17.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 22.05.2024 - 16:32
Les eleccions a Catalunya 2024 han estat una mala notícia per a l’independentisme. Després d’una dècada, ha perdut la majoria absoluta al parlament. Dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 ha passat a 59 diputats i 1.226.000 vots. El PSC de Salvador Illa les ha guanyades, amb 42 diputats, i s’ha enfortit. El PP també ha guanyat força, amb 15 diputats, i Vox ha mantingut els 11 que tenia.
I ara, què? Què ha de fer l’independentisme després de les eleccions a Catalunya 2024? El procés s’ha mort, com de seguida ha corregut a afirmar l’espanyolisme? Què els toca de fer, als partits? Ho hem demanat a Josep Miquel Arenas (Valtònyc), Germà Bel, Lloll Bertran, Òscar Escuder, Gerard Furest, Eva Pous i Cristina Sánchez.
“El procés no s’ha acabat perquè som majoria i és imparable”
Josep Miquel Arenas (Valtònyc)
Raper
“El procés no s’ha acabat perquè som majoria i és imparable. Quan vam veure que units vam vèncer un estat, es va acabar la vella política en què votàvem sigles, ara votem país i si no hi ha projecte comú, ens quedem a casa perquè no tenim una altra manera que els polítics ens escoltin. Amb l’amnistia, els indults i els resultats de les eleccions no s’acaba el procés, s’acaba el xantatge emocional, un pes que no ens permetia de continuar construint d’una manera racional. Érem en caiguda lliure i centrar-se en el futur és una tasca complicada quan només vols sobreviure.
A partir d’ara cal assumir més responsabilitats com a militants independentistes i deixar de derivar-les totes al govern o juntes de les entitats. Votar és un dret que encara tenim, però la independència és un dret a conquerir. Cal deslligar-ho i forçar una sinergia entre carrers i institucions. Caure dins la inoperància per la frustració no és el camí i cal fer autocrítica per haver-nos deixat infantilitzar pels uns i els altres. Els polítics i les organitzacions han de ser una peça més del nostre tauler, i no nosaltres del seu. Recuperar Òmnium o l’Assemblea i participar en els seus espais de debat és un bon començament. Han construït eines que fem servir i les seves consultes/processos democràtics no superen mai el 10% de participació. Aturem les campanyes per defensar-nos de les acusacions de l’estat i de caure al seu relat. Guardem les energies amb iniciativa de construir i que vagin ells a remolc. Involucrem-nos.”
“Es tanca una fase del procés oberta amb la no-investidura del president Puigdemont”
Germà Bel
Economista i ex-diputat al parlament
“Ara es tanca una fase del procés oberta el 30 de gener de 2018, amb la no-investidura del president Puigdemont i, encara més, la decisió subsegüent de Junts i Esquerra de no repetir eleccions, amb l’excusa que calia un govern ‘efectiu’. Amb aquella decisió, els partits principals del procés van malmetre la confiança que –després del daltabaix de l’octubre del 2017– els havia prorrogat la repressió; l’exili i la presó. El 12-M s’han apurat ben bé totes les conseqüències. Ara bé, el procés per la independència es va generar i desenvolupar per problemes estructurals, no resolts en el sistema institucional espanyol. I, probablement, irresolubles. La qüestió bàsica, la contradicció nuclear, és la incompatibilitat entre una Espanya uninacional i la voluntat plurinacional de la majoria dels catalans. Per tant, el procés continuarà. És una característica de totes les propostes de transformació política profunda: que són processos.
Els actors i organitzacions polítiques pro-independència hauran de revisar les seues estratègies; és inevitable. És clar que caldrà esperar a veure com es configuren les respectives posicions passades les eleccions europees. Sense uns nivells mínims d’acords estratègics no es podrà avançar cap a la independència, i continuarem assistint a conflictes destructius, més enllà de la lògica competència electoral. A la vegada, cal que els qui tenen posicions institucionals posin atenció a les polítiques quotidianes adverses que són conseqüències pràctiques d’interessos contraposats entre Catalunya i Espanya.”
“Als partits d’obediència espanyola, Catalunya els importa un rave”
Lloll Bertran
Actriu
“Tal com s’ha dit a La tertúlia proscrita de VilaWeb, ‘per a l’independentisme no s’ha acabat res’. I ara el que cal fer és empènyer més que mai i persistir, si no volem que Espanya ens engoleixi definitivament. Als partits d’obediència espanyola, Catalunya els importa un rave i la seva fita és anul·lar la nostra identitat i diluir-nos entre les regions de ponent (ni vent ni gent). Para ofrendar nuevas glorias a España…! Tan sols la independència ens pot salvar de desaparèixer com a poble. Les alternatives només són pegats i enganyifes. Unitat independentista, si us plau! Però, ai…!
