgut fins ara. Fins aquest apèndix finisecular en el que sembla haver-se allargat la modernitat tot mossegant el segle XXI. I si el prototipus de polític postbèl·lic era la d’un home d’estat en el sentit d’algú capaç de carregar l’estat a coll, ara la cosa canvia. Sánchez és, tal i com repetidament se’l descriu, un executor al servei de l’estat. Lluny queden els principis. Lluny queden les idees. Quelcom ben diferent, tot s’ha de dir, del que ofereix la dreta, que assenyala sempre aquest retorn ideològic i programàtic a mètodes polítics ja provats i fallits. Vull dir, molt fallits. I sí, la pregunta del professor Resina és de rebut, tant i com
dóna a entendre un buit difícil de dissimular que cal tractar amb urgència, que és el motor de la seva reflexió . I jo espero que els nostres líders, i sobretot la manera de fer de la nostra nació, s’avingui molt més amb el model que hem de construir, i també amb unes formes de construcció social noves, a un pas més endavant de les actuals i conegudes. Tornant doncs a la figura de Sánchez Castejón i amb ell a España, representa la versió espanyola d’un Blair o un Clinton. Representa també la socialdemocràcia esdevinguda aparell d’estat, per sobre si es vol, dels conservadors nacionals de torn, més conservadora que aquests mateixos. Un element que explica moltes coses, tals com la fi d’en Rajoy. Una fi, que no saps pas si respon a la voluntat de l’estat profund, o a la voluntat profunda de la direcció d’allà al mig d’Europa. Sembla doncs, que el mapa de les jerarquies del poder a la península ibèrica es complica. I de quina manera. I vés a saber si aquesta complicació no dóna pas a una lluita fratricida aquesta sí interna i visceral. Efectivament, el problema d’Espanya és Espanya representada en Madrid. I efectivament, ja no hi han dos espanyes, sinó un passat florit ( com “el pensil” ) i un futur incert. Massa incert per a ser!
En aquest context, el parèntesi català és obligat. I ens obliga a un capteniment atent i unes estratègies noves en el nostre camí cap a la independència. Ens demana també, posar les coses al seu lloc, tant i com confirma el camí ja fet davant dels dubtes i vacil·lacions massa recurrents. Un camí que ens cal revalidar i saber posar en el lloc que correspon.

Bona i acurada anàlisi, Partal. Sí, Madrid és el problema de P.Sánchez; Catalunya ja la dona per amortitzada: nou indults i molta comèdia i assumpte llest. Això pensen a España tots i bona part també a la Europa de panxacontents conservadors i neolliberals, que no volen problemes si no és per omplir les butxaques.. Però compte: les bases independentistes s’estan reactivant i dificilment creuran gaires més sopars de duro. Avui Francesc Canosa a l’Ara acaba el seu article citant P.Sámchez amb afegitó: “Som on som i on erem”. Genial.

PS. D’acord Sra. Fita: a veure si recuperem a Ramon Cotarelo, agut i encertat encara que molest, com passa amb tots els profetes veritables.

Trobo molt encertat el retrat de Pedro Sánchez que fas avui Vicent.
Em resulta tristissim acceptar-ho i encara més que a Catalunya hagin guanyat les eleccions ERC per el seguidisme que fan d’aquest petit emperador/deep state.
Assumint el nivell que tinc per explicar, ara que ens demanen que sortim al carrer, que presionem perquè els nostres polítics avancin més enllà del cinisme i mala llet que gasten els del Gobierno, personalment si els que estan ben posicionats per fer aquesta presió i mostrar una “total desobediència” no ho fan pels motius que ells saben i perquè tenen darrera la sort del triomf electoral amb el recolzament dels seus votants , crec que en un altre moment de la història l’esperit que va sorgir del 1 d’octubre veurà la llum.
Al meu parer, els nostres polítics a més d’estar acomodats, tenen por.
Encara no perdo l’esperança, però.

No omplirem la caixa de solidaritat perquè la Generalitat ha de posar-se al davant.

