18.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 20.05.2024 - 22:34
Les eleccions a Catalunya 2024 han estat una mala notícia per a l’independentisme. Després d’una dècada, ha perdut la majoria absoluta al parlament. Dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 ha passat a 59 diputats i 1.226.000 vots. El PSC de Salvador Illa les ha guanyades, amb 42 diputats, i s’ha enfortit. El PP també ha guanyat força, amb 15 diputats, i Vox ha mantingut els 11 que tenia.
I ara, què? Què ha de fer l’independentisme després de les eleccions a Catalunya 2024? El procés s’ha mort, com de seguida ha corregut a afirmar l’espanyolisme? Què els toca de fer, als partits? En aquesta segona part, ho demanem a Jordi Borràs, Roger Español, Dolors Feliu, Marc Lesan, David Minoves, Ramon Piqué, Francesc Ribera (Titot), Marta Roqueta, Imma Tubella i Salvador Cardús.
“Hem de rearmar-nos políticament, ideològicament, i canviar de lideratges”
Jordi Borràs
Fotoperiodista expert en extrema dreta
“El concepte ‘procés’, per començar, no m’ha agradat mai, no m’hi he sentit mai còmode. És un concepte que tots hem fet servir per entendre aquesta etapa històrica en què l’independentisme ha agafat una embranzida concreta. Però, a mi, que el concepte procés acabi no em sembla malament. Cal entendre que no passa res si acaba això que anomenem ‘procés’ com una etapa històrica, que va tenir el seu clímax amb el referèndum del Primer d’Octubre i que probablement va culminar amb l’etapa dels resultats electorals de diumenge. Això no vol dir que s’acabi l’independentisme. Per tant, crec que el que va passar diumenge és una oportunitat perquè els partits independentistes entenguin que, primer, cal bastir estratègies noves, i segon, que calen lideratges nous, que hi ha un desgast evident de tots els lideratges que van tenir a veure amb l’anomenat procés i que, per tant, hi ha d’haver recanvis polítics i s’han de tancar les etapes dels polítics que hi ha, com ara la del president Puigdemont mateix, que s’ha de veure com es tanca, si amb la presidència de la Generalitat o amb una tornada sense ser president. Tot això s’haurà de veure. Però crec que l’etapa dels protagonistes de l’anomenat procés s’ha de tancar i se n’ha d’obrir una altra. Hem d’entendre que l’independentisme és un moviment molt llarg i que els processos d’independència no són breus i que molta gent era independentista abans del procés. Jo mateix ho era. Que aquesta etapa històrica s’hagi acabat no vol dir de cap manera que deixaré de ser independentista. Deixaré de ser independentista el dia que siguem independents. Per tant, des del meu àmbit, des del meu dia a dia, continuaré treballant perquè sigui així. De què es tracta, ara? De rearmar-se políticament, ideològicament, i canviar de lideratges. Tots aquests anys serviran en un futur d’assaig i error de coses que han funcionat i de coses que no han funcionat. És qüestió de prendre nota, de saber que li hem vist les costures a l’estat unes quantes vegades i continuar anant-hi. Com va dir Antoni Messeguer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. És precisament això, continuar insistint en noves etapes, nous lideratges i noves tècniques.”
“Els grans canvis només arriben quan hi ha una revolució social que els provoca”
Roger Español
Víctima principal de la violència policíaca del Primer d’Octubre
“Si entenem ‘el Procés’ com un simple exercici polític, sí, s’ha acabat. D’un temps ençà, la política independentista s’ha centrat a fer front a la repressió o a millorar l’autogovern autonòmic, en favor d’una estratègia pensada només per pal·liar els efectes de l’1-O i no recular. Però el ‘no recular’ no té res a veure amb avançar cap a la llibertat nacional promesa, al contrari. Com s’ha demostrat en les successives eleccions, enterrar el 2017 a còpia de pactes amb el 155 i buscar solucions personals per a superar una repressió col·lectiva ha fet recular la representació política de l’independentisme. Sense esmentar (per l’espectacle vergonyós) les diferències personals i polítiques dels líders polítics i de les entitats.