PS. Sense la independència, els trens de Rodalia no funcionaran mai.”
“Volem que el govern que s’acabi formant a Catalunya posi tots els esforços a garantir els drets lingüístics dels ciutadans”
Òscar Escuder
President de la Plataforma per la Llengua
“Valorar si el procés independentista s’ha acabat o continua viu no és una qüestió que sigui al focus de treball de la Plataforma per la Llengua. Volem que el govern que s’acabi formant a Catalunya, sigui del color polític que sigui, posi tots els esforços a garantir els drets lingüístics dels ciutadans, contribueixi a revertir la situació de minorització i d’emergència lingüística que travessa el català i desplegui polítiques efectives de promoció de la llengua en tots els àmbits, especialment en tots els àmbits que afecten els infants i els joves. Nosaltres vam fer un document marc amb vint-i-cinc accions que vam fer arribar a tots els partits amb representació parlamentària, en vam analitzar el seu grau de compromís i el vam fer públic al web www.votaperlallengua.cat. Un cop tinguem nou govern català, com hem fet sempre, estarem molt atents a les polítiques lingüístiques que apliquin –o proposin d’aplicar– i en farem el seguiment perquè facin allò que cal.”
“El procés fa temps que es va acabar. L’independentisme, no. A partir d’ara cal desar els personalismes al calaix, treballar noves idees i gestionar la frustració col·lectiva. La política i la repressió ens ho ha anat esborrant, però és necessari recordar que el Primer d’Octubre el vam fer nosaltres.”
“La recepta no és ni més autonomisme desenvolupista ni un independentisme unilateral sense base”
Gerard Furest
Professor de llengua catalana i membre del Grup Koiné
“Penso que el procés l’hem mort i enterrat tantes vegades que això ja no vol dir res. Això és una simple logomàquia, una baralla conceptual en què ja no té sentit preguntar-s’ho. És obvi que el procés s’ha acabat, ja ve de fa temps. Els mateixos programes electorals dels partits independentistes ja anaven en aquesta línia. Esquerra ja fa temps que ho ha vingut a dir, que això del procés s’havia acabat i que ho allargàvem sine die. Junts ha fet la campanya, tot i que el cap de cartell era Puigdemont, més convergent dels últims anys. Tot i l’èpica del possible retorn del president i restitució, que no vol dir pas independència. I la CUP, amb el ‘Defensem la terra’ hi han encabit mil temes. El flaire de tots els partits independentistes era autonomista. El que passa és que som en un país de ciclotímia emocional. Avui estic molt content, avui ja ho tenim a tocar, avui no. Ens pensem que el final del procés és el final de la nació catalana, i no és així. Llevat que passi alguna cosa molt extraordinària, perquè ja se sap que els designis de la història són inescrutables, hem de ser capaços de dir d’una vegada a la gent que la finestra d’oportunitat que es va obrir el 2017 amb el referèndum unilateral s’ha tancat per una generació. Els resultats electorals han demostrat el que fa temps que mostraven les enquestes del CEO. Per exemple, que Esquerra Republicana no eixampla la base, que cada cop té menys independentistes i més federalistes. Que la divisió estratègica dins la CUP, i el fet que alguna gent dins la CUP també flirtegi amb el discurs lerrouxista, al final el que fa és abocar-los a la insignificança. Els resultats de Junts tampoc no són bons perquè molta gent ha desconnectat del marc processista, de la roda de hàmster, per cansament, per esgotament emocional, perquè tenen noves prioritats polítiques o mentals. Fins i tot hi ha antics votants independentistes que han votat el PSC com a sinònim d’estabilitat. Hi ha hagut un gran decalatge entre les expectatives polítiques del que deien i la praxi dels partits independentistes. Tenen un dèficit de credibilitat. I això ha frustrat molta gent i els ha portat a l’abstenció.