No omplirem la caixa de solidaritat perquè la repressió s’acaba enfrontant i aixecant la suspensió, i no acatant agenollats i disposats a rebre el que caigui.

La gent no som tonta. No donarem més diners al tribunal de cuentas. Exigim dels nostres dirigents dignitat, orgull, enfrontar, fer fora aquesta espanya inepte lladre i mentidera de casa nostra. Expulsar aquesta mala gent per sempre més.
Volem autogovernar-nos i administrar-nos lliurement.

Dit això, estic molt d’acord amb el que diu la Maria Àngels Fita. Vam fer tard, també aquí a Vilaweb (tret del professor Resina que és una excepció) i avui tornem a estar caçant mosques a la parra.

La novetat que retratat tan bé avui el Sr. Partal, és l’inici d’allò que ja sabíem, i algú ja deia. és imprescindible la taula de diàleg, però la taula de diàleg no portarà a l’autodeterminació. Ho pot arribar a fer si la unilateralitat ho fa imprescindible . I el factor capital? Renoi quina llosa! Una llosa que tothom sap els motius pels que esdevé relliscosa, vertical o una rampa apta per tot tipus de mobilitats. La descripció del president del governs espanyol de l’editorial és d’una precisió exquisida. Em sembla que qui no s’adoni de la riquesa de perspectiva que narra aquests editorial, i que és funció d’aquesta perspectiva que l’independentisme ha d’orientar la seva brúixola, i segueixi divertint-se en els menyspreus i lloances del joc dels partidismes, pot creure’s independentista, però per aconseguir les coses no es fa amb els paràmetres de sèries televisives, sinó guardant a la memòria perspectives tan clares com la de l’editorial. I partir d’aquí complementant capacitat i esforços. El President vol el que vol. El capital vol el que vol. L’independentisme vol el que vol. Com ho fa cadascun? La capacitat productiva de Catalunya que malversa tants diners Ebre avall, és un dels elements. La fórmula minifundista que tant encaixa a mb les capacitat dels poble català, és un altre element. Una sèrie d’elements culturals integradors, són també elements. Però si poden anar munyint la vaca , tenint-la fermada, encara que només serveixi per fer iogurts, sense poder tocar mai herba de pastura, l’estat gaudirà de tenir la quietud de la ferma del personal, i el capital el rendiment dels iogurts. Hi ha capacitat moral col·lectiva per tornar a tensar la ferma com el 2017? Tard o d’hora serà imprescindible ja que els altres actors volen el que volen. Si ara la societat catalana no està preparada per l’embat unilateral no se’n treu res de tirar-se els plats pel cap. Quan la consciència sigui prou nítida i potent per generar acció, ja serà. I si l’astúcia del capital, com és freqüent sap desmotivar al poble, anirà més per llarg. Tard o d’hora el pròpia capital s’adonarà que la capa i l’espasa no són elements constructius a pesar de que a temporades les taquilles ragin.

El Primer d’Octubre va deixar de ser un problema pel Règim quan 605.581 catalans dels que vam anar a votar el dia 1 d’octubre del 2017, el passat 14 de febrer vam votar a ERC.

Pels cuiners de la FAES va ser tot un èxit el que els hi va sortir del forn aquell dia. Pastís que es va anar cuinant durant tres anys: la contrarevolució es va iniciar quan ERC va trencar la unió de Junts X Sí en les eleccions del desembre del 17, i Òmnium la unió amb l’ANC el gener del 18. Destrides les millors eines que teníem, només calia rematar-ho amb la contrainformació sistemàtica en TV3 i CatRàdio per part dels “opinadors” professionals. Per desarmar la millor arma que teníem, comptaven amb Marina Llançana a Òmnium i a Vicent Sanchis a TV3.

La prova del cotó va ser el 14-F d’aquest any. Va ser el dia de comprovar quans dels 2.000.000 ens volíem creure la mentida de “la taula de Madrid” i la “via àmplia” amb les segones marques del PSOE a la colònia: PSComuns & Ciudadanos.