Hem de tenir present que els tres partits han lluitat per una amnistia que forma part de la ‘agenda del reencuentro’, que el seu futur és continuar buscant un referèndum acordat i, per si no n’hi hagués prou, invocant un article d’una constitució tramposa i que no ens representa. Sempre he defensat el camí de l’1-O perquè crec que els grans canvis només arriben quan hi ha una revolució social que els provoca. Com el 2017, on una majoria social es va revoltar per fer avançar un procés democràtic d’emancipació.
Per molt que menystinguin aquells dies (‘hiperventilats’, ‘independentisme màgic’ o, fins i tot, ‘octubristes’), jo no he canviat. Estuc convençut que aquest és l’únic camí, i com que de motius ens en sobren, només em resta de continuar treballant per articular novament aquella majoria social i política capaç de fer front a l’estat espanyol en forma de revolució. I si ha de ser en contra dels partits independentistes, que així sigui.”
“La mobilització social i la decisió institucional juntes no tindrien aturador”
Dolors Feliu
Presidenta de l’ANC
“El procés no s’ha acabat ni s’acabarà que no aconseguim la independència de Catalunya. Cada dia tenim proves de la necessitat de ser un estat lliure, avui mateix amb la crisi del transport, que afecta directament la nostra quotidianitat. La recepta de què cal fer a partir d’ara s’ha de cuinar amb els ingredients que formen un projecte vencedor: decisió per la unilateralitat per part de tots els actors polítics i socials, no fer el joc als partits i institucions espanyoles i unionistes, i assumir amb totes les conseqüències que la repressió solament s’acabarà amb la independència de Catalunya. A partir d’aquí, la mobilització social i la decisió institucional juntes no tindrien aturador. Sobre la situació actual, això s’hauria de traduir en el fet que els partits compromesos amb la independència bloquessin la formació d’un govern autonomista a Catalunya del PSC o amb el suport d’aquest partit, i plantegessin opcions posant la independència del país com a objectiu primordial, fent servir fins i tot la repetició electoral. Només una acció decidida pot fer aflorar novament els vots independentistes que s’han abstingut aquestes eleccions i han deixat sense representació bona part de l’activisme més compromès. L’Assemblea també es renova ara, i és més viva que mai, amb un paper clar de reservori de tot el moviment independentista, i disposada a liderar la remuntada.”
“La repressió i l’exili han fet perdre a la gent el fil de què discutíem al començament de tot plegat”
Marc Lesan
Guionista i creador de contingut
“A la pregunta de si el procés s’ha acabat, jo contestaria que si Esquerra claudica i fa el tripartit amb PSC i els Comuns no és que enterri el procés, és que obrirà una via per sentenciar gairebé de mort el catalanisme, si més no durant uns quants anys. I pensa que ja és bastant tocat de mort: tota la base és desmobilitzada. És clar que l’estratègia d’Esquerra d’eixamplar la base no ha funcionat: el pactisme ha alienat una part dels votants i tampoc no ha servit per a recuperar drets socials. Es pot veure amb els serveis de Rodalia, per exemple: Catalunya continua com sempre. Espanya és un estat que no té separació de poders, i en què la justícia és fagocitada per la dreta i l’extrema dreta. Bàsicament, tots els taulers de joc a Espanya ens juguen en contra a Catalunya. I Esquerra, intentant apaivagar-ho, no sembla que faci un favor al país, sinó que més aviat sembla –i jo crec que els votants també ho han interpretat– que salvin els seus mobles perquè no hagin de tornar mai a la presó o a l’exili.