Amb els 2,1 milions de votants independentistes que vam tenir, la base ja estava molt eixamplada. Aquí el que ha passat és que hi ha hagut una contracció de la base, perquè a partir de llavors bàsicament s’ha dessensibilitzat i desmobilitzat. I hem passat de 2,1 milions a 1,2 milions de votants. Aquest vot no serà fàcilment recuperable, no serà fàcil recuperar la majoria absoluta independentista a les institucions autonòmiques del Principat de Catalunya. Hi ha un canvi sociodemogràfic al país, però també un canvi en el cos electoral que no té com a prioritat la independència. Quan dic el cos electoral, el que vull dir és que els joves han desconnectat del relat independentista i que, a més a més, les noves nacionalitzacions voten molt majoritàriament partits espanyolistes, perquè no se senten interpel·lats pel discurs independentista. Hem de tenir present que la independència té a veure amb condicions objectives, és a dir, amb gent que tingui inclinació a l’opció independentista. Junts i Esquerra Republicana ja ens han dit que volen mantenir un model econòmic que no permet la integració i l’arrelament al país de la població nouvinguda. La pròxima enquesta d’usos lingüístics dirà que els catalanoparlants haurem baixat d’un 36% a un 30% aproximadament per qüestió de moviments migratoris. Per tant, com que aquest model econòmic, terciari, no permet l’arrelament al país, és menor la proclivitat al projecte independentista. Aquest és un debat que no abordem. Tancar els ulls a això és mirar la realitat desenfocada, voler-se autoenganyar, com hem fet amb la immersió i amb tants temes més. És un suïcidi polític. La independència té a veure amb condicions objectives per dur-la a terme, i amb tenir prou gent que hi estigui absolutament alineada. I més si diem que volem fer una independència unilateral, perquè, de moment, el referèndum acordat no és sobre la taula. Per tant, per mi la recepta no és ni més autonomisme de gestió i desenvolupista, que és el que segurament agradaria als sectors convergents que volen contraatacar, ni tampoc un independentisme unilateral sense base. El que hem de fer és treballar per un canvi de model econòmic. Sé que no és fàcil, però podem deixar-nos de fer alguns trets al peu, com el Hard Rock, i fer polítiques de construcció nacional en aquelles administracions que controlem. I això possiblement ja no serà la Generalitat, que fins ara controlàvem amb un 52% de vots, i no se n’han vist els efectes. I com que segurament no la controlarem, doncs segurament també ens caldrà activar l’autoorganització civil. I el que hem de fer, per exemple, és crear espais segurs a nivell social, pels catalanoparlants i pels independentistes, o bastir un sindicalisme nacional i de classe potent, com sí que tenen a Galícia i al País Basc.”
“Cal deixar els discursos dels lliris i de ni un paper a terra”
Eva Pous
Advocada d’Alerta Solidària
“Des d’Alerta Solidària constatem que en les tres darreres eleccions al Principat (municipals, espanyoles i autonòmiques) s’ha anat recollint el fruit d’aquells partits i entitats que actuen per desmobilitzar el poble català, dient-nos que ho deixem tot en mans de negociadors suposadament hàbils. El que s’entén per procés, fa almenys quatre anys que per interès d’ERC i Junts va anar-se liquidant.
La gent hi és i els anhels de llibertat també hi són, no han desaparegut pas, no ens han pogut ni vèncer ni convèncer, i, per tant, el que cal és articular una resposta popular, treure poder a les institucions i als partits, i retornar-la als carrers, que són els espais legítims i els vertaders responsables que l’U d’Octubre existís. Cal deixar els discursos dels lliris i de ni un paper a terra, i assumir que els avenços socials i nacionals sempre han vingut de bracet de la lluita, i no pas com un regal per bon comportament.”
“És impossible fer un govern d’esquerres amb partits que tenen seu espanyola”
Cristina Sánchez
Doctora en sociologia de la Universitat de Girona
“Si entenem com a procés una part del camí a la independència, és possible que aquesta etapa s’hagi acabat. De fet, tot dependrà de la mena de govern que es faci ara després d’aquestes eleccions i això vol dir, bàsicament, el que decideixi Esquerra Republicana. Si preval l’eix del país, si preval l’eix de la independència, no s’haurà acabat, no es tancarà aquesta etapa. El procés d’independència continuarà independentment de què passi, perquè la ciutadania catalana és tossuda i aquesta és una cursa de fons i, per tant, continuarà. Però no sé com.
Necessitem aclarir-nos amb la idea que és impossible fer un govern d’esquerres amb partits que tenen seu espanyola. I això és tan evident que no entenc que no ho vegem. I farem un país d’esquerres, de dretes, de centredreta, no ho sé, estratosfèric, o com vulguem, com vulgui la ciutadania, quan tinguem país propi. Abans, només som deutors d’allò que Espanya vol. Tant l’Espanya de dretes com l’Espanya d’esquerres.
El que cal fer a partir d’ara és no equivocar-nos d’eix. És a dir, ens hem cregut el relat que l’eix nacional és enfrontat amb l’eix de les necessitats de la gent. Enfrontat vull dir que són antagònics. Aquesta és la mentida més grossa que ens ha venut l’unionisme. El que queda clar és que nosaltres no podem avançar de cap manera com a societat a Catalunya si no tenim país propi. Per això no podem anteposar primer determinats eixos ideològics que, a més a més, són del tot desdibuixats. I podria entrar en la mena de polítiques o en què va passar en el darrer pressupost i quina mena de coses es demanaven.”