Més de 600.000 votants del Primer d’Octubr, o per convenciment que no estàn disposats a fer res per la independència, o per innocència de creure amb els opinadors professionals de TV3 i altres mitjans subvencionat per Presidència, van escriure la rendició del Primer d’Octubre. Avui Sí que “no som prous” gràcies a ERC.

Igual que l’esquerra burocràtica és l’altra forma de la dreta, els “venedors de taules” són sinònim d’unionistes.

He llegit l’editorial, prou encertat però molt tardà. He llegit sencers només tres comentaris. Ma.Àngels Fita, Miquel Gilibert, Josep Soler. L’essència d’aquests comentaris és el que jo penso, i ho han exposat prou bé. No afegeixo rés més.
No puc menys que transcriure una veritat que Maria Àngels Fita fa bé de recordar:
“Tard o d’ora haureu de demanar disculpes al Professor Cotarelo.
Porta 3 anys dient el que dieu ara i ha estat escarnit, ignorat i menystingut.
Felicitats a tot el periodisme català/independentista per la ceguesa demostrada, pel seguidisme acritic de les consignes d’ER, per la manca de recerca i investigació informativa.
Sembla que a Catalunya ens agradi fer un pas endavant i dos enrera…i a cada bugada perdent llençols.
I aquest cop el llençol que estem perdent és la llengua.”

Que el Sr. Partal i tots els qui li ballen l’aigua em dispensin, però m’importa una figa seca l’acurada radiografía que ens fa de Pedro Sánchez. Sànchez és el que és. Ramon Cotarelo ho sabía fa tres anys, a més d’altres coses que denunciava i que molts de nosaltres, sense ser Partal ni Cotarelo, també sabíem i denunciàvem i ningú no ens feia cas.

M’importa en canvi, i molt, que uns polítics que tenen la santíssima barra de dir-se independentistes substituissin vulguis que no un tal M. Rajoy (una perfecta inutilitat politica que ens estava fent el gran favor de dur Espanya cami de l’estimball), per P. Sánchez (un suposat imbècil segons els nostres grans analistes), que ha demostrat ser capaç de torejar dos braus a l’hora, ni que tots dos siguin “mansos”: L’un, l’independentisme institucional. L’altre, Europa. Substitució duta a terme no ho oblidem, amb l’entusiàstica col-laboració de TOTS els mitjans i molt poca oposició per dir-ho suaument, de la mateixa VW.

Aturat i controlat el Govern català, representat pels poítics més mediocres, porucs i rendits de la nostra història, es dedicà acte seguit a refredar les intencions (mai no gaire sinceres), dels governs europeus d’intervenir en els “afers interns” espanyols, amb l’agraïment d’una UE que, amb els indults, respira alleujada per no tenir ja motius d’intervenció. Decididament, una feina política digna d’un “imbècil”; no us sembla ?

I què dir de nosaltres mateixos ? L’1-O del 2017, sortírem, sí, a votar. Un gran gest, sens dubte. Però si els polítics recularen només dos dies després, nosaltres ho férem aquell mateix día, quan en la proporció de CENT contra UN, permetèrem que apallisséssin els nostres pares i avis i que s’enduguéssin 700.000 vots de les urnes.

I avui mateix ? Dissabte dia 10 vaig dir la meva en aquest mateix digital sobre la Marxa per la Llibertat, iniciada a Port Bou per Jordi Turull. On és avui dilluns, la notícia sobre el multitudinari seguiment d’aquesta Marxa ? En quin lloc de VW s’encoratja la gent a participar-hi ? Ah, que fa molta calor i s’està més bé a la platja, oi ? És clar, és clar…

Salutacions, Mª Àngels Fita, Josep Gualló, Miquel Gilibert, Josep Soler… Vosaltres heu fet el meu editorial.

Ah!, i pel que fa a la col-laboració de Ramon Cotarelo a les pàgines de VW espereu ben asseguts la setmana dels tres dijous. De debó penseu que el que no s’ha fet fins ara es farà demà o demà passat ?