Més enllà d’això, hi ha una falta d’afecció clara, sobretot a les perifèries i a les grans ciutats: no s’entén el missatge de l’independentisme. És una mica el que ha intentat fer la CUP en aquesta campanya, encara que s’hagi acabat estimbant: posar el focus en els drets socials, en les raons per les quals reivindicàvem a la independència al començament. Si s’agafa i es creu en la independència de Catalunya, a parer meu, es creu en un canvi radical de les condicions de la classe obrera i es creu en el socialisme de la mateixa manera que es creu en l’independentisme. La repressió, l’exili, ha fet perdre a la gent el fil de què discutíem al començament de tot plegat. La solució, per mi, implica reclamar més drets socials, reclamar que no es turistifiqui més la terra, que no se’ns vengui al millor postor. Implica reclamar els drets bàsics. Cuidar la terra. Defensar l’ecologisme. També implica no agafar i maltractar les conques de la terra, només perquè ara ve temporada alta i cal omplir les piscines perquè vingui el senyor Marshall. Jo crec que, tornant a aquest conflicte, a aquestes arrels de combat socials que s’acosten més a les nostres vides, podrem difondre més àmpliament el missatge independentista.”
“Toca garantir relleus i enfortir el fil roig que l’independentisme fa anys que teixeix”
David Minoves
President del CIEMEN
L’independentisme s’ha estampat a les eleccions del 12 de maig al Parlament de Catalunya. Això no ha posat fi a l’independentisme, però li ha fet perdre la majoria per a garantir un govern de la Generalitat independentista.
Els independentistes que el 2017 van votar no han deixat de ser (o estar) independentistes, però han deixat de votar, o han triat unes altres opcions per unes raons que van més enllà de la seva aspiració nacional.
El president Puigdemont s’ha quedat lluny de la majoria per a la restitució, i els mals resultats d’Esquerra ha abocat els republicans a encarar una crisi de lideratge que hauran d’entomar tard o d’hora, i, per evitar de tornar a les guerres internes que tant mal els van fer en el passat, haurien de fer un esforç per acordar un relleu tranquil.
Però és evident que ens calen tres coses: unitat d’acció en l’estratègia que ja comparteixen de negociació a Madrid; deixar els retrets i les acusacions de traïdors o botiflers que només serveixen per a dessagnar-los davant l’electorat; i renovar-se amb nous lideratges, tant per deixar els retrets i facilitar la unitat d’acció com per preparar l’independentisme per a un cicle ple d’incerteses.
En democràcia, qui avala els lideratges i les estratègies dels partits és el seu electorat amb el vot. I al final d’aquest cicle calen canvis, atenint-nos als resultats. Toca garantir relleus i enfortir el fil roig que l’independentisme fa anys que teixeix per assolir un objectiu col·lectiu que va molt més enllà de les persones que l’han liderat en cada fase.
I un apunt final, crec que l’independentisme s’hauria de conjurar per evitar que l’extrema dreta creixi dins l’independentisme, car això no només l’allunyarà de poder bastir una majoria electoral, sinó que fa perillar la cohesió social del país i la capacitat de l’independentisme de sumar més suports en el futur, a banda d’estigmatitzar-lo a escala internacional. Per això cal confrontar els discursos populistes i d’odi de l’extrema dreta independentista.
“Després d’una derrota toca replegar-se per veure què s’ha fet malament”
Ramon Piqué
President de l’associació Memòria contra la Tortura
“El procés d’alliberament d’un poble només s’acaba quan s’assoleix la llibertat i nosaltres encara no l’hem guanyada. Malgrat el que alguns vulguin fer creure, no estem vençuts, per això determinats sectors tenen tant d’interès a voler tancar un procés que, malgrat les dificultats, té molt de recorregut.
Certament, després d’una derrota toca replegar-se per veure què s’ha fet malament, atès que només d’aquesta manera serem capaços de tornar a acumular forces per presentar un nou embat. Aprendre dels errors no vol dir fustigar-se els uns als altres, sobretot perquè s’ha de fer valdre la determinació de totes aquelles persones que l’U d’Octubre van posar la cara per defensar el dret de l’autodeterminació. Aquest replegament tàctic implica alçar de nou barricades en la defensa de la terra, de la cultura i la de llengua dels Països Catalans, i també implica enfortir i crear espais de consens en la lluita pels drets col·lectius, com l’habitatge, l’educació, la salut, etc. Sens dubte, una de les riqueses més grans del nostre poble és la seva capacitat de resistir i d’autoorganitzar-se i no podem basar la confrontació amb l’estat només en una estratègia electoralista.”