Molt d’acord amb Mª Àngels Fita. I sr. Partal, disculpi la impertinència, però vostè ens diu: “els polítics (i els periodistes, dic jo) ens han portat fins aquí i ara mateix no hi ha res a fer”. De debò creu que hem d’aguantar aquesta merda de govern i de política submisa a Madrid i deixar que la repressió ens acabi de liquidar?.

Afortunadament Aragonès és bastant més estúpid i babau que el Sánchez espanyol. Per tant ara toca posar en qüestió al govern català i més concretament a ER que donen credit a aquest pocavergonya de Sánchez.

Pressupostos a canvi de què? Els votants d’ER s’empassaran tota aquesta fanfàrria?. De veritat que són tan burros?. O és una cosa molt pitjor?.

D’acord amb gairebé tot, menys en què Sánchez ja té el Liceu. Si el govern català el va plantar, no té el Liceu. Si el soroll que hi havia al carrer va interrompre el seu discurs, ni aquest es va produir en un context de normalitat ni es pot dir que tingui el Liceu. Digués el que digués la premsa de Madrid, a Rambles hi havia molta premsa estrangera, que va poder verificar què va passar de veritat, des de les escridassades als assistents que es dirigien al Liceu fins la llista dels moltíssims represaliats que es va llegir després de cantar L’Estaca. Si la façana del Liceu va poder canviar de color vàries vegades gràcies als activistes del carrer, el Presidente del Gobierno no va controlar la situació

És responsabilitat nostra bastir la contranarrativa i demostrar que la crisi catalana no s’ha resolt amb indults ni fotos. Hem de convertir Catalunya en un problema tan permanent i agut com la pandèmia.
(Heu vist què està passant a Cuba? Milers al carrer, plantant cara a un règim autocràtic).
Ara bé, el país va votar per la grotesca i inexistent taula de diàleg, no per la confrontació. Fins que la ciutadania s’enfronti amb la realitat, la narrativa de Sánchez s’imposarà.

A la PS2 parleu de novetats a vilaweb. Jo demanaria una novetat molt antiga. Una secció normalment anomenada cartes al director. Els lectors posriem expressar opinions que no tenen res a veure amb cap de les noticies que surten.
Per exemple comentaria que aquest cap de setmana a la Vall de Boí, hi han hagut curses de muntanya, alguna de caracter internacional. A part de les molesties que ocasionen a qui no li va ni li ve res, m’ha ofès terriblament que no he vist cap rètol en català. Almenys passant en cotxe tot era “precaución prueba deprtiva”. És trist que al 2021 encara haurem de reeditar aquells adhesius de finals dels 70 de “EN CATALÀ SI US PLAU”

La realitat és que tots, partits polítics, mitjans de comunicació (VW inclòs), associacions civils ens han enganyat, cadascú al seu nivell i per les seues raons i possibles justificacions.

Nosaltres, els del carrer, no hem fallat mai a totes les convocatòries fetes pels que tenien el poder de fer-las. Ells ens van contar una història que mai van dur a terme.

I el pitjor (el repugnant) no és això, el pitjor és que després de tres anys i mig, encara no hem rebut una explicació. Tots van escriure llibres, ningú va donar “l’explicació”. Perquè l’explicació és vergonyosa. La traïció d’aquells que eren líders. Una traïció no deguda a la mentida, sinó als interessos (propis).

Alguns de vosaltres encara raoneu en termes de “partits polítics”. Com si la cosa fos una qüestió que el meu partit ho hagués fet bé o millor. Us equivoqueu (en la meua opinió). Encara no heu entés que la independència de Catalunya no té res a veure amb partits polítics, sí amb els mitjans de comunicació perquè, en teoria, ells poden ser o no els nostres altaveus. La independència de Catalunya té a veure amb la voluntat inequívoca de voler-la i, els del carrer ho hem demostrat moltes vegades durant aquests últims tretze anys i mig. Els “líders”, com sempre, només volen continuar a ser líders.

L’heroïna del poder és molt addictiva.