“L’independentisme és evident que no s’ha acabat”
Francesc Ribera (Titot)
Cantant de Brams
“El procés és evident que sí que s’ha acabat, l’independentisme és evident que no. El procés no deixa de ser una iniciativa tàctica d’un moment donat per exercir la independència. Els ressorts que havia de moure el procés no van conduir a la independència i, per tant, no té sentit anar colpejant una màquina que no funciona. Això no vol dir que l’independentisme hagi perdut força, ha perdut una eina per emprar-la. S’ha de dotar, doncs, d’una altra eina. Ara, la pregunta és ‘quins mecanismes ha de tenir aquesta eina?’, i ‘qui l’ha de fer funcionar?’. Com a mecanismes, dos de segurs: la planificació operativa de la secessió i la regeneració de la confiança. L’activació d’un nou repte hegemònic, com va ser el Primer d’Octubre. És en un repte puntual que es pot aconseguir l’hegemonia, i no en una dinàmica estable. I nous lideratges sense cap lligam amb el procés, és clar, líders nets.”
“El procés genera una frustració”
Marta Roqueta
Periodista experta en estudis de gènere
“Ara, per una banda, cal renovar lideratges a tots els partits polítics, és a dir, tots els partits polítics independentistes han de fer un relleu brutal. No pot ser que els partits siguin regits per les mateixes persones que ens van portar al fracàs de l’U d’Octubre i que es van rendir a Espanya. I després, també el que cal, sobretot, és un projecte de país, un projecte de país que en l’àmbit cultural i polític deixi d’estar supeditat a l’espanyolisme. I aquest projecte de país ha de ser un projecte de país obertament catalanista, independentista, obertament nacionalista, i també que encari les diferents crisis que hi ha ara mateix, que són l’econòmica, l’ambiental, la nacional i la reaccionària. El procés genera una frustració i aquesta frustració és canalitzada cap a opcions cada vegada més retrogrades i més reaccionàries. I, per tant, és un moment dur, però crec que és un moment d’oportunitat, perquè, bàsicament, l’independentisme ha madurat i ha dit que ja estava fart dels xantatges dels partits, dels xantatges amb els presos, dels xantatges amb l’exili. El que vol ara és política. I crec que es llança el missatge que no hi haurà normalitat, hi haurà un parlament trinxat fins que no solucioni la qüestió nacional i, per mi, això és molt bo. Gràcies.”
“Unitat, unitat, unitat!”
Imma Tubella
Doctora en ciències socials i catedràtica de comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya
“El procés no s’ha acabat. Un procés és un conjunt d’etapes successives, un conjunt d’accions que es duen a terme per aconseguir un objectiu. Tot procés té els seus alts i baixos, els seus encerts i els seus errors, les seves derrotes i les seves victòries. El procés per a la independència de Catalunya va començar el dia que la vam perdre i va sorgir la resistència. El que anomenem procés és només una etapa, que ha tingut victòries, com ara les manifestacions multitudinàries, el 9-N i l’1-O. I traïcions i derrotes, com tot el que ha vingut després, repressió inclosa. Ara, i sempre, només hi ha una cosa a fer: unitat i lideratge fort, intel·ligent i coratjós. No és moment de baralles ideològiques ni de lluites fratricides pel poder, un poder que en la situació que vivim no és gran cosa. El que cal, doncs, és el que crida de fa anys la gent al carrer: unitat, unitat, unitat!”
“Crec que el cicle de l’anomenat ‘procés’ s’ha de donar per acabat. Va respondre a unes circumstàncies concretes, conseqüència del fracàs de la reforma de l’estatut i els intents d’humiliació per part de l’estat per la derrota. El catalitzador del desvetllament independentista va ser l’imbatible ‘dret de decidir’. Però ara la societat catalana ha canviat molt, les seves urgències i els malestars són uns altres, i els vells arguments ja no mobilitzen. També ha canviat l’adversari. De manera que cal aprofitar els molts avenços aconseguits, però repensar formes d’organització, els relats i les estratègies de combat. Tant els partits com la societat civil. No és un ajornament del combat: és un aggiornamento, és a dir, una posada al dia. I ara no es pot deixar a l’atzar, com va passar fa gairebé vint anys.”
